El xef es posa ben dret l’alt barret blanc, dóna un cop sobre el taulell i mana:
–Anem al gra!
L’ajudant, espantat, tremolós, tira l’arròs a la paella.
Després, el noi s’acosta fins les gambes i els escamarlans que ha de sofregir, però sentint les pessigolles d’aquells bigotis tant graciosos, s’entendreix i no és capaç de rematar la feina.
Ja se sap: gent jove, pa tou!
L’auxiliar, des de dins el gran rebost, crida:
–Estic fins al capdamunt!
Dos pinxes el treuen de sota la prestatgeria d’embotits, de formatges i de pots de confitura que li ha caigut a sobre, on estava gemegant de dolor i d’on surt ple de cops al cap. El xef li brama:
-Hi poses més pa que formatge!
Esporuguit rectifica i talla més làctic per l’entrant.
El subxef diu, arrufant el nas:
–Quins fums!
De seguida s’escampa l’olor a socarrimat que emana de la torradora.
La fregaplats, que darrerament entra en èxtasi quan més falta fa, fixa els ulls fins a posar-se guerxa, afirmant amb veu tranquil·la:
–De mica en mica, s’omple la pica!
Observa el degotall que es forma cada pocs segons a la boca metàl·lica de l’aixeta, com si pogués sorgir una autèntica perla d’aquell etern badall acerat.
L’aprenent no es pot reprimir davant el panorama tendre, provocador, que s’obre davant la seva mirada; exclama:
–Estàs per sucar-hi pa!
Mira, embadalit, aquella tomaca vermella, sucosa, madura i olorosa, que acabava de tallar en dues meitats.
El subaltern somica, desesperat:
–Ara sí que m’he ficat de peus a la galleda!
Treu gotejant les sabates del gibrell mig ple que algú ha deixat, descuidadament, al pas. No diu gaire cosa més: la cridòria del subxef davant el mullader, l’emmudeix.
Quan s’asserena, l’escandalós es fixa en la cambrera que passa amb paraments de sala i l’aconsella:
–Paula, para la taula, para-la bé, que l’hoste ja ve!
La jove, assentint, es disposa a canviar les estovalles, però interromp la seva tasca en sentir ofecs agònics darrera seu. Aplicant el vell remei familiar, colpeja l’esquena del client que s’ennuegava, fins que escup un trosset d’os; llavors l’alliçona amablement:
–Calla quan mengis sardina, per no empassar-te l’espina!
L’home, esgotat, sense poder dir fava, la mira amb gratitud.
La cuinera en cap, darrere les portes batents, s’enfurisma de debò:
–No em toquis el nassos!
L’aprenenta novella li treu ràpidament el dit del forat dret.
Se’l neteja, però, abans de tornar a la feina. Tot el personal cuida molt la higiene, al restaurant de moda de la ciutat.
Carles Mujal i Colilles 