Llegir

Els llibres són un mitjà de transport, una eina per viatjar. La clau per penetrar en vides alienes. Un desentendre’s del món per arribar a entendre’n l’entrellat. També signifiquen un salconduit que permet sentir la complexitat i la senzillesa de les coses. Llegir és recollir-se. És descobrir com l’amor d’un pare pel seu fill, tal com descriu Cormac McCarthy a La carretera, “es, sin embargo, la única luz de la tierra que ha perdido a sus dioses. Quizá el fuego de la civilización no se haya apagado para siempre“, malgrat que el sol escalfi la uralita de la teulada o que els teus sentits reconeguin les olors que arriben del carrer. Llegir és prendre consciència que et quedes immòbil mentre els sorolls de la vida sonen a prop. També és no adonar-te que es fa fosc fins que acabes el capítol i ja mitja lluna reposa sobre el llom del cel.

És oblidar el temps, arribar a un microclima, reclinar el cap a la finestra del tren i pensar amb els ulls clucs. O recolzar-lo sobre el coixí per rellegir la mateixa línia que t’ha tornat les paraules que no trobaves per dir el que ja sabies. Buscar respostes però trobar preguntes diferents. Amagar-se a peu de pàgina sentint el cruixit del paper o la llum lletosa de la pantalla. Llegir és una manera de conversar tot sol. És, per exemple, com sentir en la pròpia pell les emocions i la duresa d’estar en la primera línia de foc en un conflicte bèl·lic: “Bombes i granades deixaven de caure damunt nostre d’una manera quasi sobtada. Era aquell silenci que precedeix l’aparició de la infanteria enemiga a l’assalt; calia aprofitar aquella pausa per recollir els ferits” (Joan Sales, Incerta Glòria).

Llegir també és tancar-se amb un mateix en una casa plena de gent, i seguir amb els ulls una línia fins a perdre’s entre les dunes del pensament. Sentir-se silenciós en una societat de seductors, mut en temps de xarlatans, misteriós en un món de vidre, escanejat i previsible.  Preguntar-se el perquè es va exterminar tan abruptament una cultura, la inca, des de les altures i què va passar amb els seus homes i dones que allí vivien: “Macchu Picchu, pusiste / piedra en la piedra, y en la base, harapos? / Carbón sobre carbón, y en el fondo la lágrima? / Fuego en el oro, y en él, temblando el rojo / goterón de la sangre? / Devuélveme el esclavo que enterraste! / Sacude de las tierras el pan duro / del miserable, muéstrame los vestidos / del siervo y su ventana. / Dime cómo durmió cuando vivía. / Dime si fue su sueño / ronco, entreabierto, como un hoyo negro / hecho por la fatiga sobre el muro” (Pablo Neruda, Alturas de Macchu Picchu (canto II de Canto General))

Però llegir és reconèixer els límits, identificar les ombres, el salt al cor o el nus a la gola. Desenterrar olors, com les que sent la Colometa abans d’arribar al mercat: “L’olor de carn, de peix, de flors i de verdures es barrejava, i, encara que no hagués tingut ulls, de seguida hauria endevinat que m’acostava a la plaça de vendre” (Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant). Preguntar-se què és la veritat: “No ho sé. La reconec quan la sento. I en tu no la reconec. La reconec en la música i en la poesia. I en el relat. I en la pintura. Però només de tant en tant” (Jaume Cabré, Jo confesso). Prendre consciència de com eren les Espanyes de finals de segle XIX a El árbol de la ciencia de Pío Baroja, “Cuando estoy fuera de España quiero convencerme de que nuestro país no está muerto para la civilización; que aquí se discurre y se piensa; pero cojo un periódico español y me da asco; no habla más que de políticos y de toreros. Es una vergüenza”, i adonar-se que aquestes no són massa diferents a les d’ara. O despertar els instints més carnals: “Segur que et diu que la lliguis, que li tapis els ulls i que li llepis tots els racons del cos. I fa que li posis coses estranyes. Li deu agradar fer-ho en posicions acrobàtiques i que li facis fotos amb una Polaroid” (Haruki Murakami, Tòquio blues).

Llegir és sentir-se orgullós, però també gelós, que els altres llegeixin. Que els altres escriguin. Que un dia com el de Sant Jordi els llibreters surtin al carrer i els autors presumeixin o es mengin les ungles. Que les edicions digitals prosperin, els llibres breus siguin aliats d’un temps entretallat, els blogs literaris, un bulevard despert. Llegir és esgotar un bon llibre com una copa de bon whisky escocès, tancar-lo davant del teu nas i al mateix temps l’olores.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s