La Catalunya d’avui

Barcelona. Manifestació 10 juliol 2010 'SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM'

En una conversa que he tingut durant la primera setmana del nou any 2011 amb 3 coneguts meus de Barcelona i “pixabandúrries” (ho dic així per definir-los amb un sol mot i amb el màxim d’encert possible i, és clar, sense voler generalitzar) va sortir el tema de LA CATALUNYA D’AVUI, ELS SEUS PROBLEMES, i sobretot la idea – concepte de LA CATALUNYA DE COMARQUES i LA CATALUNYA MÉS COSMOPOLITA. El diàleg o millor dir la contesa, que va ser al final de 3 contra mi, va derivar cap a camins diguem-ne no gaire plaents, almenys per a mi. Com que la majoria de les vegades els 3 “pixabandúrries” (perdoneu per tornar-ho a dir) em van deixar amb la paraula a la boca per les seves innombrables interrupcions, per no escoltar-me i per un llarg etcètera…, provaré d’explicar aquí la meva postura sense ferir sensibilitats. Buido el pap. Aquí va:

Problema ja no és només la immigració massiva que viu aïllada i exclosa a Catalunya com si encara visqués a Jaén, a Granada, a Almeria…, no. Em sembla que la Catalunya d’ara té força problemes nous: entre ells, aquest esnobisme cosmopolita que porta a menysprear les comarques com si fóssim quatre salvatges per civilitzar. Mirin: al meu poble, almenys fins ara, puc deixar el cotxe obert al carrer i no he de patir per si un quinqui ple de ferralla me’l roba o m’hi punxa les rodes. No he de fer gaires elogis de la llengua perquè a ningú -ni del poble ni foraster del poble- se li ocorreria adreçar-se a la botiguera en castellà. Tampoc no hi ha psicòlegs infantils ni massa debats sobre l’educació en valors perquè tots hem crescut amb l’exemple i amb la idea de l’esforç. Hi ha pocs incompetents, per sort encara, perquè tothom fa NOMÉS la feina que sap fer i que ha aprés amb dedicació i paciència: molt més digne és un bon fuster o un bon manyà que un mal dentista o que un tertulià periodista de radio que va d’economista i que sap tant d’economia com jo de medicina. O sigui no res.

I qui diu menyspreu per les comarques, ho diu pel país en general quan es torna de fora, vull dir de l’estranger. És evident que cal gent molt preparada i que cal que es formin a l’estranger. Però no entenc aquesta necessitat de tornar aquí i de menystenir el que ens és propi. Un país de renegats és una tassa ideal perquè els altres s’hi pixin a sobre, una peça barata -un parrac- perquè ens compri qualsevol cínic que fa veure que no creu en res. I això és mentida: només els esnobs no creuen en res, els cínics saben molt bé què compren.

Un altre dels problemes que abunda ara és confondre qualsevol mostra de cinisme per un indici d’intel·ligència. És evident que el tòtil no podrà ser cínic mai perquè és tot d’una sola peça, pobre. Però aquesta mordacitat i aquest anar a dormir tranquil dient qualsevol collonada diu més de la poca vergonya que del quocient intel·lectual d’un.

Per aixecar la Catalunya d’avui em sembla que cal tenir en compte que la intel·ligència universal és intel·ligència egoista i estèril si no arrela a la terra que l’ha promocionat, que el món global és una estafa de qui el farà seu, que no hi ha titularitat de drets si no s’és un ens polític complert i que per això demanem la independència, perquè volem ser ciutadans i no súbdits feudals sense la seva part de recompensa, i que no serem mai res si no aprenem a estimar el que som i a fer mitjana entre això i el que voldríem. Que cal una evolució conjunta entre el gruix del poble –la majoria- i el savi que despunta perquè sinó el país es parteix, es divideix. Perquè sinó l’Eugeni d’Ors de torn sempre s’escapa i els catalans anem perdent genis absurdament. Perquè qualsevol cultura va despullada i cal vestir-la amb el vestit adient. Que això no és Alemanya ni Estats Units…, però sembla que no ho entenem. No som una nació tancada, Catalunya també està feta de navarresos, d’aragonesos, de marroquins i de mexicans… que l’estimen i que l’han volguda respectar. Però som una nació, i mereixem molt més que pagar tributs i que suplicar clemència.

Monument a l'escriptor català noucentista Eugeni d'Ors (1882-1954) al Passeig del Pardo de Madrid

Els nostres són uns altres temps: només cal veure com s’han desplaçat els discursos del President Mas i del President Montilla. Estratègia? Sí clar, però també signes dels temps, i saber-los llegir. El poble es mou -més a poc a poc del que alguns ens volen fer creure però es mou- i els polítics -també a poc a poc- l’acompanyen (exemple, la manifestació 10 de juliol 2010 a Barcelona = SOM UNA NACIÓ; NOSALTRES DECIDIM). Si s’hi sumen els savis i les gallines ponicanes, veient per on van els trets, amb temps i paciència, espero, encara ho veurem. Ara ja no toca, com a principis dels anys vuitanta, demanar que entengui i parli el català tanta gent com sigui possible. Al 2011, i als fills dels fills dels que un dia van arribar amb una sabata i una espardenya, ens toca demanar que l’entenguin tots i que se sentin amb el deure de parlar la llengua d’una terra que ja és tan nostra com seva. I demanar-ho sense complexes, com qualsevol país més. Perquè fins que no visquem com a tal, no serem mai res que s’hi assembli.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La Catalunya d’avui

  1. Maria ha dit:

    Moltes gràcies pel teu escrit. Això em dóna esperances d’una Catalunya millor és possible i que hi ha gent com tu, Carles, que hi creu.

  2. Alba ha dit:

    Excel.lent Carles! L’arbre ha de créixer, però les arrels, ben arrelades: visió universal i estimació pels altres països, però amor i coneixement del que som i d’on venim.

  3. Pere Colell ha dit:

    Admiro als que sabeu expressar en paraules un sentiment col.lectiu. T’ho agraeixo, m’has fet sentir com si la meva veu també s’estigués escoltant arreu a través del teu escrit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s