Lideratge vertader

Es van reunir els signes gràfics disposats novament a triar quina era el més representatiu de les Lletres Catalanes. D’entrada la Ce Trencada començava amb cert avantatge malgrat l’oposició de la Ela Geminada. Per això era la única, de moment, que s’havia atrevit a presentar candidatura. La Vocal Neutra no va gosar dir res, conscient que no era apreciada a tot el territori. També li haguera agradat a la I Grega presentar-s’hi, però sense la Ena només podia caure en l’oblit. Fou llavors que el Punt Volat feu una passa endavant.
—Per què no jo? —va preguntar esvalotant la concurrència.
—Excèntric! —digué la Ics remarcant-se.
—Baixa a la terra! —exigí el seu germà el Punt.
Fins i tot la Coma va fer una breu pausa del seu son. La O mirava l’escena bocabadada i el Guió semblava haver perdut els papers. Les Eles, que acompanyaven al Punt Volat, ploraven desconsolades veient-se traïdes.
—Però si no ets una consonant, ni tan sols una trista vocal!—va dir la Ce Trencada.
—Per què només poden ser les lletres, les representatives del català? —va saltar, ara sí, ofesa la Vocal Neutra.
—Sí, per què no? —va preguntar l’Interrogant.
—Perquè no! —va cridar l’Afirmació.
Hagueren intervingut també els Tres Punts, però allò no hauria acabat mai.
—Votem i punt —va dir el Punt.
La Hac i la A reien l’una al costat de l’altre.
—Vinga, votem -va dir la Ve Baixa.

Varen votar enmig del guirigall i en arribar al final només restava el vot del Punt Volat. Anaven empatats! Va emmudir tothom, i el Punt Volat va mirar la Ce Trencada. La rival, esperava al botxí: corba, capcota i més que trencada gairebé esbocinada. Se li trencava el cor al Punt Volat de veure tan ferida la lletra quan alçà la veu.
—Potser teniu raó. No soc una lletra. Voto per la Ce Trencada!
Es varen mirar atònits i en silenci, els presents. S’eixarrancà la Ema i alçà la Ce Trencada sobre les espatlles. Esclatà l’audiència entre crits de joia i aplaudiments.

Tots van aplaudir la Ce Trencada, però, de reüll, miraven amb admiració al Punt Volat. Malgrat que la Ce Trencada havia guanyat, tots sabien qui tenia fusta de veritable líder.

Unir talent. Una oportunitat!

Segons la periodista i escriptora nord-americana Doris Kearns Goodwin, Abraham Lincoln per justificar la inclusió en el seu executiu d’algunes figures republicanes que se li havien oposat el 1860 en la cursa cap a la presidència dels Estats Units va dir clarament: “Necessitem els homes més forts del partit al gabinet. Havíem de mantenir unida la nostra pròpia gent. Vaig fer un cop d’ull al partit i vaig concloure que aquests eren els homes més forts. No tenia dret, doncs, a privar al país dels seus serveis”.

Durant el seu primer mandat com a president (1861 – 1864), en el qual va esclatar la Guerra de Secessió (Civil) dels Estats Units, Lincoln va persuadir i es va guanyar el respecte del senador de Nova York, William Seward, a priori el seu principal adversari a les primàries del seu partit, per exercir de secretari d’Estat. Va convèncer Edward Bates, per al càrrec de fiscal general. I sobretot, destacar el nomenament de Salmon Chase, exgovernador d’Ohio, per al càrrec de secretari del Tresor tot i que va confabular en contra seu des de l’executiu per rellevar-lo el 1865. Amb tot, Lincoln el va mantenir per l’habilitat que tenia per finançar la guerra. Al llibre Equip de Rivals: el geni polític d’Abraham Lincoln de l’escriptora Goodwin, editat el 2005 per Simon & Schuster, es descriu brillantment l’estratègia de Lincoln per atreure al seu gabinet els seus principals rivals. Els abans citats no van ser els únics rivals que va saber captivar, però sí els més significatius.

Barack Obama va legitimar l’elecció de la seva rival de partit a la presidència, Hillary Clinton, per al càrrec de secretària d’Estat el 2009, segons la lliçó de Lincoln. Amb coneixements de la història de Catalunya també podria haver justificat aquest fet, si hagués agafat el referent d’Enric Prat de la Riba, un dels fundadors de la Lliga Regionalista i el primer president de la Mancomunitat de Catalunya.

No coneixem com n’estava d’informat, Enric Prat de la Riba, de la vida de Lincoln. De totes maneres, a partir del 1914, com a president de la Mancomunitat de Catalunya, va anar molt més lluny que el nord-americà. Va crear un equip amb una llarga llista d’opositors per engegar un extens projecte de renovació del país tenint en compte, però, les limitades possibilitats pressupostàries i polítiques de les diputacions.

Exemples: Antoni Rovira i Virgili, catalanista republicà i lingüista, va col·laborar de manera activa dins del gabinet de premsa; Carles Pi i Sunyer, enginyer i als anys trenta membre d’ERC, va dirigir l’Escola Superior d’Agricultura; Rafael Campalans, el també enginyer socialista, va fer-se càrrec dels serveis públics i de la direcció de l’Escola del Treball; Pere Coromines, economista líder de la Unió Federal Nacionalista Republicana, va entrar com a catedràtic a l’Escola d’Alts Estudis Comercials.

Aquestes i tantes altres figures allunyades de la Lliga Regionalista van comprometre’s amb el repte que suposava la Mancomunitat. Tampoc és necessari divinitzar Prat de la Riba, ni Lincoln o Obama. El seu partit, la Lliga Regionalista, no va assolir una minoria majoritària fins al 1917, any en què va morir, així que per governar va haver de comptar amb perfils també de les altres minories.

Prat de la Riba no va tenir aires de grandesa, de magnànim des d’una majoria absoluta, com molts creuen, sinó que va ser un polític destre amb capacitat de pilotar aquesta nova maquinària amb una idea clara: la prosperitat de Catalunya. Això simplement significava, i al marge de la seva ideologia política, procurar que es visqués millor, ambicionant l’excel·lència amb una aposta per tot el que fos possible i amb una mirada europeista.

A aquestes alçades de la pel·lícula no és necessari repassar la situació en la que ens trobem avui, tant a nivell europeu com mundial: crisi sanitària i socioeconòmica. De la Comissió Europea arribaran fons de reconstrucció finançat amb deute comú europeu per fer front a la brutal crisi econòmica que viuran les societats europees a conseqüència de la crisi de la Covid-19: una oportunitat. A Catalunya hem d’aprendre, hem de rectificar i hem de corregir molt. Ja fa temps que sabem que, i la crisi de la pandèmia ho ha accentuat, no estem tan distanciats d’Espanya com ho estàvem, ni que tampoc no som tan motor d’Europa com vam ser o ens pensàvem que érem. Tot i això, amb aquests fons estructurals es poden plantejar propostes per fer novament un salt qualitatiu endavant.

