El Fèlix i les formigues

El dia començava a enfosquir-se i tot just eren les cinc de la tarda. A més, aquella grisor tan grisa que no acaba mai de descarregar cap gota trista, presidia aquell dijous de desembre i tancava més encara aquella jornada. A la cantonada, on es trobava la porta principal de l’escola, l’Emma es glaçava esperant el Ferran, el seu únic fill, de només quatre anys. Apareixeria en qualsevol moment; ja començava a sentir la inconfusible remor infantil quan una escola obre les portes de sortida. S’esperava dreta, perquè el banc que hi havia al seu costat estava ocupat per tres noies, assegudes sobre el respatller i que, lògicament, menjaven pipes. El petit bar del davant també estava ple de gom a gom. I guarint-se del fred dominant, algunes mares i àvies xerraven a l’interior de cotxes aparcats, molts d’ells en doble filera.
Passaven cinc minuts de les cinc i l’Emma començà a posar-se nerviosa. Aquella mateixa tarda havia quedat amb la Tate, la seva sogra, a dos quarts de sis, per tal de canviar uns pantalons que havia comprat a l’Esteve, el seu marit. Aquest fet tan senzill, però, la carregava profundament. La Tate parlava del seu fill com si encara tingués quinze anys, i això que ja rondava la quarantena! “No et preocupis Emma, ja t’acompanyaré”, li havia dit tot just mitja horeta abans. I a la Tate no se li podia dir mai que no; ella insistia i insistia. “No és cap molèstia, maca. Ningú millor que una mare per conèixer el seu propi fill”, li deia cada dos per tres. Tot just mirat el rellotge del mòbil per enèsima vegada, l’Emma ja va sentir la veu del seu fill:
-Mamaaa!
El Ferran va arribar corrent, més esperitat que mai. Tenia les galtes molt vermelles i intentava parlar, agafant la seva mare insistentment pels pantalons.
-Saps què, mama? Que… que el Fèlix diu… eeeh… que el Fèlix diu que s’ha menjat… dues formigues!

