“El país de los simios”

En Martí tenia entre les mans la capseta que li havia deixat en Josep. Tenia una lluita interior entre obrir-la o no obrir-la mentre recordava les paraules del seu amic i company de partit…

***

—Martí, deixa’m parlar. No em facis preguntes. Deixa’m que aboqui tot el que porto dintre… Martí, saps que tant tu com jo formem part de l’ala moderada del nostre partit… però no puc més. Des que els simis van fer la gran mutació, de mica en mica han anat agafant més poder. El partit manaire, el Partit dels Primats, fa i desfà el que vol i el partit principal de l’oposició, el Partit dels Simis i Orangutans Escuats, de cara a la nostra autonomia, de sempre ben mal mirada i força exprimida, li fa pinya. Dia a dia som més i més humiliats; ens volen sotmesos, no ens volen al seu costat… De sempre ens han tingut menyspreu. Empresonen els nostres líders tan sols per les seves idees i, a sobre, ho volen justificar en nom de la justícia i de la democràcia. Martí, no puc més! He sabut que sóc a la llista dels propers a qui encolomaran un delicte. Potser encara no saben quin serà, però ja ho decidiran… Emigro, m’exilio, ho tinc ben planejat. Ja rebràs notícies meves… Et deixo aquesta capseta, a dins hi ha un xiulet. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd però estic molt desesperat. Anit vaig desitjar profundament la desaparició d’aquests partits, incloent les seves delegacions casolanes, que no deixen de ser la veu del seu amo, i se’m va presentar el diable… oferint-me una solució esgarrifosa…

***

“L’esperança és l’últim que es perd… però en queda poca”, pensava en Martí. “Els manaires ens van tancant totes les portes… De totes maneres, amb una senzilla bufada de xiulet em puc carregar tota aquesta gent a canvi és clar, de la meva ànima…!”

Sense adonar-se’n, havia obert la capsa i els seus dits acaronaven suaument el xiulet que desprenia una forta pudor de sofre…

Anuncis
Publicat dins de La meva percepció del món

El llibertari

Què coi voleu ara, no veieu que són les tres, l’hora de la migdiada? Sí, digui, qui és? “Hombre!”…, clar…, no…, ho tinc tot controlat…, si…, no et preocupis…, d’acord, ara mateix m’hi poso…, “vinga” maca, fins demà. El jutge penja el telèfon emprenyat, un dia més, emprenyat. No, si és que no se’n fien. Sé que tot això està sortint de mare, que n’hem fet un gra massa, però caram, un xic de confiança, no? Què no veieu el ridícul que m’heu fet passar amb els paperots de Brussel·les i Berlín? Sí home, sí, tot el continent judicial em mira, m’assenyala, se’n fot de mi! A vosaltres tothom us diu que ho heu fet bé, que això és un problema intern, que la llei és la llei i la Constitució, la Constitució. I jo, què? Jo sóc el representant de la llei, l’independent representant de la llei, el que no té cap vinculació amb el govern, cap, el que dicta els autos amb imparcialitat. I un rave! Si em truqueu cada dos per tres, cinc, i em dieu el que haig de dir! Redéu, no us en fieu! Tants anys d’estudi, tants anys de militància, tants cognoms, sempre amb les mateixes famílies de sempre, sempre en la mateixa direcció, la mateixa llotja, sempre les mateixes festes i reunions i bodes i bateigs i comunions, si sempre som els mateixos, sempre! Per què no confieu en mi! Té, mira, ara l’altre. Sí, digui…, “hombre”, què tal? Sí…, ara mateix acabo de parlar amb ella…, ho estic escrivint ara mateix…, sí…, perfecte…, entès ”presi”…, “vinga”, una abraçada. Silenci, una respiració profunda, tot el vermell a les galtes. N’estic fart! Aquesta vegada us heu passat de trucades. Dues en cinc minuts! Ara veureu! El jutge, el senyor jutge, l’imparcial senyor jutge, l’imparcial senyor jutge que no té cap vinculació amb el poder, cap, agafa la ploma d’or i signa el que fa dies li ronda per la clepsa: Justícia independent? Llibertat! Agafa el passaport i se’n va.

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

A tu, estimada!

El teu tarannà
fet poc a poc,

amb destresa,
amb fermesa.

Lluitant sempre
contra la bogeria,
plena d’odi,
plena de raons
… buides.

I tu endavant,
sempre endavant.

