El plaer de conduir

Hi ha una pau, fins i tot diria que una mística de la conducció, que surt en molts anuncis però que és absolutament real i certa. Us agrada conduir? A mi molt. Si pot ser per carreteres que conegui i a determinades hores del dia: o molt d’hora o molt tard, o a l’hora que tothom dina o sopa. L’important és que la circulació no sigui espessa i que el cotxe tingui espai per lliscar a cor que vols.

Si el viatge és fluid, els pensaments també flueixen. No us penseu que sóc un Fitipaldi, bé, a vegades potser una mica, perquè sempre vull fer més del que un pot fer i aquest m’obliga, inconscientment, a córrer. Sempre intento anar a la velocitat que diu la llei. Al País Valencià, no es preocupen tant per les persones com a Catalunya i la gent circula esperitada. Aquí, a còpia de multes i radars, hem fet un salt endavant. La veritat, quin estrés, tanta pressa! Ah! i sóc el primer en reconèixer-me que moltes vegades vaig amb presses.

El moviment, quan és civilitzat, és lent i ordena les idees. Fa que els pensaments aflorin, que s’agermanin o canviïn de parella i que, si no tenen consistència, pluf, s’extingeixin com una bombolleta de sabó. Hi ha un ritme en la conducció que afavoreix l’activitat cerebral. Si no tens res al cap és lògic que no el trobis ni el respectis i converteixis el moviment en un objectiu per si mateix (que guarneixis el cotxe com un gall d’indi, que t’agradi fer soroll amb el motor i que corris com un boig). Quan m’aturo a una gasolinera sempre em fixo en aquests ionquis de la pressa que omplen el dipòsit com si es punxessin una dosi, amb els ulls vidriosos i desorbitats. Els tancaria a tots a … Va callo.

Com que sovint tinc idees, conduir m’ordena el cap. Condueixo, condueixo i condueixo. M’agrada abandonar-me a la màgia del moviment. El cos es torna dòcil i deixa que l’ànima s’elevi sense protestar. L’ànima necessita llibertat però és important que el cos no protesti o munti un drama. Per tenir el cos content cal ocupar-lo, si pot ser amb activitats senzilles, com ara conduir. El cos és com una dona, no en podem prescindir per viure i ens ha de durar molts anys, de manera que cal saber mimar-lo i enganyar-lo, cal saber donar-li una mica de peixet. L’ànima és graciosa i diletant, viu en tensió perpètua amb l’infinit. El cos no està per hòsties, és histèric i totalitari, tot ho vol ara mateix, cal domesticar-lo perquè no et lligui massa curt o et faci mal.

Si disposes de música dins del cotxe -a més de la matèria gris per treballar-, sovint trobaràs que el viatge se’t fa curt. A mi de vegades em passa que, després de tres o quatre hores conduint, em sap greu haver arribat a lloc i deixo passar uns quants aparcaments, igual que al llit deixo passar una estona abans de llevar-me. Avui dia el cotxe més senzill incorpora aparells de Mp3 i de CD, però jo sóc més de radio. El que passa és que la torturada geografia del país, i suposo que les males telecomunicacions, fan que molt sovint la sintonia es perdi en el millor moment. La meves emissores preferides, en quant a música, són IcatFM, Rac 105 i Flaix. Per conduir és important que la música sigui banal i tranquil.la en la mesura del possible, que no t’obligui a fer cap esforç intel.lectual. Cal estar per la carretera. Cal estar una mica pel paisatge, si fa bon dia. I cal deixar esplaiar-se els pensaments, escoltar la teva pròpia veu, aprofitar que el cos està distret per entrar en debats peluts i estèrils, o rememorar velles escenes.

La música només ha d’acompanyar. Algunes persones posen la música com si estiguessin al cinema o la volguessin compartir amb el cotxe del costat; són els animals que condueixen com si fugissin de la policia. No m’interessen grans marques i models de cotxes, només m’interessa la càlida bombolla que crea una bona conducció, i arribar a lloc, naturalment. Conduir m’agrada, sobretot, perquè acostumo a sortir del cotxe més amic de mi mateix.