Homenatge als grans oblidats

El mes de novembre els ciutadans d’arreu del món amb una mínima sensibilitat democràtica hem assistit horroritzats al brutal atac de la policia i l’exèrcit marroquins contra els ciutadans sahrauís que s’havien concentrat en el campament de haimas improvisat als afores d’al-Aaiun, capital del Sàhara Occidental. Arrel d’aquests atacs s’ha parlat durant el novembre del poble sahrauí en els mitjans de comunicació de la mateixa manera que es va parlant continuament del poble palestí. I jo dic: I la resta de l’any, què del poble sahrauí!, que també té el seu territori, el Sàhara Occidental, ocupat per un estat estranger, que per això també és un poble refugiat, que també té un llarguíssim mur que parteix i desmembra els seus territoris … I per què aquesta diferència? Per què no té el reconeixement internacional que té el poble palestí? Per què són els grans oblidats?

Des de l’any 1884 fins al 1975 el Sàhara Occidental va ser colònia espanyola. Abans de la colonització els saharians eren un poble nòmoda, pròsper i força més avançat en relació als seus pobles veïns. El Sàhara Occidental era i és una zona amb importants reserves de fosfats, té una costa rica en pesca, i amb fronteres rectilínies degut al repartiment que es van fer Espanya i França en el seu moment. Limita al nord amb Marroc, a l’est amb Algèria, i al sud-est amb Mauritània (per veure mapa cliqueu a sobre de Sàhara Occidental). És un país semidesèrtic dividit amb dues zones, Saguia el Hamra i el Riu d’Or.

Arrel d’aquest colonialisme, el nacionalisme sahrauí es forjà amb molta força a través del seu líder del Front d’Alliberament del Sàhara, el jove Bassiri, i reclamà la celebració del referèndum d’autodeterminació previst en la resolució 1514 de Nacions Unides de 1960 (Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials). El 1973 el nacionalisme sahrauí va fundar, després de la mort de Bassiri (1970) en una repressió de l’exèrcit espanyol, el Front Polisario (Front Popular d’Alliberament de Saguia el Hamra i el Riu d’Or).

Aquest nacionalisme sahrauí topà també amb els desitjos del fort nacionalisme marroquí, que va sol.licitar el Sàhara Occidental atenent-se a suposats vincles de sobirania que existien entre el Marroc (i Mauritània) i el Sàhara Occidental abans de ser colònia. A l’octubre de 1975 el Tribunal Internacional de l’Haia va resoldre que el Marroc i Mauritània no tenien cap dret sobre la colònia espanyola. Davant la negativa internacional el Marroc va envair el Sàhara Occidental. El 14 de novembre de 1975 es van signar els Acords Tripartits de Madrid en què Espanya va cedir els seus territoris del Sàhara Occidental repartint-los entre el Marroc (pel nord) i Mauritània (pel sud). Aquests acords van ser considerats il.legals per la comunitat internacional i un contrasentit a les declaracions oficials en les quals Espanya “es comprometia”, abans de signar-los, “a protegir els drets legítims de la població sahrauí”.

Els sahrauís, lògicament, no van conformar-se a viure sota sobirania marroquina i es van veure obligats a fugir davant l’avenç marroquí, i a finals del 1975 s’inicia l’èxode cap al desert i cap a la frontera argelina, en concret cap a Tindouf (vegeu mapa). Encara ara, avui, són refugiats que malviuen en el desert del sud d’Algèria i estan supeditats a les ajudes externes que tant diverses ONG’s com l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats) donen.

El 1976, una vegada retirat l’exèrcit espanyol, el Front Polisario va proclamar la independència amb l’establiment de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Llavors s’inicia la Guerra del Sàhara i amb ella l’exili i la mort de gran part de la població del Sàhara Occidental. La guerra va tenir màxima intensitat el 1979, ja que amb la sortida de Mauritània, el Front Polisario va actuar amb més força al sud del Marroc. Llavors el Marroc va construir el 1981 un mur que el va permetre protegir-se dels atacs de l’exèrcit d’alliberament sahruí, que progressivament va anar perdent el factor sorpresa i es va veure forçat a assentar-se al territori. Apareix l’anomenada guerra estàtica i una situació d’in-pass. Destacar que a l’any 1979 l’ONU va demanar l’evacuació del Marroc del Sàhara Occidental. En aquelles dates molts països ja mantenien relacions diplomàtiques amb la RASD.

El 1988 i degut a la situació d’in-pass, va ser acceptat per part del Marroc i del Front Polisario el Pla de Pau proposat per les Nacions Unides. Aquest pla permetia al poble sahrauí “exercir el seu dret a la lliure determinació, optant per la independència o la integració al Marroc”, mitjançant un referèndum.