Les pròximes eleccions del 14 de febrer al Parlament de Catalunya seran també una oportunitat. El proper president de la Generalitat i el corresponent Govern que resulti elegit del Ple del Parlament, del color que sigui, hauria d’abstenir-se d’escollir aquells perfils sense cap altre mèrit que el de pertànyer o aplaudir les formacions governants —i que és el camí fàcil— i atreure figures capacitades i compromeses al marge del seu ideari. Perquè n’hi ha. No cal reunir-les sota marques pomposes de concentració, d’unitat o dels millors. Evidentment, tampoc cal que els partits deixin de promoure els seus idearis. Solament cal seguir, per exemple, els passos de Lincoln i de Prat de la Riba, encara que sigui a nivell més light: establir un propòsit viable i unir el talent per aconseguir-ho.

És realment la fe un valor?

De sempre he estat un dubtós de les coses i la veritat, a hores d’ara, és que no crec pas que pugui canviar. Un dels dubtes que més m’atabala últimament és el de si la fe és veritablement un valor.

De petit vaig anar a una escola religiosa gestionada per “hermanus“, sí, així és com els anomenàvem, “hermanus”.

Aquests “hermanus”, a més a més de donar classe de diferents matèries, impartien, per davant de totes, la matèria de la religió catòlica. Recordo que ens insistien molt i molt en la fe. Ho havíem de creure tot encara que no ho entenguéssim. Normalment després d’una llarga explicació de la qual no enteníem res de res se’ns feia una pregunta: ¿Lo habéis entendido? Aquest lo habéis entendido, en realitat volia dir que ens havíem de creure tot el que no havíem entès.

Conclusió: La fe consistia en la creença d’allò que no vèiem ni enteníem ni compreníem.

---

D’un temps ençà en un país, del qual no diré el nom, hi ha hagut una mica de soroll. A veure com ho explico… S’han vist imatges per la televisió en les quals uns senyors… perdó, he dubtat una mica… Continuo, uns senyors uniformats donaven llenya, puntades de peu, estirades de cabells i llançaven a terra i per les escales, sense miraments, persones “armades” amb una papereta per anar a votar pacíficament.

Doncs resulta que tots els manaires de torn són iguals, volen manar sigui com sigui, tot i que no en saben o no volen governar. Ens expliquen que el que feien els senyors uniformats era “dialogar” i intentar fer entendre als dolents de la pel·lícula que no els “ataquessin” amb les terribles paperetes…

Conclusió: Actualment la fe és creure que tot el que veiem no passa en realitat. Hem de creure els que manen, que ells en saben més!

---

Hi ha una frase que més o menys diu: La Fe mou muntanyes!
Ja hi tornem a ser! Si la fe mou les muntanyes potser que no en tinguem tanta i evitarem esllavissades i corriments.

---

Perdoneu, però torno al començament, sóc un dubtós de les coses i no sé pas si la fe és realment un valor. Doncs això; ja som al cap del carrer!

El “jutge”

Iustitia, divinitat romana que personifica la justícia

El jutge guarda les darreres modificacions a la sentència i la imprimeix. Es treu les ulleres i es frega els ulls inflamats d’ignomínia, estira els braços, les espatlles i la consciència. Poc es pot permetre, ara, que un remordiment inoportú li esguerri un futur que ha anat sembrant tota la vida. Llavors, un altre cop, torna a sentir la veu somorta i constant que l’ha perseguit i judicat al llarg dels anys.

Iustitia se’l mira malgrat la bena que li tapa els ulls. Encara que només és una petita reproducció, mai entendrà que en aquell país que s’expandeix entre la conjunció dels dos mars i la serralada que l’aïlla de la civilització, la veritat i l’equitat són tota una altra cosa.

Necessita música. Els nocturns de Chopin sempre aconsegueixen apaivagar-lo i de pas amorteixen la veu que el mortifica. Passa la clau al despatx i planta les mans damunt la sentència encara pendent de signatura. La tinta curulla d’injustícia se li infiltra per l’epidermis, l’enverina i l’envaeix delerosa de vèncer-lo. Assaboreix cada nota i es va asserenant. Ja coneix la sensació del deure acomplert i de les recompenses que ha aconseguit, només una petita diferència el fa dubtar, fins ara només ha indultat culpables. Avui ha de condemnar innocents.

Passeja el tou dels dits pel motlluratge de la taula, obre el primer calaix i n’extreu una vella Beretta. Comprova l’hora. Té la promesa d’una jubilació daurada un cop hagi signat la sentència. Quan ho hagi fet marxarà cap a un país indeterminat, on l’espera una mansió i un compte corrent amb xifres milionàries en un paradís fiscal. Canvia el disc, és el torn de Wagner i de les valquíries. Apuja el volum. Es mira Iustitia i subjecta la pistola. Apropa el canó a la templa i dispara.

Després del tret, el jutge surt del despatx abillat amb un abric de pell de camell i la sentència signada sota el braç. Damunt la moqueta s’escampen les restes de Iustitia ajusticiada.

“El país de los simios”

En Martí tenia entre les mans la capseta que li havia deixat en Josep. Tenia una lluita interior entre obrir-la o no obrir-la mentre recordava les paraules del seu amic i company de partit…

***

—Martí, deixa’m parlar. No em facis preguntes. Deixa’m que aboqui tot el que porto dintre… Martí, saps que tant tu com jo formem part de l’ala moderada del nostre partit… però no puc més. Des que els simis van fer la gran mutació, de mica en mica han anat agafant més poder. El partit manaire, el Partit dels Primats, fa i desfà el que vol i el partit principal de l’oposició, el Partit dels Simis i Orangutans Escuats, de cara a la nostra autonomia, de sempre ben mal mirada i força exprimida, li fa pinya. Dia a dia som més i més humiliats; ens volen sotmesos, no ens volen al seu costat… De sempre ens han tingut menyspreu. Empresonen els nostres líders tan sols per les seves idees i, a sobre, ho volen justificar en nom de la justícia i de la democràcia. Martí, no puc més! He sabut que sóc a la llista dels propers a qui encolomaran un delicte. Potser encara no saben quin serà, però ja ho decidiran… Emigro, m’exilio, ho tinc ben planejat. Ja rebràs notícies meves… Et deixo aquesta capseta, a dins hi ha un xiulet. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd però estic molt desesperat. Anit vaig desitjar profundament la desaparició d’aquests partits, incloent les seves delegacions casolanes, que no deixen de ser la veu del seu amo, i se’m va presentar el diable… oferint-me una solució esgarrifosa…

***

“L’esperança és l’últim que es perd… però en queda poca”, pensava en Martí. “Els manaires ens van tancant totes les portes… De totes maneres, amb una senzilla bufada de xiulet em puc carregar tota aquesta gent a canvi és clar, de la meva ànima…!”

