MESOS D’ESTIU

Mira-la, és preciosa… No em canso de mirar-la. Surt de l’aigua com una deessa, els negrosos cabells embullats, la pell bruna, les gotes d’aigua marina que llisquen per la cara i els llavis, i coll avall acaben perdent-se pel profund congost entre els seus pits erectes sota la tela molla; i me’n voldria fer, per resseguir-li el cos, la cintura, el doble parèntesi de les natges tot just cobertes pel minúscul biquini. Em somriu i em capbusso en el seus ulls de mar, acollidors i càlids. Arriba a la tovallola i s’eixuga els cabells. —Necessites res?—, em demana. Li dic que no, i es treu el sostenidor mullat per prendre el sol.

Ella és de sol, jo d’ombra. Faig veure que llegeixo, però em passo hores saturant-me de la seva sensualitat innata. Necessito absorbir tot el que pugui d’ella, però sense que se n’assabenti: demà 1 de setembre se n’anirà, i no he de tornar a veure-la. Es mereix algú millor que jo, que li pugui donar el que jo ja no puc.

Aquests mesos d’estiu han estat increïbles, tantes hores junts. Hem descobert que tenim gustos comuns, aficions compartides…; les converses fins la matinada, amb un got de rom o uns gelats. Gairebé dos mesos de contacte tan íntim…

“La barca de vela” Claude Monet

Aliena a tot, pren el sol endormiscada. I jo, talment com una barca que navega pel sinuós onatge del mar, em penso llengua i li corono els pits, davallo pel seu ventre i m’enredo en el seu pubis fins a hostatjar-me a la seva cripta.
—Vols que marxem?—. La seva veu talla la meva fantasia. Li dic que sí, i ella recull la bossa i es posa el vestit de gassa, el de l’escot per on pots abocar-te al gorg de la seva sina; es treu les calces del biquini i se’n posa unes de cotó.

De tornada, no puc evitar trair-me:
—Deus estar contenta.
Ella deixa d’empènyer la cadira. Se’m planta al davant:
—Què vols dir?
—Que acabes el contracte d’estiu i ja tornes a la universitat a estudiar. Ha de ser molt feixuc cuidar dia a dia una persona que té tetraplegia: la fisioteràpia, la higiene, moure’l…
Em posa un dit als llavis. Té una lluïssor humida als ulls. Em costa entendre-la:
—Si m’ho demanessis, et cuidaria tota la vida.

Anuncis
Publicat dins de La meva percepció del món

PRUNERA enfront de MAGNÒLIA

Prunera

Prunera

A l’hort de casa, hi havia una prunera. A l’estiu en collíem les prunes groguenques de pell fina i brillant. Heu vist una prunera? No és pas un arbre majestuós, ni la flaire de les seves flors sacseja els sentits, ni els seus fruits tenen una vistositat envejable. La prunera és un arbre tímid i silent. A la tardor, es despullava de mica en mica, sense cap enrenou, i restava moixa fins a la primavera.

Recordo que feia una tardor suau. Aquella tarda el cel estava esquitxat de núvols rosats i el sol es delitava jugant-hi a fet i amagar abans d’anar-se’n a dormir. L’àvia hauria volgut escombrar les fulles escampades i amuntegar-les a un costat de l’arbre, però estava cruixida de dolor. El reuma la posseïa com un amant obstinat, torçant-li els dits com branques d’olivera, fent-la defallir cada dues passes. I jo era un nen petit que jugava a l’era amb cotxes en miniatura fent-los córrer per circuits dissenyats amb les herbes i les pedretes de l’hort. A casa no hi havia ningú més.

Com es va iniciar el foc és un misteri. I, de fet, és el que menys importa en aquesta història. En un tres i no res, la prunera era una teia, i les fulles, en flames, no deixaven apropar-s’hi. A casa només hi havia l’àvia, una dona que havia perdut l’agilitat. Només ella i jo. Els nens petits no saben què es fa amb una prunera encesa, llevat de mirar-se-la i esperar que el foc redueixi l’arbre al no-res. Hi ha una perversitat inexplicable en el gust dels infants. L’espectacle del fum grisenc i les flames d’un roig intens em produïen un plaer inusual. De sobte, va arribar la mare. Ella no va restar immòbil. Va agafar un cubell ple d’aigua i la va llençar a la soca. “Au, ajuda’m”, em va dir. Però jo continuava embadalit, com si no fos allà enmig de l’hort amb les fulles seques cremant i la prunera a punt d’esfondrar-se.

Magnòlia

Magnòlia

Els pares mai no em van retreure la manca de determinació. Era petit, ja se sap. A l’hort hi vam plantar una magnòlia en el lloc de la prunera. Heu vist alguna vegada com són d’encisadores les magnòlies? La seva bellesa, però, mai no ha pogut esborrar la prunera del record. Ara que ja no tinc magnòlia ni hort però que em resta la memòria, m’adono que allò que va passar aquell capvespre tardorenc era premonitori: aquella fascinació pel foc, aquella manca de determinació davant la catàstrofe… He comès el mateix error una vegada i una altra, sense saber que l’amor és com aquella prunera: crema amb rapidesa i deixa un bocí de cendra enterrat a l’ànima. Davant l’amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques (que sí, que és bellesa enlluernadora però també aparença, façana …) si allò que ens estimem és una prunera (l’esguard senzill i silenciós però de constant companyia).

