Sentiments d’una mare

Sempre havia pensat que per a una mare, un dels sentiments més emotius que sent és quan neix el seu fill. Plovia a bots i barrals quan va néixer l’Isaac. Era rabassut i de tant en tant se li escapava un somriure incontrolat. Sense adonar-nos, vam celebrar el seu segon aniversari i va apagar les espelmes.

Però, tot i que era molt espavilat, l’Isaac encara no parlava, a diferència de la Júlia, sa germana gran, que havia començat a dir els seus primers mots quan tenia sis mesos i que a hores d’ara encara no havia après a callar. Es passava el dia atabalant l’Isaac: va, digues “ma-ma” o va, digues “pa-pa”. L’Isaac somreia, mirava cap a una altra banda i passava de tot.

Quan va començar a anar a l’escola bressol, la mestra em va recomanar que li fes proves d’audició. No se m’havia acudit mai que en pogués tenir problemes.
A la tarda vaig trucar la pediatra per comentar-li i finalment les proves van donar com a resultat que era sord de naixement.

Així fou com l’Isaac va començar a aprendre la llengua de signes i com jo vaig conèixer aquesta manera tan visual de comunicar-se i vaig saber que a diferència de la parla, la poden adquirir sense un procés d’aprenentatge programat. Em vaig sentir feliç i esperançada.

Un dia, en tornar a casa, l’Isaac es va apropar a mi, em va mirar i es va posar el dit polze tocant la seva barbeta, amb la mà ben oberta.
La Júlia es va posar a riure i digué:
—Mama, mira et fa “pam i pipa”. Jajaja, això és tot el que ha après en aquella escola?

Jo me’l vaig mirar i vaig recordar l’emoció que vaig sentir quan la Júlia va dir la seva primera paraula. Llavors vaig plorar.

—Mama, perquè plores? No crec que l’Isaac et faci burla.
—Ploro d’emoció, Júlia. L’Isaac, per primer cop, m’acaba de dir mare.

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

Muà!

Un petó. Jo beso, tu beses, nosaltres ens besem. I s’ha acabat la conjugació verbal. Ja he donat massa. Perquè et puc besar. Amb l’encant d’un petó robat. Però millor si ho fem pronominal en primera persona del plural. Que així, potser costa d’entendre. Però quan ho fem, ho entenem tot. O no ens fa falta entendre res.
Petons. D’una banda, de l’altre costat i del revés. Petons vertaders per prohibits que siguin. A la boca o directament al cor. Als llavis i amb l’ànima. Petons que fins i tot se saben de memòria però segueixen sabent a amor. Petons de diferents gustos i sabors, a deshora i que posen a punt. Petons que fins i tot fan sortir pols arterial. Petons a l’estació, al metro… Parada Amor. El de la diada de Sant Jordi; que de llegenda no en tenen res. Petons que haurien de tenir copyright. Petons amb tu.

I no recordar quant nerviosos estàvem abans del primer petó fins a segons previs al següent. Després de mesos, possiblement. I no saber quan serà l’últim petó amb una mateixa persona. El petó que no vas poder fer-li. O el petó que li vas fer quan ja va tancar els ulls per sempre. El que en català és, de vegades, més bonic perquè es diu que es fa, no que es dóna.

I sentir que hi ha boques que són peces de trencaclosques que encaixen. Tant de bo que fem callar més boques amb petons. No ens guardem petons al calaix. Encara que tots ells siguin l’assaig d’una obra que potser mai s’estreni. Perquè en els nostres cors, aquests petons són tota una revolució. Ai…, revelació!

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

Riallera lluna plena

Avui, a la nit, és lluna plena. Són les 7 del vespre i encara és de dia. És el que té el març. Quantes vegades m’he preguntat si aquest astre que tant em fascina –lluna, luna, lune, lua, luno, moon … i quin nom més preciós, en tots els idiomes- té realment efectes sobre el nostre comportament, sobre el nostre estat mental i espiritual? Però torno a la terra. Aixeco el cap i veig que la llumeta vermella s’il·lumina a la parada de Fontana. És la meva. M’aixeco ràpid, esquivo les persones que hi ha de peu al vagó del metro i que estan adduïdes pel seu inseparable amic, el mòbil. Les portes es tanquen just quan poso els peus a l’andana.