Sense adonar-se’n, havia obert la capsa i els seus dits acaronaven suaument el xiulet que desprenia una forta pudor de sofre…

El llibertari

Què coi voleu ara, no veieu que són les tres, l’hora de la migdiada? Sí, digui, qui és? “Hombre!”…, clar…, no…, ho tinc tot controlat…, si…, no et preocupis…, d’acord, ara mateix m’hi poso…, “vinga” maca, fins demà. El jutge penja el telèfon emprenyat, un dia més, emprenyat. No, si és que no se’n fien. Sé que tot això està sortint de mare, que n’hem fet un gra massa, però caram, un xic de confiança, no? Què no veieu el ridícul que m’heu fet passar amb els paperots de Brussel·les i Berlín? Sí home, sí, tot el continent judicial em mira, m’assenyala, se’n fot de mi! A vosaltres tothom us diu que ho heu fet bé, que això és un problema intern, que la llei és la llei i la Constitució, la Constitució. I jo, què? Jo sóc el representant de la llei, l’independent representant de la llei, el que no té cap vinculació amb el govern, cap, el que dicta els autos amb imparcialitat. I un rave! Si em truqueu cada dos per tres, cinc, i em dieu el que haig de dir! Redéu, no us en fieu! Tants anys d’estudi, tants anys de militància, tants cognoms, sempre amb les mateixes famílies de sempre, sempre en la mateixa direcció, la mateixa llotja, sempre les mateixes festes i reunions i bodes i bateigs i comunions, si sempre som els mateixos, sempre! Per què no confieu en mi! Té, mira, ara l’altre. Sí, digui…, “hombre”, què tal? Sí…, ara mateix acabo de parlar amb ella…, ho estic escrivint ara mateix…, sí…, perfecte…, entès ”presi”…, “vinga”, una abraçada. Silenci, una respiració profunda, tot el vermell a les galtes. N’estic fart! Aquesta vegada us heu passat de trucades. Dues en cinc minuts! Ara veureu! El jutge, el senyor jutge, l’imparcial senyor jutge, l’imparcial senyor jutge que no té cap vinculació amb el poder, cap, agafa la ploma d’or i signa el que fa dies li ronda per la clepsa: Justícia independent? Llibertat! Agafa el passaport i se’n va.

A tu, estimada!

El teu tarannà
fet poc a poc,

amb destresa,
amb fermesa.

Lluitant sempre
contra la bogeria,
plena d’odi,
plena de raons
… buides.

I tu endavant,
sempre endavant.

Les meves alegries
s’expressen en tu,

els meus problemes
s’articulen en tu,

els meus dubtes
sorgeixen en tu,

els meus pensaments
es dibuixen en tu.

Si ploro, les meves llàgrimes
tenen el teu gust,

si ric, la meva rialla
sona en tu.

Quan estimo
esclato en tu,

quan faig l’amor
només sé fer-lo
en tu.

I és que tu ets
la meva estimada,
tu ets
la meva vida,

només sóc jo
quan parlo en tu.

I és que la meva vida,
… passa en LLENGUA CATALANA.

MESOS D’ESTIU

Mira-la, és preciosa… No em canso de mirar-la. Surt de l’aigua com una deessa, els negrosos cabells embullats, la pell bruna, les gotes d’aigua marina que llisquen per la cara i els llavis, i coll avall acaben perdent-se pel profund congost entre els seus pits erectes sota la tela molla; i me’n voldria fer, per resseguir-li el cos, la cintura, el doble parèntesi de les natges tot just cobertes pel minúscul biquini. Em somriu i em capbusso en el seus ulls de mar, acollidors i càlids. Arriba a la tovallola i s’eixuga els cabells. —Necessites res?—, em demana. Li dic que no, i es treu el sostenidor mullat per prendre el sol.

Ella és de sol, jo d’ombra. Faig veure que llegeixo, però em passo hores saturant-me de la seva sensualitat innata. Necessito absorbir tot el que pugui d’ella, però sense que se n’assabenti: demà 1 de setembre se n’anirà, i no he de tornar a veure-la. Es mereix algú millor que jo, que li pugui donar el que jo ja no puc.

Aquests mesos d’estiu han estat increïbles, tantes hores junts. Hem descobert que tenim gustos comuns, aficions compartides…; les converses fins la matinada, amb un got de rom o uns gelats. Gairebé dos mesos de contacte tan íntim…

“La barca de vela” Claude Monet

Aliena a tot, pren el sol endormiscada. I jo, talment com una barca que navega pel sinuós onatge del mar, em penso llengua i li corono els pits, davallo pel seu ventre i m’enredo en el seu pubis fins a hostatjar-me a la seva cripta.
—Vols que marxem?—. La seva veu talla la meva fantasia. Li dic que sí, i ella recull la bossa i es posa el vestit de gassa, el de l’escot per on pots abocar-te al gorg de la seva sina; es treu les calces del biquini i se’n posa unes de cotó.

De tornada, no puc evitar trair-me:
—Deus estar contenta.
Ella deixa d’empènyer la cadira. Se’m planta al davant:
—Què vols dir?
—Que acabes el contracte d’estiu i ja tornes a la universitat a estudiar. Ha de ser molt feixuc cuidar dia a dia una persona que té tetraplegia: la fisioteràpia, la higiene, moure’l…
Em posa un dit als llavis. Té una lluïssor humida als ulls. Em costa entendre-la:
—Si m’ho demanessis, et cuidaria tota la vida.

PRUNERA enfront de MAGNÒLIA

Prunera

A l’hort de casa, hi havia una prunera. A l’estiu en collíem les prunes groguenques de pell fina i brillant. Heu vist una prunera? No és pas un arbre majestuós, ni la flaire de les seves flors sacseja els sentits, ni els seus fruits tenen una vistositat envejable. La prunera és un arbre tímid i silent. A la tardor, es despullava de mica en mica, sense cap enrenou, i restava moixa fins a la primavera.

Recordo que feia una tardor suau. Aquella tarda el cel estava esquitxat de núvols rosats i el sol es delitava jugant-hi a fet i amagar abans d’anar-se’n a dormir. L’àvia hauria volgut escombrar les fulles escampades i amuntegar-les a un costat de l’arbre, però estava cruixida de dolor. El reuma la posseïa com un amant obstinat, torçant-li els dits com branques d’olivera, fent-la defallir cada dues passes. I jo era un nen petit que jugava a l’era amb cotxes en miniatura fent-los córrer per circuits dissenyats amb les herbes i les pedretes de l’hort. A casa no hi havia ningú més.

Com es va iniciar el foc és un misteri. I, de fet, és el que menys importa en aquesta història. En un tres i no res, la prunera era una teia, i les fulles, en flames, no deixaven apropar-s’hi. A casa només hi havia l’àvia, una dona que havia perdut l’agilitat. Només ella i jo. Els nens petits no saben què es fa amb una prunera encesa, llevat de mirar-se-la i esperar que el foc redueixi l’arbre al no-res. Hi ha una perversitat inexplicable en el gust dels infants. L’espectacle del fum grisenc i les flames d’un roig intens em produïen un plaer inusual. De sobte, va arribar la mare. Ella no va restar immòbil. Va agafar un cubell ple d’aigua i la va llençar a la soca. “Au, ajuda’m”, em va dir. Però jo continuava embadalit, com si no fos allà enmig de l’hort amb les fulles seques cremant i la prunera a punt d’esfondrar-se.

