Ai ai ai les dones…

Ai ai ai les dones… Les dones són bones per definició. Les estimo. Malgrat que les retrati una mica de forma punxant, que pot semblar enverinada a determinades persones ingènues o ferides, les dones són la meva feblesa. Els homes -amb poques excepcions- mai no em fan pena ni em desperten sentiments forts. Les dones, en canvi, em commouen i, de vegades, fins i tot em fan plorar. I no només quan em fan mal o intenten xuclar-me la medul·la, matar la meva raó de ser, robar-me la corona, parasitar-me com fan aquests petits crustacis, com es diuen…, no sé, aquells que es mengen els mol·luscs desprevinguts per convertir la seva closca en una casa comfortable i segura.

Les dones són la base del món, de les famílies, són la clau de volta de la creació. N’hi ha prou d’haver tingut una mare per veure que totes les coses boniques de la vida s’aguanten damunt del seu esforç, que no funcionaria res, sense elles. Si penso seriosament en les dones, de seguida sento créixer dins meu la flor de l’admiració i de l’agraïment. També les compadeixo, no puc evitar-ho, però hi poso tota la modèstia de què sóc capaç. Les dones són sobiranes tràgiques, reines maleïdes pel seu immens poder. Viuen encadenades al seu tro, sense poder-lo gaudir amb la lleugeresa i els avantatges amb què els homes de sort o de talent poden arribar a gaudir el seu. S’ha de ser molt fill de puta  -i difícilment estarà mai tan ben dita aquesta paraulota- per no estimar-les. Cal ser obtús per no comprendre els seus esclats de mal humor, la seva generositat condicionada i rondinaire, i la cega agressivitat amb què defensen tot allò que estimen.

De vegades m’hi he picat els dits, amb les dones, però sé perfectament que ha estat culpa meva, culpa de la meva imperdonable ingenuïtat de Prometeu. Ara vivim uns temps interessants, com són interessants totes les èpoques en què les dones han guanyat protagonisme. L’alliberament augmentarà les seves contradiccions i això obligarà els homes a créixer, però en essència no canviarà res. Les dones continuaran barallant-se amb el destí com una au engabiada i els homes continuarem estimant-les, aprenent a tractar la vida a través seu, admirant la bellesa tràgica del seu poder. La dona? La dona és com el Cigne. Orgullós amo del seu llac, de sobte el Cigne es veu les ales, i mata amb un menyspreu fred i elegant l’enyor dels viatges que no ha fet.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ai ai ai les dones…

  1. Gemma ha dit:

    Sobreentenc Carles que nosaltres les dones t’hem fet patir, i el que patiràs encara, Carles. Això és la vida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s