Però la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental) va trobar-se amb enormes problemes per tal d’actualitzar el cens realitzat a l’any 1974 per Espanya i això no va possibilitar que es realitzés el referèndum a l’any 1992. Durant aquests últims anys hi ha hagut diversos intents de fixar altres dates pel referèndum, però sempre s’ha anat posposant (5 ajornaments). La MINURSO inicialment havia anat identificant i comptabilitzant la població sahrauí fins a arribar aproximadament al cens del 1974, però el problema va sorgir en la inclusió de milers de votants addicionals, especialment procedents de tribus del sud del Marroc, que el Front Polisario no acceptava i el Marroc exigia. Dir que la no aplicació del Pla de Pau afavoria molt al Marroc ja que mentrestant continuava controlant el territori i la població sahrauí, ja identificada positivament per participar en el referèndum, i que continuaria dispersa en el Sàhara Occidental, sota control marroquí, i en els campaments de refugiats de Tindouf. A més a més el pas del temps debilita indubtablement en les posteriors generacions les motivacions, les raons i els moviments d’alliberament de les primeres.

Fins als nostres dies, la MINURSO ha continuat amb la seva tasca d’identificació de persones. També des del 1997 ha entrat en joc, sense èxit, la figura de l’Enviat Personal del Secretari General de l’ONU per actuar com a mediador entre les parts implicades i arribar a un consens sobre la composició definitiva del cens per a la realització de l’esperat referèndum. Des de l’arribada al tro marroquí del rei Mohamed VI al 1999 en substitució de Hassan II, han aparegut diverses declaracions públiques seves com “… qualsevol solució al problema del Sàhara Occidental ha d’emmarcar-se en la sobirania marroquina sobre les seves províncies saharianes …”, “… refús absolut del Marroc a qualsevol tesi que plantegi la partició”, o “el Marroc manté la fèrria voluntat de no renunciar ni a la més petita part del seu territori”. Quan una de les parts no mostra cap interès en una negociació, malament i missió impossible és l’acord final.

Els sahrauís lamenten que una de les moltes causes per les quals la resta del món no ha sentit parlar d’ells és perquè han evitat el terrorisme. Ells continuen, enmig del desert, amb l’esperança d’una resolució legal al problema. Aquest no passa amb els palestins que precisament han apostat per l’ús del terrorisme per ser el centre d’atenció de tot el planeta. Vet aquí dues maneres d’enfocar un conflicte. Més clar, l’aigua! Resultats…? De moment els mateixos!, però amb la sincera convicció que el poble sahrauí recuperarà el que li ha pertanyut (la terra) des de sempre. La comunitat internacional ha d’oferir als refugiats sahrauís quelcom més del que ha ofert fins ara, i l’estat espanyol, com a una de les causes originàries del conflicte, ho ha de fer en major mesura.

Trencant una llança a favor dels sahrauís, dir que la seva cultura, la musulmana, tan recelosa per uns, té la l’atractiu d’encisar qui té la sort de descobrir-la. No són una societat arcaica, les dones es poden divorciar del marit, es poden tornar a casar, poden participar en tots els actes socials, poden estudiar, tenen les mateixes oportunitats professionals que qualsevol altre… En moltes ocasions ens enceguem amb la imatge més externa d’un i en la malfiança. Solament cal un escàs esforç per treure’ns la bena dels ulls, mirar als ulls de la gent i descobriríem que tothom té una història intel.ligible al darrere. I el poble sahrauí la té.

Aquest és el meu particular homenatge a tot un poble: el sahrauí.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Homenatge als grans oblidats

  1. Pep Farràs ha dit:

    Val la pena que la gent rellegeixi el teu escrit, Carles, perquè fas una molt bona síntesi de la història recent del poble sahrauí, plena d’injustícies i manca de voluntat política. A més a més expliques molt bé, com pel fet de confiar en la justícia internacional i no emprar la violència ni el terrorisme com altres pobles com el palestí, són prescisament els grans oblidats. El poble sahrauí, és exiliat, és de religió musulmana, és tolerant, obert i cordial. La dona hi té un paper importantíssim tant en la vida privada com pública. En els primers anys de la guerra amb el Marroc, i mentre els homes lluitaven i morien, van ser elles qui van aixecar i gestionar les escoles i els hospitals. També és un poble hospitalari que convida a tothom a visitar els seus camps i a conèixer-los. Els que hi hem estat podem garantitzar que és una experiència inoblidable.

    Espero que l’any 2011 serveixi per repensar la posició de l’ONU i de l’estat espanyol i que actuïn amb un mínim d’ètica a favor del poble sahrauí. Bony any 2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s