Magnòlia

Els pares mai no em van retreure la manca de determinació. Era petit, ja se sap. A l’hort hi vam plantar una magnòlia en el lloc de la prunera. Heu vist alguna vegada com són d’encisadores les magnòlies? La seva bellesa, però, mai no ha pogut esborrar la prunera del record. Ara que ja no tinc magnòlia ni hort però que em resta la memòria, m’adono que allò que va passar aquell capvespre tardorenc era premonitori: aquella fascinació pel foc, aquella manca de determinació davant la catàstrofe… He comès el mateix error una vegada i una altra, sense saber que l’amor és com aquella prunera: crema amb rapidesa i deixa un bocí de cendra enterrat a l’ànima. Davant l’amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques (que sí, que és bellesa enlluernadora però també aparença, façana …) si allò que ens estimem és una prunera (l’esguard senzill i silenciós però de constant companyia).

Luxúria marinenca

-Una nova manera d’entendre la penombra,-
-retallar la teva figura nua com l’aigua-
-d’aquesta platja solitària del meu desig.-

-Salobre és el gust de la teva suor marina,-
-sota el cel de guix d’aquesta habitació;-
-no vull més univers que tu sota el llençol.-

-Celeste és el teu cos, humit enmig dels estels-
-grisos del meu delit indòmit; m’eclipso-
-d’anhels xafogosos i de fams infinites de tu.-

-Una nova forma de navegar sota els astres fulgents-
-dels teus ulls, delerosos per guaitar-me-
-l’interior sorprès de fantasies líquides d’amor punyent.-

-Suau és la teva pell eriçada, mullada de plaer,-
-tota tu esperant de mi la tornada del vaixell al port-
-hospitalari i càlid del teu sexe marinenc.-

Dibuix d’Yssa

Sentiments d’una mare

Sempre havia pensat que per a una mare, un dels sentiments més emotius que sent és quan neix el seu fill. Plovia a bots i barrals quan va néixer l’Isaac. Era rabassut i de tant en tant se li escapava un somriure incontrolat. Sense adonar-nos, vam celebrar el seu segon aniversari i va apagar les espelmes.

Però, tot i que era molt espavilat, l’Isaac encara no parlava, a diferència de la Júlia, sa germana gran, que havia començat a dir els seus primers mots quan tenia sis mesos i que a hores d’ara encara no havia après a callar. Es passava el dia atabalant l’Isaac: va, digues “ma-ma” o va, digues “pa-pa”. L’Isaac somreia, mirava cap a una altra banda i passava de tot.

Quan va començar a anar a l’escola bressol, la mestra em va recomanar que li fes proves d’audició. No se m’havia acudit mai que en pogués tenir problemes.
A la tarda vaig trucar la pediatra per comentar-li i finalment les proves van donar com a resultat que era sord de naixement.

Així fou com l’Isaac va començar a aprendre la llengua de signes i com jo vaig conèixer aquesta manera tan visual de comunicar-se i vaig saber que a diferència de la parla, la poden adquirir sense un procés d’aprenentatge programat. Em vaig sentir feliç i esperançada.

Un dia, en tornar a casa, l’Isaac es va apropar a mi, em va mirar i es va posar el dit polze tocant la seva barbeta, amb la mà ben oberta.
La Júlia es va posar a riure i digué:
—Mama, mira et fa “pam i pipa”. Jajaja, això és tot el que ha après en aquella escola?

Jo me’l vaig mirar i vaig recordar l’emoció que vaig sentir quan la Júlia va dir la seva primera paraula. Llavors vaig plorar.

—Mama, perquè plores? No crec que l’Isaac et faci burla.
—Ploro d’emoció, Júlia. L’Isaac, per primer cop, m’acaba de dir mare.

Muà!

Un petó. Jo beso, tu beses, nosaltres ens besem. I s’ha acabat la conjugació verbal. Ja he donat massa. Perquè et puc besar. Amb l’encant d’un petó robat. Però millor si ho fem pronominal en primera persona del plural. Que així, potser costa d’entendre. Però quan ho fem, ho entenem tot. O no ens fa falta entendre res.
Petons. D’una banda, de l’altre costat i del revés. Petons vertaders per prohibits que siguin. A la boca o directament al cor. Als llavis i amb l’ànima. Petons que fins i tot se saben de memòria però segueixen sabent a amor. Petons de diferents gustos i sabors, a deshora i que posen a punt. Petons que fins i tot fan sortir pols arterial. Petons a l’estació, al metro… Parada Amor. El de la diada de Sant Jordi; que de llegenda no en tenen res. Petons que haurien de tenir copyright. Petons amb tu.

I no recordar quant nerviosos estàvem abans del primer petó fins a segons previs al següent. Després de mesos, possiblement. I no saber quan serà l’últim petó amb una mateixa persona. El petó que no vas poder fer-li. O el petó que li vas fer quan ja va tancar els ulls per sempre. El que en català és, de vegades, més bonic perquè es diu que es fa, no que es dóna.

I sentir que hi ha boques que són peces de trencaclosques que encaixen. Tant de bo que fem callar més boques amb petons. No ens guardem petons al calaix. Encara que tots ells siguin l’assaig d’una obra que potser mai s’estreni. Perquè en els nostres cors, aquests petons són tota una revolució. Ai…, revelació!

Riallera lluna plena

Avui, a la nit, és lluna plena. Són les 7 del vespre i encara és de dia. És el que té el març. Quantes vegades m’he preguntat si aquest astre que tant em fascina –lluna, luna, lune, lua, luno, moon … i quin nom més preciós, en tots els idiomes- té realment efectes sobre el nostre comportament, sobre el nostre estat mental i espiritual? Però torno a la terra. Aixeco el cap i veig que la llumeta vermella s’il·lumina a la parada de Fontana. És la meva. M’aixeco ràpid, esquivo les persones que hi ha de peu al vagó del metro i que estan adduïdes pel seu inseparable amic, el mòbil. Les portes es tanquen just quan poso els peus a l’andana.

Baixo del vagó i camino, a pas ràpid. No m’agraden els metros. M’atabalen. M’ofeguen. Respiro ansietat. Quan surto al carrer miro el cel. És una mania. El cel és pau, tranquil·litat. Igual que el mar. Immensos oceans d’aire i agua que m’aporten serenitat. Però en moments com aquest és difícil que ni tan sols ells em puguin ajudar a desconnectar, a ser conscient de les sensacions de present i a no pensar en res més. És més, en aquests moments em provoquen fins i tot un feliç sentiment d’enyor. Començo a caminar. I et penso. I t’enyoro. I et torno a pensar, i encara t’enyoro més.

