Vespre nit d’un dissabte al restaurant de moda de la ciutat

El xef es posa ben dret l’alt barret blanc, dóna un cop sobre el taulell i mana:
Anem al gra!
L’ajudant, espantat, tremolós, tira l’arròs a la paella.

Després, el noi s’acosta fins les gambes i els escamarlans que ha de sofregir, però sentint les pessigolles d’aquells bigotis tant graciosos, s’entendreix i no és capaç de rematar la feina.
Ja se sap: gent jove, pa tou!

L’auxiliar, des de dins el gran rebost, crida:
Estic fins al capdamunt!
Dos pinxes el treuen de sota la prestatgeria d’embotits, de formatges i de pots de confitura que li ha caigut a sobre, on estava gemegant de dolor i d’on surt ple de cops al cap. El xef li brama:
-Hi poses més pa que formatge!
Esporuguit rectifica i talla més làctic per l’entrant.

El subxef diu, arrufant el nas:
Quins fums!
De seguida s’escampa l’olor a socarrimat que emana de la torradora.

La fregaplats, que darrerament entra en èxtasi quan més falta fa, fixa els ulls fins a posar-se guerxa, afirmant amb veu tranquil·la:
De mica en mica, s’omple la pica!
Observa el degotall que es forma cada pocs segons a la boca metàl·lica de l’aixeta, com si pogués sorgir una autèntica perla d’aquell etern badall acerat.

L’aprenent no es pot reprimir davant el panorama tendre, provocador, que s’obre davant la seva mirada; exclama:
Estàs per sucar-hi pa!
Mira, embadalit, aquella tomaca vermella, sucosa, madura i olorosa, que acabava de tallar en dues meitats.

El subaltern somica, desesperat:
Ara sí que m’he ficat de peus a la galleda!
Treu gotejant les sabates del gibrell mig ple que algú ha deixat, descuidadament, al pas. No diu gaire cosa més: la cridòria del subxef davant el mullader, l’emmudeix.

Quan s’asserena, l’escandalós es fixa en la cambrera que passa amb paraments de sala i l’aconsella:
Paula, para la taula, para-la bé, que l’hoste ja ve!
La jove, assentint, es disposa a canviar les estovalles, però interromp la seva tasca en sentir ofecs agònics darrera seu. Aplicant el vell remei familiar, colpeja l’esquena del client que s’ennuegava, fins que escup un trosset d’os; llavors l’alliçona amablement:
Calla quan mengis sardina, per no empassar-te l’espina!
L’home, esgotat, sense poder dir fava, la mira amb gratitud.

La cuinera en cap, darrere les portes batents, s’enfurisma de debò:
No em toquis el nassos!
L’aprenenta novella li treu ràpidament el dit del forat dret.
Se’l neteja, però, abans de tornar a la feina. Tot el personal cuida molt la higiene, al restaurant de moda de la ciutat.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s