Les meves alegries
s’expressen en tu,

els meus problemes
s’articulen en tu,

els meus dubtes
sorgeixen en tu,

els meus pensaments
es dibuixen en tu.

Si ploro, les meves llàgrimes
tenen el teu gust,

si ric, la meva rialla
sona en tu.

Quan estimo
esclato en tu,

quan faig l’amor
només sé fer-lo
en tu.

I és que tu ets
la meva estimada,
tu ets
la meva vida,

només sóc jo
quan parlo en tu.

I és que la meva vida,
… passa en LLENGUA CATALANA.

Publicat dins de La meva percepció del món

MESOS D’ESTIU

Mira-la, és preciosa… No em canso de mirar-la. Surt de l’aigua com una deessa, els negrosos cabells embullats, la pell bruna, les gotes d’aigua marina que llisquen per la cara i els llavis, i coll avall acaben perdent-se pel profund congost entre els seus pits erectes sota la tela molla; i me’n voldria fer, per resseguir-li el cos, la cintura, el doble parèntesi de les natges tot just cobertes pel minúscul biquini. Em somriu i em capbusso en el seus ulls de mar, acollidors i càlids. Arriba a la tovallola i s’eixuga els cabells. —Necessites res?—, em demana. Li dic que no, i es treu el sostenidor mullat per prendre el sol.

Ella és de sol, jo d’ombra. Faig veure que llegeixo, però em passo hores saturant-me de la seva sensualitat innata. Necessito absorbir tot el que pugui d’ella, però sense que se n’assabenti: demà 1 de setembre se n’anirà, i no he de tornar a veure-la. Es mereix algú millor que jo, que li pugui donar el que jo ja no puc.

Aquests mesos d’estiu han estat increïbles, tantes hores junts. Hem descobert que tenim gustos comuns, aficions compartides…; les converses fins la matinada, amb un got de rom o uns gelats. Gairebé dos mesos de contacte tan íntim…

“La barca de vela” Claude Monet

Aliena a tot, pren el sol endormiscada. I jo, talment com una barca que navega pel sinuós onatge del mar, em penso llengua i li corono els pits, davallo pel seu ventre i m’enredo en el seu pubis fins a hostatjar-me a la seva cripta.
—Vols que marxem?—. La seva veu talla la meva fantasia. Li dic que sí, i ella recull la bossa i es posa el vestit de gassa, el de l’escot per on pots abocar-te al gorg de la seva sina; es treu les calces del biquini i se’n posa unes de cotó.

De tornada, no puc evitar trair-me:
—Deus estar contenta.
Ella deixa d’empènyer la cadira. Se’m planta al davant:
—Què vols dir?
—Que acabes el contracte d’estiu i ja tornes a la universitat a estudiar. Ha de ser molt feixuc cuidar dia a dia una persona que té tetraplegia: la fisioteràpia, la higiene, moure’l…
Em posa un dit als llavis. Té una lluïssor humida als ulls. Em costa entendre-la:
—Si m’ho demanessis, et cuidaria tota la vida.

Publicat dins de La meva percepció del món

PRUNERA enfront de MAGNÒLIA

Prunera

Prunera

A l’hort de casa, hi havia una prunera. A l’estiu en collíem les prunes groguenques de pell fina i brillant. Heu vist una prunera? No és pas un arbre majestuós, ni la flaire de les seves flors sacseja els sentits, ni els seus fruits tenen una vistositat envejable. La prunera és un arbre tímid i silent. A la tardor, es despullava de mica en mica, sense cap enrenou, i restava moixa fins a la primavera.

Recordo que feia una tardor suau. Aquella tarda el cel estava esquitxat de núvols rosats i el sol es delitava jugant-hi a fet i amagar abans d’anar-se’n a dormir. L’àvia hauria volgut escombrar les fulles escampades i amuntegar-les a un costat de l’arbre, però estava cruixida de dolor. El reuma la posseïa com un amant obstinat, torçant-li els dits com branques d’olivera, fent-la defallir cada dues passes. I jo era un nen petit que jugava a l’era amb cotxes en miniatura fent-los córrer per circuits dissenyats amb les herbes i les pedretes de l’hort. A casa no hi havia ningú més.