Observo la gent que passeja pel carrer Gran, observo la gent que és feliç gaudint d’un vespre primaveral en un dels carrers més bonics de Barcelona. Són feliços. Molt. Segur. Són feliços de veritat? Espero que sí, que ho siguin. Imagino com deuen ser les seves vides perfectes… I et torno a pensar. Per què? Per què apareixes als meus pensaments? Per què el teu record intercedeix melosament els meus instants presents? I t’enyoro. A tu. A les nostres caminades, enyoro les sessions terapèutiques de sofà de casa teva, enyoro les teves abraçades, i les teves paraules. Enyoro els viatges amb cotxe sense rumb. Les teves improvisacions. I els teus petons, i les teves mans, i les teves mirades amb ulls de color bru. I fins que ens retrobem de nou, ai, quanta espera! I de tant que t’estimo, només puc acceptar tendrament aquesta situació d’aguant, com quan admets de per sí que després de la tempesta, després de la crisi…, més tard o més d’hora, acaba arribant la calma, la solució…

Noto una llàgrima d’emoció que em llisca per la cara.

Segueixo caminant, ara amb la mirada fixa, endavant, però sense veure res. Les llàgrimes m’entelen els ulls, però no són elles les que no em deixen veure res. És el meu cap. Pit-pit! El clàxon d’un cotxe em fa tornar a ara i aquí. He traspassat en vermell – ho sento, no me n’he adonat, perdó, perdó, sí, culpa meva… –. M’he espantat. Miro enrere perseguint el cotxe amb la mirada. M’eixugo les llàgrimes amb les mans tremoloses. I continuo caminant, alegrement amb una rialla a la cara.

Continuo caminant, alegrement amb una rialla a la cara.

Dilema pueril

La senyora xerraire, per fi, va callar. El pare i la mare de la Laia van sentir-se alleujats; als seus rostres, en mig de l’expressió de fatiga, aparegué un somriure d’esperança. La senyora incansable, però, no s’acomiadava encara. Els havia preguntat tota mena de detalls i semblava esgotat el qüestionari sobre la seva vida i la dels seus familiars, quan aquella font inesgotable d’interrogants decidí adreçar-se a la petita. Ajupint-se un poquet i aguditzant el to de veu, engegà a la Laia:

-I tu a qui t’estimes més, bufona? Al pare o a la mare?

La nena va mirar-se-la fixament uns instants. Després dirigí la mirada cap als seus pares, que la contemplaven estupefactes. Va estar a punt de dir “A la mare” perquè avui la mama havia fet macarrons, li havia permès col·laborar en els preparatius i posar un paquet sencer de formatge ratllat per damunt; ella havia gaudit d’allò més, s’havia atipat de valent i era agraïda. Després va pensar dir “Al pare” perquè després de dinar, enlloc de fer migdiada, el papa havia accedit a jugar amb ella i les titelles de dit. Tots dos havien rigut a cor què vols!

Mentre dubtava, la senyora curiosa, espessigant-li lleugerament les “galtones”, insistí:

-Al pare o a la mare?

Va recordar que abans de sortir de casa la mare li havia permès pentinar-la. A la Laia li agradava jugar a perruqueres, i fer-ho amb un adult era més divertit que amb les nines. També li havia deixat posar-se unes gotes de la seva colònia, que feia una olor a flors esplèndida; encara podia sentir-la… Però, tot just feia una estona, en dir que estava cansada, el pare l’havia pujat de seguida sobre les seves acollidores espatlles…

La senyora obstinada, agafant-la de la barbeta, persistia:

-A qui t’estimes més, eh?

La Laia, incòmoda, no sabia què dir. Sentia devoció per la mare i adorava el pare. No podia triar un de sol, en qüestió d’estima. No podia, tampoc, continuar callada i rebent nous pessics. Quan aquella dona li repetí la pregunta, ho va tenir clar:

-A tu, no.

Interrogants

Qui no entén l’idioma d’una abraçada?

Hi ha diccionaris per traduir un petó?

Quina llengua parla la mort?

I la vida?

I l’amor?

Quan una criatura neix, no és el seu plor comprensible en tots els idiomes?

Quan un infant juga, les seves rialles parlen alguna llengua?

Les masses forestals ancestrals parlotegen amb el vent, es percep la flaire verda de l’herba, se sent la fressa d’un torrent d’aigua transparent. Als pics les neus perdurables perfilen les muntanyes contra l’horitzó del cel; la terra, els oceans, el cel… qui és l’ingenu que presumeix ser-ne l’amo?

Les puces fan la guerra per determinar a qui pertany el gos?

Per què hauria de servir el cel: per ser creuat pel llampeguejar de bombes i míssils, o per presenciar milions de petites històries felices?

Per què ens costa tant mirar al nostre voltant i comprendre que nosaltres som el voltant d’algú altre?

Per què creiem que som illes, i no veiem que som el mar?

Has intentat algun cop destriar, d’allò que tens, allò que no necessites?

Algun cop t’has preguntat què és el que necessites realment?

En una balança: hi caben els dies que passem sense ser ben bé feliços? Hi ha alguna cosa per posar a l’altre costat?

A qui veiem al mirall, al jo que som, al jo que voldríem ser, o al jo que no volem ser?

Per què es van inventar els miralls?

Si et deixo de fer preguntes, em regales una resposta?

Un petó?

Un llibre?

Una rosa?

Un somriure?

Et puc donar les gràcies?

Carta als Reis Mags d’Orient

Estimats Reis
Mags d’Orient:

Aquest any m’he portat molt bé. He ajudat a casa, no m’he barallat amb els meus germans, he estat amable amb la gent gran i moltes més coses bones. En definitiva, em mereixo bons regals.

Així que si, després de portar-me bé tot l’any, em porteu el mateix miserable llibre del ratolí Geronimo Stilton, com féreu l’any passat, penso perseguir-vos per tot l’Orient, fins acabar amb vosaltres, estúpids!

No penso deixar que desgracieu un altre Nadal d’un nen innocent, us enverinaré els camells i la llet us la deixaré amarga. Així que ja em podeu portar la consola PS4 Pro.

Atentament,

Signat:
El Vostre Malson

Joc eròtic

Quan et desatenc les temples i ressegueixo amb els ulls closos el coll, el beso; i pessigo les espatlles amb els llavis i amb petons que esclaten com diminutes esferes de sidral remuntant la pell tesa dels teus pits magnífics; me n’aparto uns segons per contemplar-los i mirar-te tothora els ulls juganers.

Els dits embullen encara els teus cabells despentinats. La llengua encercla i enfonsa el mugró que senten créixer els meus llavis, venen ja també les mans. M’omple la teva càlida i desitjosa nuesa i la personal perfecció del teu cos em cega. Inspiro profundament, començo un tortuós camí de descens pel teu ventre que et fa estremir i aprofito la teva figura vinclada per convidar-te a quedar bocaterrosa.

Il·lustració de NudeGrafia

Rius pel petó solitari i distret, fora de context, que t’he fet a la natja però intueixo que tanques els ulls i aguantes la respiració quan notes el meu alè al clatell i el pes que t’empresona. Cerco les teves mans sota el coixí i m’encomanes la força entrellaçant-me els dits. Amb suaus mossegades t’arrenco els sospirs del clatell, del coll i les orelles, dels braços; les humitats dels nostres sexes es coneixen. No és senzill però els malucs dansen en col·laboració per trobar-nos a dins. Entro. Entro de mica en mica però sense massa dificultat. Et sento en cada centímetre fins al final i quedem immòbils. Deixa’m dir-t’ho ara que no em veus i puc xiuxiuejar-te a l’orella…

Et venero!