Publicat dins de La meva percepció del món

Luxúria marinenca

-Una nova manera d’entendre la penombra,-
-retallar la teva figura nua com l’aigua-
-d’aquesta platja solitària del meu desig.-

-Salobre és el gust de la teva suor marina,-
-sota el cel de guix d’aquesta habitació;-
-no vull més univers que tu sota el llençol.-

-Celeste és el teu cos, humit enmig dels estels-
-grisos del meu delit indòmit; m’eclipso-
-d’anhels xafogosos i de fams infinites de tu.-

-Una nova forma de navegar sota els astres fulgents-
-dels teus ulls, delerosos per guaitar-me-
-l’interior sorprès de fantasies líquides d’amor punyent.-

-Suau és la teva pell eriçada, mullada de plaer,-
-tota tu esperant de mi la tornada del vaixell al port-
-hospitalari i càlid del teu sexe marinenc.-

Dibuix d'Yssa

Dibuix d’Yssa

Publicat dins de La meva percepció del món

Sentiments d’una mare

Sempre havia pensat que per a una mare, un dels sentiments més emotius que sent és quan neix el seu fill. Plovia a bots i barrals quan va néixer l’Isaac. Era rabassut i de tant en tant se li escapava un somriure incontrolat. Sense adonar-nos, vam celebrar el seu segon aniversari i va apagar les espelmes.

Però, tot i que era molt espavilat, l’Isaac encara no parlava, a diferència de la Júlia, sa germana gran, que havia començat a dir els seus primers mots quan tenia sis mesos i que a hores d’ara encara no havia après a callar. Es passava el dia atabalant l’Isaac: va, digues “ma-ma” o va, digues “pa-pa”. L’Isaac somreia, mirava cap a una altra banda i passava de tot.

Quan va començar a anar a l’escola bressol, la mestra em va recomanar que li fes proves d’audició. No se m’havia acudit mai que en pogués tenir problemes.
A la tarda vaig trucar la pediatra per comentar-li i finalment les proves van donar com a resultat que era sord de naixement.

Així fou com l’Isaac va començar a aprendre la llengua de signes i com jo vaig conèixer aquesta manera tan visual de comunicar-se i vaig saber que a diferència de la parla, la poden adquirir sense un procés d’aprenentatge programat. Em vaig sentir feliç i esperançada.

Un dia, en tornar a casa, l’Isaac es va apropar a mi, em va mirar i es va posar el dit polze tocant la seva barbeta, amb la mà ben oberta.
La Júlia es va posar a riure i digué:
—Mama, mira et fa “pam i pipa”. Jajaja, això és tot el que ha après en aquella escola?

Jo me’l vaig mirar i vaig recordar l’emoció que vaig sentir quan la Júlia va dir la seva primera paraula. Llavors vaig plorar.

—Mama, perquè plores? No crec que l’Isaac et faci burla.
—Ploro d’emoció, Júlia. L’Isaac, per primer cop, m’acaba de dir mare.

Publicat dins de La meva percepció del món

Muà!

Un petó. Jo beso, tu beses, nosaltres ens besem. I s’ha acabat la conjugació verbal. Ja he donat massa. Perquè et puc besar. Amb l’encant d’un petó robat. Però millor si ho fem pronominal en primera persona del plural. Que així, potser costa d’entendre. Però quan ho fem, ho entenem tot. O no ens fa falta entendre res.
Petons. D’una banda, de l’altre costat i del revés. Petons vertaders per prohibits que siguin. A la boca o directament al cor. Als llavis i amb l’ànima. Petons que fins i tot se saben de memòria però segueixen sabent a amor. Petons de diferents gustos i sabors, a deshora i que posen a punt. Petons que fins i tot fan sortir pols arterial. Petons a l’estació, al metro… Parada Amor. El de la diada de Sant Jordi; que de llegenda no en tenen res. Petons que haurien de tenir copyright. Petons amb tu.

I no recordar quant nerviosos estàvem abans del primer petó fins a segons previs al següent. Després de mesos, possiblement. I no saber quan serà l’últim petó amb una mateixa persona. El petó que no vas poder fer-li. O el petó que li vas fer quan ja va tancar els ulls per sempre. El que en català és, de vegades, més bonic perquè es diu que es fa, no que es dóna.

I sentir que hi ha boques que són peces de trencaclosques que encaixen. Tant de bo que fem callar més boques amb petons. No ens guardem petons al calaix. Encara que tots ells siguin l’assaig d’una obra que potser mai s’estreni. Perquè en els nostres cors, aquests petons són tota una revolució. Ai…, revelació!

