—Avui m’he trobat la germana de la fornera on compra la sogra de la mestra de la nena. I parlant, parlant…, m’ha preguntat com ens va ara que estàs sense feina. Es pot saber per què no m’havies dit que t’havien acomiadat?
—No volia que patissis, dona.
—La mare de la caixera del supermercat sí que pateix, la pobra… Però, què ha passat?
—Res especial, els temps han canviat. A la gent ja no li interessa saber si el marit li fa el salt. Les despeses del divorci i haver de mantenir dues cases és quelcom impensable en temps de crisi. Prefereixen fer els ulls grossos i anar tirant. Els detectius privats som un col·lectiu més dels que engrandim la xifra dels aturats.
—Sí, la filla de la peixatera on compra la veïna sospita que el marit l’enganya. Diu que tant li fa, que deuen tants diners, que val més que segueixin junts. Però ara, quan dius que vas a treballar, on vas?
—Faig feines extres. Cobro el subsidi d’atur, però com que és més baix que els honoraris d’abans…
—Ara sí que m’estàs espantant… Mira que m’han explicat que el gendre de la perruquera té molts problemes amb la justícia perquè es dedicava a la venda il·legal de no sé què.
—Estigues tranquil·la. Investigo secrets de persones solvents, especialment dels polítics, a qui no els han retallat els sous. Aprofito les tècniques criminològiques per cercar primícies que no s’hagin d’esbombar.
—No t’entenc. I qui t’encarrega la feina?
—Ningú. Busco històries que les persones volen que es mantinguin secretes i, quan ja tinc suficient material, els faig arribar la informació de què disposo i la meva tarja personal.
—I llavors?
—Ràpidament, es posen en contacte amb mi i acordem una quantitat de diners per pagar el meu silenci.
—I et va bé?
—No gaire. Jo només sé treballar per encàrrec. Em costa escollir els individus a investigar.
—I si treballéssim junts? Jo busco els rumors i tu investigues.
—Bona idea! Comencem demà?
—No corris tant! Quant em pagaries per guardar els secrets?
Carles Mujal i Colilles 