Baixo del vagó i camino, a pas ràpid. No m’agraden els metros. M’atabalen. M’ofeguen. Respiro ansietat. Quan surto al carrer miro el cel. És una mania. El cel és pau, tranquil·litat. Igual que el mar. Immensos oceans d’aire i agua que m’aporten serenitat. Però en moments com aquest és difícil que ni tan sols ells em puguin ajudar a desconnectar, a ser conscient de les sensacions de present i a no pensar en res més. És més, en aquests moments em provoquen fins i tot un feliç sentiment d’enyor. Començo a caminar. I et penso. I t’enyoro. I et torno a pensar, i encara t’enyoro més.

Observo la gent que passeja pel carrer Gran, observo la gent que és feliç gaudint d’un vespre primaveral en un dels carrers més bonics de Barcelona. Són feliços. Molt. Segur. Són feliços de veritat? Espero que sí, que ho siguin. Imagino com deuen ser les seves vides perfectes… I et torno a pensar. Per què? Per què apareixes als meus pensaments? Per què el teu record intercedeix melosament els meus instants presents? I t’enyoro. A tu. A les nostres caminades, enyoro les sessions terapèutiques de sofà de casa teva, enyoro les teves abraçades, i les teves paraules. Enyoro els viatges amb cotxe sense rumb. Les teves improvisacions. I els teus petons, i les teves mans, i les teves mirades amb ulls de color bru. I fins que ens retrobem de nou, ai, quanta espera! I de tant que t’estimo, només puc acceptar tendrament aquesta situació d’aguant, com quan admets de per sí que després de la tempesta, després de la crisi…, més tard o més d’hora, acaba arribant la calma, la solució…

Noto una llàgrima d’emoció que em llisca per la cara.

Segueixo caminant, ara amb la mirada fixa, endavant, però sense veure res. Les llàgrimes m’entelen els ulls, però no són elles les que no em deixen veure res. És el meu cap. Pit-pit! El clàxon d’un cotxe em fa tornar a ara i aquí. He traspassat en vermell – ho sento, no me n’he adonat, perdó, perdó, sí, culpa meva… –. M’he espantat. Miro enrere perseguint el cotxe amb la mirada. M’eixugo les llàgrimes amb les mans tremoloses. I continuo caminant, alegrement amb una rialla a la cara.

Continuo caminant, alegrement amb una rialla a la cara.

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

Dilema pueril

La senyora xerraire, per fi, va callar. El pare i la mare de la Laia van sentir-se alleujats; als seus rostres, en mig de l’expressió de fatiga, aparegué un somriure d’esperança. La senyora incansable, però, no s’acomiadava encara. Els havia preguntat tota mena de detalls i semblava esgotat el qüestionari sobre la seva vida i la dels seus familiars, quan aquella font inesgotable d’interrogants decidí adreçar-se a la petita. Ajupint-se un poquet i aguditzant el to de veu, engegà a la Laia:

-I tu a qui t’estimes més, bufona? Al pare o a la mare?

La nena va mirar-se-la fixament uns instants. Després dirigí la mirada cap als seus pares, que la contemplaven estupefactes. Va estar a punt de dir “A la mare” perquè avui la mama havia fet macarrons, li havia permès col·laborar en els preparatius i posar un paquet sencer de formatge ratllat per damunt; ella havia gaudit d’allò més, s’havia atipat de valent i era agraïda. Després va pensar dir “Al pare” perquè després de dinar, enlloc de fer migdiada, el papa havia accedit a jugar amb ella i les titelles de dit. Tots dos havien rigut a cor què vols!

Mentre dubtava, la senyora curiosa, espessigant-li lleugerament les “galtones”, insistí:

-Al pare o a la mare?

pare i fillaVa recordar que abans de sortir de casa la mare li havia permès pentinar-la. A la Laia li agradava jugar a perruqueres, i fer-ho amb un adult era més divertit que amb les nines. També li havia deixat posar-se unes gotes de la seva colònia, que feia una olor a flors esplèndida; encara podia sentir-la… Però, tot just feia una estona, en dir que estava cansada, el pare l’havia pujat de seguida sobre les seves acollidores espatlles…

La senyora obstinada, agafant-la de la barbeta, persistia:

-A qui t’estimes més, eh?