“No le pidas peras al olmo”

Com cada tarda d’estiu, la Martina sortí a passejar amb la seva mare. Feia calor. El sol picava de valent. Tan bon punt pogueren, s’afanyaren a aixoplugar-se sota un om majestuós.

La Martina tenia gana.

– Mare, agafa’m una pera d’aquest arbre!

– Martina -sentencià la mare-. Els oms no fan peres. Només ens ofereixen el resguard de la seva ombra.

La nena, decebuda, trobà que aquell era un arbre ben especial. Se’l mirà amb atenció de dalt a baix. Ella tenia gana i volia un fruit.

De tornada cap a casa, la imatge d’aquell arbre estrany no deixà de retornar, insistent, al seu pensament. De tal manera que s’acostava per visitar-lo i escrutar-lo atentament, un dia sí i un altre també.

Uns dies després, en l’hora resplendent del migdia, la Martina aparegué tot d’una a casa. Amb el rostre il·luminat, s’acostà a la cuina:

– Té, mare. Mira quina pera més maca!

La mare aixecà els ulls de la pica i mirà de fit a fit la filla amb estranyesa. No recordava haver comprat aquells fruits al mercat, el darrer dissabte.

– I d’on l’has tret, filla meva, aquesta pera? -preguntà, sorpresa.

– De l’om, mare.

– De l’om? Però si els oms no fan peres! -digué la mare, mentre esbossava una petita rialla incrèdula.

– És que no era un om, mare. Era… un perer disfressat.

P.D.- L’esperança és l’últim que es perd!

De caos (mental) a salut (mental)

Solitud…
Rialla capgirada
caiguda tenebrosa
buit personal
intermitència temporal

Apatia…
Plats apilats
roba bruta
llibres escampats
pols arreu

Pànic…
Ulls oberts
llavis freds
cor mort
plor de gel

Buidor…
Somrís trencat
esma perdut
dolor somort
silenci absolut

 

 

 

 

 

* El Caos necessari per emprendre camí nou…

Esforç, disciplina…
Fer dissabte
treure pols
“posar negre
sobre blanc”

Acceptació, recuperació…
Plorar, esborrar,
tornar a:
confiar, relacionar-se
estimar, riure

Activitat…
Amb olors
i sabors,
amb llums
i reaccions

 

 

 

 

 

 

 

* Salut Mental.
(Il·lustració Abel Rivas)

Una de l’oest

Amb els ulls oberts de bat a bat, ens fitem.

Notem que els cors ens bateguen rítmicament, dintre de la desesperació. Massa roba a sobre pels trenta-cinc graus que solidifiquen l’aire. La suor entra als nostres ulls. Pica.
Ell està a uns dos-cents metres de mi. Des d’aquesta distància és impossible fallar. La situació és tan obvia que adopta un caire de fatalitat acceptada per tots dos.

Les nostres mirades semblen desfilar per uns fils invisibles que les connecten, uns fils d’alta tensió que fan espurnejar el no res tens que se’ns interposa.

La posició corporal és la mateixa tan per a ell com per a mi: les cames lleugerament separades, els braços adoptant la identitat d’unes ales que no dubtaran a volar quan sigui el moment precís, que evidencien les taques de suor que ens amaren les aixelles.

Sóc conscient del moviment lent del sol al cel ras, en el seu inexorable discórrer cap el migdia, l’hora fixada.

Detecto que ell s’avança. El traeixen els nervis. Encara no és l’hora. Tinc experiència. Sé que aquestes dècimes de segon em poden costar cares, per això reacciono fent-me a un costat mentre premo el gallet.

El raig d’aigua surt de la meva mànega a una velocitat superior al de la seva, he reduït el cabal de la punta per què la pressió sigui superior. Toca de ple a la seva cara i el seu pit. El seu tret passa, inofensiu, a uns quants metres de mi.

L’amo ens pesca. Ens diu que mai a la vida ha vist a uns jardiners tan “gilipolles”.

Però el que no sap és que el parc era massa petit per a nosaltres dos.

A LA PARADA DEL ACOMIADAMENTS

A la parada dels acomiadaments
com les llebres hi dormen els plors,
hi sobreviuen els penediments
i amb seny hi reposen els dolors.

A la parada dels acomiadaments
la devoció canvia d’andana,
les vies s’omplen de reprotxaments
i de besos els silencis de la campana.

De la parada dels acomiadaments, però,
em quedo amb l’orgull
de qui comença un nou senderó,
i amb la rialla de qui gira full.

De la parada dels adéus
em quedo amb tu,
que puges als trineus
i llences el llast del passat perpetu.

Em quedo amb tu,
que desfàs tots els colors
per inventar-ne de nous
recomençant sense pors!

PETITES VERITATS (part III)

 

A la cua de la fruita
La senyora: -Qui és l’últim?
El graciós de la cua: -Vostè!!!!
(El mercat)

Tota una vida
Tota una vida desitjant fer-se gran i ara que ja n’és, vol tornar a ser jove!
(En què quedem?)

El malastruc
Es passà tota una vida aixecant-se amb el peu dret i ahir que mig endormiscat posà l’esquerra, patinà i es trencà una cama.
(“Gafat” però “gafat”!)

Em dónes cinc euros?
-Quatre euros? Per què vols tres euros si amb dos en tens prou? Té, un euro.. i torna’m el canvi!
(Les xifres)

El culturista
Durant anys d’exercicis i calories desenvolupà una tensa i formosa musculatura.
Avui, cansat d’aixecar peses i discs, tot li penja.
(En forma)

Direcció per objectius
L’objectiu dels directius és redactar objectius. L’objectiu dels subordinats és assolir-los sense passar-se, no fos cas que després n’hi afegeixin.
(L’absurd)

Equipatge d’última generació
Smartphones, GPS, ordinador portàtil, tablets, MP4, Nintendo, carregadors de bateries, cables… i alguna maleta.
(Vacances en família)

Aprenent l’abecedari
Amb els rots era insuperable! Arribava seguit fins a la lletra ca. Amb la ela m’ennuegava.
A campaments s’aprèn tant…
(Rots, pets i altres rucades…)

Crueltat infantil
Llençàvem la mosca sense ales a la teranyina. Observàvem embadalits com l’aranya l’embolicava en un racó i la xuclava lentament…
(Insectes)

Dubtosa eficàcia
-Què prens per a la memòria?
-D’això… saps aquella muntanya on hi ha una marededéu?
-Montserrat?
-Montserraaaaaaaaat…! Quin medicament prenc?
(La memòria)

Missatge en una ampolla a la cala Moreta
Sóc als Tascons Grossos de les Medes, agafat a un roc. Se m’ha espatllat la moto aquàtica i aquí no hi cobertura.
(Missatge a una ampolla)

Veïnes autèntiques
– Conxiii! Tens llorer pel rostit?
– Sí, Pepiii! Ara pujo! Tens conyac?
– I tant! Vine que xerrarem i farem una copeta.
(Veïns!!!!!!!)

