Afers pendents

Dos col·legues:

-Què és allò que tenies tantes ganes d’explicar-me? Vinga, comença, que encara tinc molta son després de la gresca d’ahir amb els antics companys de l’”insti”.

-Ahir, em vaig embolicar amb la Blanca.

-No fotis!

-Sí, en sortir del bar on havíem pres una copa, ella mateixa em va convidar al seu pis. No vaig trigar massa a acceptar la proposta, ja que, d’aquesta manera, enllestiríem un afer pendent que conservava des de l’adolescència.

-Quin afer?

-A mi, ella ja m’agradava quan fèiem EGB, ja ho saps. Crec que és de la primera noia de la qual em vaig enamorar. Llavors no li vaig dir mai res, però, ahir, amb els vint-i-nou anys complerts i la seva aparent disposició, vaig decidir que era el moment.

-I com va anar?

-Va ser una nit inoblidable. Jo em vaig deixar fer. No creguis que sóc un home còmode jo, no, ni de bon tros, però és que…

-Vaja! I què tal?

-Em va agradar tot d’ella: la pell suada i la pluja de cabells fent-me pessigolles al pit. Em van encisar aquells ulls plens de luxúria i desig. Les seves incomprensibles frases de plaer em van accelerar. Creu-me quan t’asseguro, que perdre’s aquests estrambòtics jocs de llit, hauria estat un error imperdonable. Quan em va demanar que em llevés i em vestís, ni tan sols sabia com es cordaven els botons de la camisa. Què? T’has quedat de pedra, oi?

-No m’ho crec! I què més!

-Per què?

-I si et digués que la Blanca i jo hem passat la nit junts a casa meva? Als catorze anys, a mi, també m’agradava, però no ho havia confessat mai a ningú. Com podia haver-me permès perdre’m aquesta experiència durant tant de temps? T’has quedat bocabadat, eh?

PD: Pels fanfarrons: “S’atrapa abans a un mentider que a un coix” 

PD.2: … o potser la Blanca és una femme fatale, té el do de la ubiqüitat, domina l’espai-temps com ningú i els dos col·legues diuen la veritat …?

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.