Com es va iniciar el foc és un misteri. I, de fet, és el que menys importa en aquesta història. En un tres i no res, la prunera era una teia, i les fulles, en flames, no deixaven apropar-s’hi. A casa només hi havia l’àvia, una dona que havia perdut l’agilitat. Només ella i jo. Els nens petits no saben què es fa amb una prunera encesa, llevat de mirar-se-la i esperar que el foc redueixi l’arbre al no-res. Hi ha una perversitat inexplicable en el gust dels infants. L’espectacle del fum grisenc i les flames d’un roig intens em produïen un plaer inusual. De sobte, va arribar la mare. Ella no va restar immòbil. Va agafar un cubell ple d’aigua i la va llençar a la soca. “Au, ajuda’m”, em va dir. Però jo continuava embadalit, com si no fos allà enmig de l’hort amb les fulles seques cremant i la prunera a punt d’esfondrar-se.

Magnòlia

Magnòlia

Els pares mai no em van retreure la manca de determinació. Era petit, ja se sap. A l’hort hi vam plantar una magnòlia en el lloc de la prunera. Heu vist alguna vegada com són d’encisadores les magnòlies? La seva bellesa, però, mai no ha pogut esborrar la prunera del record. Ara que ja no tinc magnòlia ni hort però que em resta la memòria, m’adono que allò que va passar aquell capvespre tardorenc era premonitori: aquella fascinació pel foc, aquella manca de determinació davant la catàstrofe… He comès el mateix error una vegada i una altra, sense saber que l’amor és com aquella prunera: crema amb rapidesa i deixa un bocí de cendra enterrat a l’ànima. Davant l’amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques (que sí, que és bellesa enlluernadora però també aparença, façana …) si allò que ens estimem és una prunera (l’esguard senzill i silenciós però de constant companyia).

Publicat dins de La meva percepció del món

Luxúria marinenca

-Una nova manera d’entendre la penombra,-
-retallar la teva figura nua com l’aigua-
-d’aquesta platja solitària del meu desig.-

-Salobre és el gust de la teva suor marina,-
-sota el cel de guix d’aquesta habitació;-
-no vull més univers que tu sota el llençol.-

-Celeste és el teu cos, humit enmig dels estels-
-grisos del meu delit indòmit; m’eclipso-
-d’anhels xafogosos i de fams infinites de tu.-

-Una nova forma de navegar sota els astres fulgents-
-dels teus ulls, delerosos per guaitar-me-
-l’interior sorprès de fantasies líquides d’amor punyent.-

-Suau és la teva pell eriçada, mullada de plaer,-
-tota tu esperant de mi la tornada del vaixell al port-
-hospitalari i càlid del teu sexe marinenc.-

Dibuix d'Yssa

Dibuix d’Yssa

Publicat dins de La meva percepció del món

Sentiments d’una mare

Sempre havia pensat que per a una mare, un dels sentiments més emotius que sent és quan neix el seu fill. Plovia a bots i barrals quan va néixer l’Isaac. Era rabassut i de tant en tant se li escapava un somriure incontrolat. Sense adonar-nos, vam celebrar el seu segon aniversari i va apagar les espelmes.

Però, tot i que era molt espavilat, l’Isaac encara no parlava, a diferència de la Júlia, sa germana gran, que havia començat a dir els seus primers mots quan tenia sis mesos i que a hores d’ara encara no havia après a callar. Es passava el dia atabalant l’Isaac: va, digues “ma-ma” o va, digues “pa-pa”. L’Isaac somreia, mirava cap a una altra banda i passava de tot.

Quan va començar a anar a l’escola bressol, la mestra em va recomanar que li fes proves d’audició. No se m’havia acudit mai que en pogués tenir problemes.
A la tarda vaig trucar la pediatra per comentar-li i finalment les proves van donar com a resultat que era sord de naixement.

Així fou com l’Isaac va començar a aprendre la llengua de signes i com jo vaig conèixer aquesta manera tan visual de comunicar-se i vaig saber que a diferència de la parla, la poden adquirir sense un procés d’aprenentatge programat. Em vaig sentir feliç i esperançada.

Un dia, en tornar a casa, l’Isaac es va apropar a mi, em va mirar i es va posar el dit polze tocant la seva barbeta, amb la mà ben oberta.
La Júlia es va posar a riure i digué:
—Mama, mira et fa “pam i pipa”. Jajaja, això és tot el que ha après en aquella escola?

Jo me’l vaig mirar i vaig recordar l’emoció que vaig sentir quan la Júlia va dir la seva primera paraula. Llavors vaig plorar.

—Mama, perquè plores? No crec que l’Isaac et faci burla.
—Ploro d’emoció, Júlia. L’Isaac, per primer cop, m’acaba de dir mare.

Publicat dins de La meva percepció del món