Ara sí que ho entenc
No entenia el meu avi quan rondinava: “Treballant, ningú no es fa ric!”.
Amb els anys, ho he anat entenent.
(Treballadors)

Mama
Moltes nits, mama, entres a la meva habitació, em mires i m’acarones. Et penses que dormo, però ho faig veure.
(Carícies)

El gatet lleig
Li deien lleig perquè era l’únic de la ventrada que tenia ratlles.
Ara és el tigre dominant de la manada.
(Gats)

VERITATS PURES I DURES (part II)

La teoria de la relativitat
-Puc explicar-ho! -exclamà l’Albert, nu sota els llençols.
-Intenta-ho -contestà la Mileva.
-No és el que sembla: tot és relatiu…
(Moments històrics)

Amics
En el moment més inoportú, una sola mirada de complicitat ens provoca riallades contingudes que no podem aturar. Som amics.
(A riure!)

Tres anyets…
-Una guerra és una lluita d’homes contra monstres i dracs, avi?
-No… fillet… És una lluita contra germans…
(La guerra explicada als infants)

Amb el pare o amb la mare?
Aquest any li toca Nadal amb el pare i Reis amb la mare. Per Cap d’Any, el que digui l’advocat.
(Parella de fet: Nadal i família)

No tot són avantatges!
Quan Toro Sentado deixà de fumar i desà la pipa, tots els pobles de la Vall del Riu Gran començaren a tremolar.
(Deixar de fumar)

3, 4 i 6 avui fora!
1 home toca el 2 del bar, té molta 7 però no du ni 5 i sent un 8 que no és pas 9.
(Els números)

Autèntica amistat
Aquella tarda de fosca grisor, no li calgueren paraules; s’assegué al seu costat i compartí el seu dolor. Eren amics!
(Amics de veritat)

El teatre de la vida
En el teatre de la vida es fan tots els papers: nét, fill, pare, avi… i, una única representació sense assajos!
(El cicle de la vida)

Els ulls del cor
Era feliç resseguint els solcs que tota una vida havien modelat en el seu rostre. L’estimava tal com era..
(Tota una vida)

Conformista
Somniava amb la grossa. Després, traslladava l’esperança a la “pedrea”. Superat el desencís, confiava que toqués a algú amb necessitat.
(La grossa)

Scarlett O’Hara enxampada
A Déu poso de testimoni, que mai més defraudaré a Hisenda… encara que hagi de mentir, pidolar, o matar…
(Superant el clàssic)

Monopoly
Al cap de tres hores, només desitjo caure a l’hotel del Passeig de Gràcia, quedar-me arruïnat i fer de caixer.
(Entreteniments)

Qui diu veritats…
Li havien dit que els amics valoraven molt la sinceritat. Sincerament, mai acabà d’entendre perquè molts l’havien anat abandonant.
(La sinceritat)

Diagnòstic: mobilitis
-És greu això, doctor?
-No, es cura fent repòs.
-Fantàstic! Així podré escriure tranquil·lament.
-Poesia o novel·la?
-Whatsapp, doctor!
(Enganxats al móbil!)

“RACIONS” DE VERITATS COM A PUNYS (part I)

Propòsit d’esmena
La Creació complia catorze mil milions d’anys, quan Ell digué: “acceptaré i esmenaré els meus errors”.
I l’univers deixà d’existir.

“La Creació d’Adam” de Miquel Àngel (1511)

Falta molt?
Exhaust, creus que ets a punt de fer el cim… però encara queden dues carenes.
Això ens passarà als seixanta-cinc.
(La jubilació)

Moment mal triat
La sensació de déjà vu era excessiva. Anar al psicòleg després de veure’n deu del Woody Allen no és recomanable.

Enamorat de la mestra
Li va escriure una carta anònima per dir-li que l’estimava. L’endemà aparegué dins l’agenda escolar, amb les faltes ortogràfiques corregides.
(L’anonimat)

Això sí que fa por!
El que de debò fa por, més que l’ordinador, és el drap de la minyona -la queli (*)- feinejant entre cables i connexions.
(Us fa por l’ordinador?)
(*) “la que limpia”

Convertint la poesia en prosa
Una brisa li acarona
el seu rostre tan morè…
-Puto vent i puta sorra…
ara sí que no veig re!
(Poetes i prosistes)

Taaaat!
El seu univers ha desaparegut rere el mocador. Taaaat! Entre riallades, la mare li retorna el món als seus ulls.
(L’univers petit)

Ballar als anys noranta
Només necessitàvem una casa sense pares, begudes, porros, música i un radiocassette. Llums apagats i a arrambar. Li dèiem “ballar”
(Ballem?)

Podria ser pitjor
Temia tant l’estrès post vacacional que no volia tornar a la feina.
Però la depre de l’atur hagués estat molt pitjor.
(Decepcions de les vacances)

Tranquil·la, tieta
– Ho sabia! Els papes diuen que portes banyes, però tranquil·la, tieta, que he mirat bé i no tens res.
(La banyuda)

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzz…
Després de mesos d’insomni, preocupat pel pagament de la hipoteca, aconseguí dormir plàcidament, com un nen, arrupint-se entre els cartrons.
(Pura tranquil·litat)

Perspectiva
—Això és l’infern? — preguntà, incrèdul, rememorant la seva existència: misèria, gana, dolor i una mort espantosa.
—Doncs no està malament.

Solitud
Mentre Caterina feia la vida que s’esqueia a una dona dels seus temps, Víctor escrivia la seva gran obra literària.
(Pseudònims)

La “bruixeria” de l’avi

Sobtadament i tímida, va aparèixer la boira arran de terra. Primer, amb pas lent, va esborrar les voreres. Els vianants esdevingueren cossos feixucs surant en un mar de cotó fluix. Els cotxes van perdre les formes. Els arbres del parc jugaven a fet a amagar com infants incansables. El campanar de l’església, esporuguit, treia el nas entre un núvol dens que avançava de manera abassegadora aquell capvespre de febrer. El món, vidres enllà, va ésser engolit per la boira. I jo, soleta a la meva cambra, cercant desesperadament la fórmula “espanta boires” que m’ensenyà l’avi quan els dies eren clars, quan passejàvem pel carrer ample, on tots els rostres eren amics, quan el campanar no tenia por i era la torre del castell on vivia la princesa, quan anàvem al parc per saltar plegats damunt la catifa de fulles groguenques. L’avi tenia el do de canviar les coses de nom, de lloc, de fesomia. L’avi sabia com acovardir els núvols, com fer fora les tempestes i com afalagar el sol perquè ens fes companyia una estoneta més. La boira no s’aturà. Mai no s’atura. Trobà una escletxa i va irrompre a la meva cambra i amb els seus dits de fum, llargaruts i deformes, em clavà un ganivet de glaç al pit. Jo no vaig gosar plantar-li cara, perquè l’avi ja no era amb mi i el seu encanteri embruixador i prodigiós s’havia perdut qui sap en quin tombant del record, qui sap si per sempre.

Un instant tendre

Feia una estona que li havien notificat. Tocava prendre una decisió, el temps passava ràpid i la situació es complicaria molt més.