Publicat dins de La meva percepció del món

Riallera lluna plena

Avui, a la nit, és lluna plena. Són les 7 del vespre i encara és de dia. És el que té el març. Quantes vegades m’he preguntat si aquest astre que tant em fascina –lluna, luna, lune, lua, luno, moon … i quin nom més preciós, en tots els idiomes- té realment efectes sobre el nostre comportament, sobre el nostre estat mental i espiritual? Però torno a la terra. Aixeco el cap i veig que la llumeta vermella s’il·lumina a la parada de Fontana. És la meva. M’aixeco ràpid, esquivo les persones que hi ha de peu al vagó del metro i que estan adduïdes pel seu inseparable amic, el mòbil. Les portes es tanquen just quan poso els peus a l’andana.

Baixo del vagó i camino, a pas ràpid. No m’agraden els metros. M’atabalen. M’ofeguen. Respiro ansietat. Quan surto al carrer miro el cel. És una mania. El cel és pau, tranquil·litat. Igual que el mar. Immensos oceans d’aire i agua que m’aporten serenitat. Però en moments com aquest és difícil que ni tan sols ells em puguin ajudar a desconnectar, a ser conscient de les sensacions de present i a no pensar en res més. És més, en aquests moments em provoquen fins i tot un feliç sentiment d’enyor. Començo a caminar. I et penso. I t’enyoro. I et torno a pensar, i encara t’enyoro més.

Observo la gent que passeja pel carrer Gran, observo la gent que és feliç gaudint d’un vespre primaveral en un dels carrers més bonics de Barcelona. Són feliços. Molt. Segur. Són feliços de veritat? Espero que sí, que ho siguin. Imagino com deuen ser les seves vides perfectes… I et torno a pensar. Per què? Per què apareixes als meus pensaments? Per què el teu record intercedeix melosament els meus instants presents? I t’enyoro. A tu. A les nostres caminades, enyoro les sessions terapèutiques de sofà de casa teva, enyoro les teves abraçades, i les teves paraules. Enyoro els viatges amb cotxe sense rumb. Les teves improvisacions. I els teus petons, i les teves mans, i les teves mirades amb ulls de color bru. I fins que ens retrobem de nou, ai, quanta espera! I de tant que t’estimo, només puc acceptar tendrament aquesta situació d’aguant, com quan admets de per sí que després de la tempesta, després de la crisi…, més tard o més d’hora, acaba arribant la calma, la solució…

Noto una llàgrima d’emoció que em llisca per la cara.

Segueixo caminant, ara amb la mirada fixa, endavant, però sense veure res. Les llàgrimes m’entelen els ulls, però no són elles les que no em deixen veure res. És el meu cap. Pit-pit! El clàxon d’un cotxe em fa tornar a ara i aquí. He traspassat en vermell – ho sento, no me n’he adonat, perdó, perdó, sí, culpa meva… –. M’he espantat. Miro enrere perseguint el cotxe amb la mirada. M’eixugo les llàgrimes amb les mans tremoloses. I continuo caminant, alegrement amb una rialla a la cara.

Continuo caminant, alegrement amb una rialla a la cara.

Publicat dins de La meva percepció del món

Dilema pueril

La senyora xerraire, per fi, va callar. El pare i la mare de la Laia van sentir-se alleujats; als seus rostres, en mig de l’expressió de fatiga, aparegué un somriure d’esperança. La senyora incansable, però, no s’acomiadava encara. Els havia preguntat tota mena de detalls i semblava esgotat el qüestionari sobre la seva vida i la dels seus familiars, quan aquella font inesgotable d’interrogants decidí adreçar-se a la petita. Ajupint-se un poquet i aguditzant el to de veu, engegà a la Laia:

-I tu a qui t’estimes més, bufona? Al pare o a la mare?

La nena va mirar-se-la fixament uns instants. Després dirigí la mirada cap als seus pares, que la contemplaven estupefactes. Va estar a punt de dir “A la mare” perquè avui la mama havia fet macarrons, li havia permès col·laborar en els preparatius i posar un paquet sencer de formatge ratllat per damunt; ella havia gaudit d’allò més, s’havia atipat de valent i era agraïda. Després va pensar dir “Al pare” perquè després de dinar, enlloc de fer migdiada, el papa havia accedit a jugar amb ella i les titelles de dit. Tots dos havien rigut a cor què vols!

Mentre dubtava, la senyora curiosa, espessigant-li lleugerament les “galtones”, insistí:

-Al pare o a la mare?

pare i fillaVa recordar que abans de sortir de casa la mare li havia permès pentinar-la. A la Laia li agradava jugar a perruqueres, i fer-ho amb un adult era més divertit que amb les nines. També li havia deixat posar-se unes gotes de la seva colònia, que feia una olor a flors esplèndida; encara podia sentir-la… Però, tot just feia una estona, en dir que estava cansada, el pare l’havia pujat de seguida sobre les seves acollidores espatlles…

La senyora obstinada, agafant-la de la barbeta, persistia:

-A qui t’estimes més, eh?

La Laia, incòmoda, no sabia què dir. Sentia devoció per la mare i adorava el pare. No podia triar un de sol, en qüestió d’estima. No podia, tampoc, continuar callada i rebent nous pessics. Quan aquella dona li repetí la pregunta, ho va tenir clar:

-A tu, no.

Publicat dins de La meva percepció del món