-Ei, espera Ferran! Que no dius hola a la mama?                                     -Sí, mama… però és que el Fèlix… hola mama… diu que s’ha menjat… dues formigues!
L’Emma va agafar la mà del seu fill i sense fer-li gaire cas, intentà canviar de tema.
-I què has dinat avui, Ferran?
-Macarrons, mama! Però, però… i… i les formigues…
-Macarrons i què més?
-Peix! Però mama, el Fèlix diu que s’ha menjat… dues formigues i que…
-I de postres, Ferran?
-Iogurt… de llimona!… Però mama, tu, tu creus que el Fèlix s’ha pogut… menjar dues formigues? Si… si no pot ser!
-Va, corre Ferran, que es posarà vermell!
-Però mama!… i les formigues del Fèlix, què?
-Mira Ferran, les formigues no es poden menjar. Ara bé, si el Fèlix diu que se n’ha menjat dues, doncs deu ser veritat. O és que potser el Fèlix diu mentides?
El Ferran s’ho va pensar una estona. Finalment, amb una veu molt fluixeta respongué:
-El Fèlix… el Fèlix…
-El Fèlix què, Ferran? – insistí la mare, que cada cop estava més nerviosa.
-El Fèlix sempre diu tonteries… Com que… com que és més graaan…eeeh…doncs… doncs es pensa que sempre pot dir tonteries… I com que jo sóc més petiiit… eeeh… doncs es pensa que m’ho creuré tot…
-Ai aquest Fèlix! –afegí l’Emma, provant de calmar el seu fill.– No li facis cas Ferran. No veus que el Fèlix ho exagera tot?
-Ja ho sé mama… Però… però… es poden menjar o no les formigues?
La mare s’aturà en sec. Es girà cap el seu fill, li agafà les dues mans i, abans de respondre, inspirà tan fort com va poder:
-Mira, Ferran, les formigues, nosaltres no les podem menjar. Bé, de fet sí que podem, però no en mengem, no en mengem mai. Només ho fan alguns animals. Ferran fill, tu has vist mai que dinéssim formigues?
-Però mama… el Fèlix és… el Fèlix és molt bèstia!… És… com si fos un… un animal!
L’Emma, que ja començava a perdre la paciència, un altre cop amb aquelles preguntes que el seu fill sempre deixava anar, i que mai, mai tenien resposta fàcil o lògica, però que alhora la feien petar de riure, va tancar els ulls, inspirà profundament i començà a mastegar un xiclet que s’havia extret de la seva bossa. Només li quedava una sortida, la d’emergència i que sempre utilitzava quan no hi havia cap més remei:
-Mira Ferran, anem a veure l’àvia, que hem de canviar uns pantalons. I quan arribem a casa li preguntes tot això al papa. Ell sempre ho sap tot, d’acord?
-Mira mama, un… un Pare Noel!
El Ferran es desenganxà ràpidament de la mà de sa mare i sortí corrent cap el Pare Noel.
-Ho hoho hoooooo!
-Pare Noel, Pare Noel! El Fèlix diu que… el Fèlix diu que s’ha menjat… que s’ha menjat dues formigues!
-¿El Fèlix dice que qué?
-Que el Fèlix dise que… que se ha… manjado dos formigas!
El sorprès Pare Noel va deixar de tocar la campana, s’ajupí fins a posar-se a l’alçada del nen i li digué:
-Ooooh, ¿de veras que el Fèlix se ha comido dos hormigas?
El Ferran, sense obrir per res la boca, va assentir amb el cap diverses vegades. Tenia els ulls oberts com dues taronges. L’Emma observava l’escena amb una gran curiositat i es preguntava com se’n sortiria aquell personatge que, de fet, es feia dir Pare i, per tant, potser també sabria trobar alguna resposta. Però abans de fer-ho el jove Pare Noel va fer una ràpida mirada a l’Emma, movent horitzontalment el cap, com volent dir “Ai caram amb les preguntes dels nens!”
-¿Como te llamas, pequeño?
-Ferran.
-Muy bien Ferran. ¿Y las pobres hormigas, has pensado en ellas? Quizás no les guste que se las coma el Fèlix, ni el Fèlix ni nadie. Si se las comen ya no podrán jugar nunca más con las otras hormigas. ¿A ti te gustaría que un elefante se comiera a unos cuantos niños, y que nunca más pudieran jugar en el patio del colegio, verdad que no? Pues a las hormigas tampoco les gusta que nadie se las coma. Dile a tu amigo el Fèlix que no coma nunca más hormigas, que la carne rebozada seguro que está mucho más buena, ¿A que sí?
El Ferran tornà a afirmar amb el cap, sense obrir per res la boca.
-Tén, unos cuantos caramelos.
El Pare Noel li feu unes moixaines al cabell i s’aixecà. El Ferran va tornar corrent i satisfet al costat de sa mare.
-Mira mama, caramels!
Aquell noi, aquell Pare Noel havia sabut trobar la resposta amb tota la senzillesa del món. No calia donar massa voltes a les coses, ni tan sols a la relació tan afectuosa que tenia amb la seva sogra. Simplement tocant una campana, repartint caramels i dient aquell odiós “Ho, hohohooo!” n’hi havia prou per a veure les coses amb uns altres ulls. Com és que no se li havia acudit donar al seu fill una resposta tan senzilla, com la que acabava de sentir? Ni pressa, ni xiclets, ni pantalons. Tampoc cap sogra, per molt sogra que fos. Simplement “Ho, hohohooo!” i carn arrebossada, res més.
-Mamà, què hi ha avui per sopar?
-Verdura, Ferran.
-Eeeeeeeex! I per què no mengem formigues?
-Ferran, prou!

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.