Tramvia barceloní

L’home de negocis surt seriós de la Torre Agbar i mira el rellotge. Està nerviós, té pressa. Es dirigeix ràpidament a la parada del tramvia. L’esperen a la Torre Mapfre “i aquesta és la millor combinació”, pensa.

Dret, cercant un seient buit, els revolts de la plaça de les Glòries encara el posen més nerviós. De sobte, però, en arribar des de la Meridiana al Pont de Marina el tramvia gira a la dreta, surt de la via i continua pel carrer Almogàvers.
-Però, què fa, aquest! –exclama l’home de negocis, interrogant els altres passatgers amb la mirada. Ningú respon i decideix preguntar al conductor:
-Perdoni, el tramvia… em sembla que el tramvia no va per la via.
-No es preocupi, senyor –respon el conductor-, no passa res, anem bé. I segui, si us plau, que podria prendre mal.
Incrèdul, l’home torna al seu lloc. El tramvia arriba a l’Arc de Triomf, puja pel Passeig de Sant Joan, volta la plaça Tetuan, afluixa la marxa, s’enfila a la vorera i baixa les escales de l’estació del metro. L’home de negocis no s’ho pot creure. Un nen crida:
-Mira mama, que guai!
Arriben a l’andana i per una rampa baixen a la via en direcció a Badalona. Tornar a circular sobre unes vies tranquil·litza transitòriament l’home de negocis. Un sud-americà andí toca la flauta de pa i canta “El Cóndor Pasa”. Però la tranquil·litat dura poca estona.
En arribar a l’estació de la Sagrada Família, el tramvia puja a l’andana per una rampa, agafa les escales mecàniques i surt a l’exterior pel carrer Marina. Fa mitja volta i continua pel carrer Provença. Un “Oooh!” d’admiració acompanya el viatge. El japonès del davant dispara la seva càmera. Impacient, l’home de negocis torna cap el conductor:
-Escolti, que n’hi ha per gaire? És que m’esperen a la Torre Mapfre!
-No es preocupi, senyor; de seguida arribem. I segui, si us plau.
L’home s’asseu. Carrer Provença enllà el tramvia gira pel Passeig de Gràcia avall, saluda la senyora Pedrera, volta la plaça Catalunya, baixa per lesRambles i, després de rodejar el monument a Colom, es dirigeix, escales avall, a l’aigua.
-Però… però què dimonis està fent! –exclama fora de si l’home de negocis-, que no veu que… que ens ofegarem!
-Què guai, mama! –crida el nen.
Però el tramvia no s’enfonsa, sura, sura força bé. Un acordionista amenitza llavors el viatge. Rere seu un altre home crida:
-Quicos, tramussos, ametlles garapinyades, crispetes!
-Una bossa de crispetes, si us plau.
El passeig pel port asserena novament el nostre home. “I quins transatlàntics!”, es diu, tot gaudint el panorama de l’hotel Vela i la nova bocana a mà esquerra i la muntanya de Montjuïc a mà dreta. Passen sota el pont nou i es dirigeixen cap el Morrot. Una grua immensa agafa el tramvia i el diposita sobre les vies del tren del port. “Més vies!”, pensa l’home de negocis cada cop més divertit. “I ara, què, cap a on?”
En direcció sud, rodegen la muntanya, el cementiri, pugen per Nostra Senyora de Port, continuen pel Passeig de la Zona Franca, Gran Via, Plaça Espanya i entren majestuosament a Montjuïc entre les dues torres venecianes. L’home de negocis canta baixet a Montserrat Caballé.
Però en arribar davant la Font Màgica el tramvia accelera, derrapa bruscament cap a la dreta i enfila amunt, tot resseguint el traçat de l’antic circuit.
-Conductor! –crida esverat l’home de negocis- Que s’ha tornat boig!
Ni cas. Els vagons patinen, ara a la dreta, ara a l’esquerra i en arribar davant l’Estadi Olímpic el tramvia accelera encara més, cada cop més i més, deixa de tocar a terra i, suaument, s’enlaira.
-Mama, que guai!
L’home de negocis té la boca oberta. Està blanc, gairebé transparent. Una hostessa riallera braceja exageradament i assenyala uns botons del sostre del tramvia. Una altra ofereix begudes.
-Un whisky doble, si us plau.
Pel port de nou, el tramvia sobrevola el barri gòtic, la catedral, Santa Maria del Mar, la Barceloneta, la platja i es dirigeix cap el port olímpic, amb el relleu inconfusible dels dos gratacels, l’Hotel Arts i la Torre Mapfre.
-Ei, ara vinc! –crida l’home de negocis saludant amb la mà dreta.
L’avió-tramvia comença el descens, passa com un coet entre els dos edificis i aterra suaument al carrer Marina. Tothom aplaudeix emocionadament i el conductor saluda amb la mà dreta, fent el signe de la victòria.
En arribar a la Meridiana el tramvia s’encalça de nou sobre les seves vies mare i s’atura definitivament davant l’estació del metro. Per megafonia, el conductor desitja als passatgers que hagin tingut un bon viatge i agraeix la seva presència. L’home de negocis baixa i agafa el tríptic que li entrega l’hostessa riallera. Llegeix: “Transports Metropolitans de Barcelona. Molt més que un viatge”.
L’home s’atura, es gira, torna a mirar el tramvia, torna a llegir el tríptic, el llença a la paperera i es diu: “Ja no saben què inventar aquests, per tal d’atreure més turistes!”

PD: Les actuals calorades estivals de més de 40º d’una plana de Lleida amb carrers semideserts en hores diürnes, m’han fet renéixer l’enyorança d’uns anys entranyables viscuts en una Barcelona gens deserta a tothora i carregada de sorpreses, aquests inesperats petits i al mateix temps grans regals que la vida et dóna, i que no tothom sap valorar. Potser només ho fan de cor els ingenus, els poetes, els melòmans, els nens, els bojos 😉 …, i no els estirats com l’home de negocis, incapaç de veure més enllà de les columnes d’un llibre de comptabilitat.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Tramvia barceloní

  1. Samia ha dit:

    Ens transportes per un viatge turístic incomparable per la gran capital catalana. Els nostres ulls meravellats van resseguint la vibrant descripció dels paisatges. Curiosament, no anem sols, anem amb aquesta colla de passatgers usuaris de TMB que saben gaudir de la inesperada fantasia d’un conductor més que artista, més que inventiu. Diuen que la inventiva i la creativitat ens ha de treure de la crisi que ens empantanega. Simptomàticament, l’únic que no s’ho creu, l’únic que no gaudeix, l’únic que al final menysté aquest viatge impagable, és l’home de negocis. Els calés no poden comprar la fantasia, ni entendre-la.

    Una abraçada des de la plaça Jemaa el Fna de Marrakesh on la temperatura aquests últims dies ha estat de més de 50 graus. Per tant no et queixis tant!!!!!
    Samia

Els comentaris estan tancats.