La Laia, incòmoda, no sabia què dir. Sentia devoció per la mare i adorava el pare. No podia triar un de sol, en qüestió d’estima. No podia, tampoc, continuar callada i rebent nous pessics. Quan aquella dona li repetí la pregunta, ho va tenir clar:

-A tu, no.

Publicat dins de La meva percepció del món

Interrogants

interrogants

Qui no entén l’idioma d’una abraçada?

Hi ha diccionaris per traduir un petó?

Quina llengua parla la mort?

I la vida?

I l’amor?

Quan una criatura neix, no és el seu plor comprensible en tots els idiomes?

Quan un infant juga, les seves rialles parlen alguna llengua?

Les masses forestals ancestrals parlotegen amb el vent, es percep la flaire verda de l’herba, se sent la fressa d’un torrent d’aigua transparent. Als pics les neus perdurables perfilen les muntanyes contra l’horitzó del cel; la terra, els oceans, el cel… qui és l’ingenu que presumeix ser-ne l’amo?

Les puces fan la guerra per determinar a qui pertany el gos?

Per què hauria de servir el cel: per ser creuat pel llampeguejar de bombes i míssils, o per presenciar milions de petites històries felices?

Per què ens costa tant mirar al nostre voltant i comprendre que nosaltres som el voltant d’algú altre?

Per què creiem que som illes, i no veiem que som el mar?

Has intentat algun cop destriar, d’allò que tens, allò que no necessites?

Algun cop t’has preguntat què és el que necessites realment?

En una balança: hi caben els dies que passem sense ser ben bé feliços? Hi ha alguna cosa per posar a l’altre costat?

A qui veiem al mirall, al jo que som, al jo que voldríem ser, o al jo que no volem ser?

Per què es van inventar els miralls?

Si et deixo de fer preguntes, em regales una resposta?

Un petó?

Un llibre?

Una rosa?

Un somriure?

Et puc donar les gràcies?

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

Carta als Reis Mags d’Orient

carta-reis-magsEstimats Reis
Mags d’Orient:

Aquest any m’he portat molt bé. He ajudat a casa, no m’he barallat amb els meus germans, he estat amable amb la gent gran i moltes més coses bones. En definitiva, em mereixo bons regals.

Així que si, després de portar-me bé tot l’any, em porteu el mateix miserable llibre del ratolí Geronimo Stilton, com féreu l’any passat, penso perseguir-vos per tot l’Orient, fins acabar amb vosaltres, estúpids!

No penso deixar que desgracieu un altre Nadal d’un nen innocent, us enverinaré els camells i la llet us la deixaré amarga. Així que ja em podeu portar la consola PS4 Pro.

Atentament,

Signat:
El Vostre Malson

Publicat dins de La meva percepció del món

Joc eròtic

Quan et desatenc les temples i ressegueixo amb els ulls closos el coll, el beso; i pessigo les espatlles amb els llavis i amb petons que esclaten com diminutes esferes de sidral remuntant la pell tesa dels teus pits magnífics; me n’aparto uns segons per contemplar-los i mirar-te tothora els ulls juganers.

Els dits embullen encara els teus cabells despentinats. La llengua encercla i enfonsa el mugró que senten créixer els meus llavis, venen ja també les mans. M’omple la teva càlida i desitjosa nuesa i la personal perfecció del teu cos em cega. Inspiro profundament, començo un tortuós camí de descens pel teu ventre que et fa estremir i aprofito la teva figura vinclada per convidar-te a quedar bocaterrosa.

Il·lustració de NudeGrafia

Il·lustració de NudeGrafia

Rius pel petó solitari i distret, fora de context, que t’he fet a la natja però intueixo que tanques els ulls i aguantes la respiració quan notes el meu alè al clatell i el pes que t’empresona. Cerco les teves mans sota el coixí i m’encomanes la força entrellaçant-me els dits. Amb suaus mossegades t’arrenco els sospirs del clatell, del coll i les orelles, dels braços; les humitats dels nostres sexes es coneixen. No és senzill però els malucs dansen en col·laboració per trobar-nos a dins. Entro. Entro de mica en mica però sense massa dificultat. Et sento en cada centímetre fins al final i quedem immòbils. Deixa’m dir-t’ho ara que no em veus i puc xiuxiuejar-te a l’orella…

Et venero!

Publicat dins de La meva percepció del món