Ser català ha deixat de ser perillós

Manifestació "CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA" a la Via Laietana de Barcelona

Manifestació “CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA” a la Via Laietana de Barcelona

És tard, estic cansat i tinc una son de por, però encara tinc les emocions a flor de pell i no me’n vull anar a dormir, ni podria fer-ho, sense escriure abans alguna cosa sobre la Diada i la manifestació d’avui “Catalunya, nou estat d’Europa”. Em sembla que cada dia que passa tothom està més convençut que si volem, podem, i haver-nos descobert aquesta força és el que ens farà imparables i donarà sentit a la nostra independència. Ja tornant a casa recordàvem els titulars i els articles que es van escriure després de la manifestació de fa dos anys, la famosa del 10 de juliol. Pensàvem en els articulistes que anunciaven la divisió del país, en els que feien brometa sobre l’independentisme exprés, en els que vaticinaven que tot plegat era una escalfada passatgera perquè ja se sap que els catalans som uns sentimentals; recordàvem els historiadors que feien teories sobre el populisme i barrejaven l’independentisme amb el senyor Anglada; pensàvem en els titulars que utilitzaven les esbroncades al president Montilla per pintar una manifestació de radicals. Ara recordo un article d’un suposat doctor de Harvard que assegurava que l’independentisme era un moviment antisistema, i tot seguit presentava Duran i Lleida com el gran home del moment.

Manifestants ocupant els carrers de Barcelona, des dels jardinets de Gràcia, a la plaça Joan Carles I, fins al Parc de la Ciutadella.

Manifestants ocupant els carrers de Barcelona, des dels jardinets de Gràcia,      a la plaça Joan Carles I, fins al Parc de la Ciutadella.

Dic això perquè si els discursos dels polítics i d’alguns analistes envelleixen tan de pressa és perquè, malgrat la crisi, la gent cada dia se sent més forta i cedeix menys a les excuses. Es parla de diners, però el principal motor del moviment té molt menys a veure amb els diners que amb el redescobriment del país i del valor de la voluntat per contribuir a alliberar-lo. La gent veu que hi ha l’oportunitat d’incidir en el sistema polític i, malgrat la premsa i els partits, pren la responsabilitat i no es cansa: hi torna, hi torna, i hi torna. Algun dia deixarem de rebaixar-nos i de dir bestieses sobre nosaltres, com ara que som covards, que som inconstants, que som materialistes, que som estúpids perquè no hem sabut fer un estat. Com l’aneguet lleig, un dia veurem reflectida en la resta del món la nostra noblesa i quedarem sorpresos.

Mentre això no passi l’independentisme cada dia serà més fort perquè recuperar l’orgull dels catalans és la seva principal raó de ser. Ara que l’odi que feia perillós ser català s’ha esvaït del tot i que les mentides que en perpetuaven els efectes han estat destruïdes, les raons de la butxaca no aturaran res, perquè els motius de fons són espirituals. La manifestació d’avui no era una manifestació d’indignats, era una celebració de la existència, com ja ho va ser la de fa dos anys. Fins que no assumim això, fins que no acabem també amb aquesta última fal·làcia dels diners no ens n’acabarem de sortir, ni convencerem els indecisos, o els que creuen que no es podran sentir espanyols en una Catalunya independent.

El moment més gloriós de la Diada ha estat trobar a la manifestació alguns amics de l’escola de la universitat que s’havien despolititzat feia anys, fastiguejats i convençuts que el país era una causa estèril. La independència s’està forjant en l’ànima de cada català. I la força de l’independentisme és que cura, perquè interpel·la la dignitat de tots els ciutadans per igual, tant si hi estan a favor com si hi estan en contra, tant si tenen arrels aquí com allà, tant si s’arrisquen a escriure el que pensen com si viuen instal·lats en el cinisme. La grandesa de l’independentisme és que, amb referèndum o no, a la llarga ningú no es podrà escapar de les preguntes bàsiques.

De moment, tenim molta història per desenterrar, molta ingenuïtat per perdre, i moltes equivocacions per cometre. El món tot just ens comença a descobrir. Nosaltres després de tants anys intentant encaixar en una Europa que va pagar la seva llibertat amb la nostra esclavitud, hem perdut la noció dels nostres límits i possibilitats, i tampoc no ens coneixem gaire. Estem avesats a nedar contracorrent i alguns automatismes adquirits o costums que eren virtuts es podrien tornar defectes. Però tenim una gran sort i és que encara trigarem a gosar donar la llibertat per descomptada. Per això en les nostres manifestacions hi ha un clima d’il·lusió tan màgic, i per això durant uns anys la nostra causa ho tindrà fàcil per generar empatia i adhesions. No cal que ens emboliquem amb banderes europees. Per inspirar Europa, n’hi haurà prou que defensem la nostra catalanitat, aquí i a l’estranger, sense justificar-nos. Aquest cap de setmana, a Barcelona i arreu de Catalunya, s’han esgotat les banderes independentistes de les botigues. El 1856 es van acabar els pics i les pales per tirar a terra les muralles de la ciutat de Barcelona que la oprimien. Ser català ha deixat de ser perillós i ben aviat estarà de moda. Si volem, podem. Fa 300 anys que ens esperem i si calgués podríem esperar-nos 300 anys més. Hi ha res més bonic que veure com es desperta un poble?

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.