La Martina recordava els moments feliços que havia viscut al seu costat. Esglaiada, amb el cor accelerat i el pensament emboirat, demanava amb la mirada que ell acomplís el seu compromís. Aquells ulls que sempre havien estat vitals, ara eren un pou d’agonia i patiment. I els d’ell, un mar de llàgrimes endins.

En Robert sabia prou bé el que calia fer. Ja ho tenia pensat, però no estava del tot preparat per afrontar-ho. Mai s’està prou preparat per a una cosa així – va pensar.

De joves havien redactat el seu testament vital i s’havien compromès l’un amb l’altre a dur-ho a terme si es donava el cas. Però actualment les lleis havien canviat. El govern, fatxa i dictatorial, havia prohibit i criminalitzat l’eutanàsia, la mort digna, l’avortament… i volia establir de nou la pena de mort. Quina incongruència!

Se l’havia d’endur abans no la connectessin a una màquina per mantenir-la en vida. En Robert, ja entrat en anys, però fort quan calia ser-ho, va agafar la Martina en braços i l’assegué en una cadira de rodes que havia pres dissimuladament de la sala d’urgències. Van sortir de l’hospital sense que ningú s’adonés de la seva presència. Es van encaminar cap al cotxe, un cotxe vell i de mala combustió, però que sempre els havia respost bé. La va agafar en braços de nou i la va posar a dins ben recolzada amb un parell de coixins. La mirada de la Martina tornava a brillar. Era feliç al costat d’en Robert com ho havia estat tota la vida.

“Penya-segats a prop de Pourville” Claude Monet (1882)

Van aparcar el vehicle dalt d’un penya-segat, un lloc idoni amb unes vistes magnífiques de la posta de sol sobre la Mediterrània. No sabia ben bé on l’havia llegit aquesta frase, però li havia agradat: “Preparar-se per a la mort. Un moment que només es dóna una vegada a la vida”. Així ho havia fet. Un cop enllestits els preparatius, es disposaren tots dos a viure l’instant més íntim i més tendre de la seva vida.

Rels de lliri

“Lliris” Vicent van Gogh (1889)

Es nuen les rels dels lliris
sota l’aigua, i al pas
de l’ínfim dolor
de les empremtes
bocaterrosa jau
el desconsol que sento.

T’oblido, t’oblido,
jo que creia
que el temps passa en va
per la tristesa,
que la ferida
oberta mai es tanca…!

T’oblido, al doll de la certesa,
on moren
les efímeres de tarda,
on surten els estels
sense que hi siguis;

T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;

i per això és que es neulen
les flors tendres,
i per això he deixat
les meves armes;
per viure, si puc,
tot el que em queda;

Sí! perquè al pas
de solitud
de les petjades
velles, es nuen
les rels dels lliris
sota l’aigua.

La cabanya

“La cabanya a Trouville” Claude Monet (1881)

He desmuntat quatre portes i ara són allà davant, amb altres trastos, una taula podrida i una escultura espantosa de fusta de boix, que figura un cavall amb el cap boterut. Com que de moment no em veig amb cor de trossejar-ho, he clavat l’engendro cap per avall a la sorra i l’he mig tapat amb les restes d’un bastiment greixós.

L’home que vivia aquí va folrar les parets de quadres a l’oli i no quedava un tros de la casa lliure de rampoines: fotos, llumetes vitricolors, ninots, mirallets emmarcats, flors seques, tot entremig dels quadres que ell mateix cometia i signava sense vergonya ni profit. Reposen tots al petit jardí del darrere, esperant que els seus hereus o similars vinguin a fer-ne el què vulguin mentre me’ls treguin d’aquí.

Encara queden coses per desallotjar, com vuit o nou gàbies brutes, i més dibuixos que he descobert al bany quan ja em creia lliure de tanta marina i natura morta.

Estic cansat, tot el dia feinejant, i és tard, o sigui que em faig una sopa a la petita cuina i em menjo un entrepà de tonyina, pico unes nous, em prenc dos iogurts amb mel, escolto els xiscles de les gavines, em bec el vinet i m’acabo les galetes de xocolata. La sopa la deixo que ja m’ha passat la gana.

Traient estris he aixecat pols, i veig els bellugadissos punts brillants en el raig de llum, gairebé horitzontal, que entra per la finestra, arran de platja. Fa olor d’andròmina desmuntada, de ferro i verdet i mullena, barrejada amb aquesta salabror, picant i fresca, que ho impregna tot.

L’escala de fusta m’agrada: és de color blau, i es blega al meu pas, perquè carrego el portàtil i una capsa grossa plena de CD’s. Encara falta pujar llibres, bastir les postades noves, desembalar la roba. Però no hi ha pressa. Demà, demà. O l’altre.

Des de dalt, veig com el sol s’enfonsa a mar, i em ve un gran silenci a dintre, com una onada. I sento que és aquesta la casa que buscava.

Per escriure, llegir. Per estar sol, estones, per compartir, altres moments. Tot això. Per viure.

8 TÒPIQUES FRASES D’AMOR, ENTRE D’ALTRES MOLTES, QUE NO VOLEN DIR T’ESTIMO

Carles Mujal i Colilles

ELS FRUITS RESSECS 

Frase 1.- Ets la meva mitja taronja

Les mitges taronges estan seques
han perdut el seu suc
han perdut el seu sabor.
Quan es parteix una taronja
les dues parts mai encaixen perfectament.
És com trencar un ou.
Tu ets un fruit i jo sóc un fruit diferent.
Fem una macedònia!

LA CONDEMNA ETERNA

Frase 2.- No puc viure sense tu

Quan dius això, et condemnes
a un patiment garantit
i em condemnes també a mi
perquè l’altre no pot estar sempre al teu costat
perquè l’altre no pot ser responsable de la teva vida.
Què dur que sona en la teva boca!
Això no és amor, és una condemna!

LA MUTILACIÓ IMPOSADA 

Frase 3.- Tu em completes

No sóc part de tu.
No sóc part de ningú.
Sóc un tot complet que durant un temps
comparteix parts de la seva vida amb tu,
un altre tot…

View original post 518 more words

Ai ai ai les dones…

Carles Mujal i Colilles

Ai ai ai les dones… Les dones són bones per definició. Les estimo. Malgrat que les retrati una mica de forma punxant, que pot semblar enverinada a determinades persones ingènues o ferides, les dones són la meva feblesa. Els homes -amb poques excepcions- mai no em fan pena ni em desperten sentiments forts. Les dones, en canvi, em commouen i, de vegades, fins i tot em fan plorar. I no només quan em fan mal o intenten xuclar-me la medul·la, matar la meva raó de ser, robar-me la corona, parasitar-me com fan aquests petits crustacis, com es diuen…, no sé, aquells que es mengen els mol·luscs desprevinguts per convertir la seva closca en una casa comfortable i segura.

Les dones són la base del món, de les famílies, són la clau de volta de la creació. N’hi ha prou d’haver tingut una mare per veure que totes les coses boniques de…

View original post 264 more words