Com cada divendres després de dinar, la Pepeta i la Carme es troben a la plaça major del poble. Les dues àvies, jubilades recentment, es saluden i s’asseuen en un dels bancs que hi ha a l’ombra dels vells plataners. De seguida, comencen a posar-se al dia.
– Has vist l’exdona del Mariano?
– Quin Mariano?
– El pintor… Sí home, el que fa poc es va deixar amb aquella madrilenya rabassuda.
– Ah! Ja sé qui vols dir. Què li ha passat?
– A ell res, però es veu que la seva dona ja en té un altre. I pel que he vist a la foto, és força guapot.
– Vés a saber el temps que feia que li posava les banyes.
Després d’uns minuts en silenci, la Pepeta torna a parlar.
– Feien passar que estaven arruïnats i guaita’ls ara!
– Qui?
– Els Romagosa.
– Ai sí, nena! Com és la gent. Deuen diners a tot el poble, se’n van de vacances a l’arxipèlag de Nova Caledònia i encara fanfarronegen.
– Jo no podria pas sortir al carrer si fos d’ells, em cauria la cara de vergonya.
El silenci entre les dues es torna a fer present, fins que, transcorreguts deu minuts, és la Carme qui pren la iniciativa.
– Aquesta sí que no me l’esperava.
– Quina?
– No ho saps això del nen gran dels de Cal Negre?
– El què?
– Es veu que li agraden els homes.
– Què dius ara?
– T’ho ben juro, Pepeta, que l’he vist fent-se un petó amb un altre noi.
– Ai, calla, calla. No sé pas on anirem a parar. Pobra Enriqueta, a la seva edat i veure això del seu nét…
– Jo, si vols que et digui la veritat, ja li veia alguna cosa que no era gaire normal.
– Doncs jo no ho hagués dit mai.
En aquell instant comença a caure un suau plugim que obliga a les dues àvies a obrir els paraigües i, a corre-cuita, a abandonar la plaça.
– Redimonis de pluja! Ara que estava tafanejant el mur de la Mariasun de Cal Musiquet.
– La Mariasun també té “facebook”??
Amb els portàtils sota el braç i sense perdre temps, es dirigeixen al casal. Amb un xic de sort, encara arribaran a temps al curs d’internet, a la sessió d’aeròbic i al taller de “patchwork”.
Carles Mujal i Colilles 
El teu escrit és a l’ordre del dia. La gent cada cop està més al moment i les noves tecnologies fan que el que abans era un tema tabú ara tothom estigui a la que salta. També és veritat que la gent gran cada vegada més gaudeixin de la jubilació i poden viure més anys (això si no canvien les normes i ens fan jubilar als 80), però la tafaneria no canvia mai i la gent és com és, sobre tot els del poble. A la ciutat no tenen temps de parlar i a més a més no es coneixen ni els del mateix edifici.
La teva amiga t’envia una abraçada.
El contrast entre les avies tafaneres de tota la vida i les tecnologies tafaneres recents, molt ben amagat fins al final, és brillant. Felicitats. A més, ben trobat tots aquests silencis entre conversa i conversa… ja és ben cert, que això del facebook és la eina del safareig del futur, o del present ara mateix.