Estrelles, micos, mones …

En Pep tenia nou anys i aquell dia es sentia especialment feliç. Els pares havien decidit que marxarien a sopar, per veure la pluja d’estrelles, a un romàntic restaurant-mirador. Ell i la seva germana Alba es quedarien a casa sopant una pizza i mirant la tele. Malgrat es barallaven sovint, en el fons, s’estimaven. Ella, amb catorze anys i per tant cinc anys més gran que en Pep, es considerava molt superior i, gairebé sempre, l’anomenava “mico filós” per tal d’empipar-lo.

Aquell vespre, però, es disposaren a gaudir d’una nit d’independència. Els pares ja havien marxat ben mudats, el pare duia corbata i la mare s’havia posat l’abric nou de color negre. Ells prepararen les pizzes i, un cop enllestides, es llançaren sobre el sofà per iniciar el seu suculent àpat. L’Alba, com sempre, s’apoderà del comandament i engegà el televisor.

-Mira, “mico filós”, aquest documental sobre simis t’interessa molt, oi? – rigué fument-se.

En Pep anava endrapant la pizza mentre remugava fins que sonà el telèfon. Veient el posat mandrós de l’Alba, despenjà ell l’aparell.

-Digui’m?
-Pep, sóc la mama. M’he oblidat de recollir la roba estesa del balcó. Comença a refrescar. Oi que la recolliràs?
-Sí, mama. Adéu.

Malgrat sabés que la resposta seria negativa, decidí intentar-ho:

-Alba, reculls la roba del balcó?
-No. No has dit a la mama que ho faries tu? Doncs…, apa, “mico filós”!

Es dirigí, resignadament, cap al balcó. Despenjà la roba, mirà al cel i desitjà, amb totes les seves forces, que la seva germana es convertís en una “mona” peluda.

Un cop enllestida la missió encomanada, entrà al menjador i tingué una gran sorpresa. L’esmentada sorpresa anava vestida com l’Alba, estava asseguda al sofà, era peluda i s’havia menjat tota la pizza.

“Mico filooós”, vull dir,… Peeep! -digué la “mona” del sofà. -Mira què m’ha passat! Segurament tu hi tens molt a veure, oi?
-Jo… jo només he desitjat que et convertissis en una “mona”, però…, com podia imaginar-me que…? -en Pep es quedà encallat, no sabia què més dir.
-Segurament, has tingut el desig quan hi ha hagut la pluja d’estrelles i s’ha fet realitat.

En Pep reconegué que l’Alba tenia sempre respostes malgrat fossin desgavellades, però les tenia. Tots dos restaren callats rumiant com solucionar la situació. No se’ls acudia cap idea brillant, fins que…

-Tinc una idea! -cridà la “mona”…, l’Alba, vaja. -Surt al balcó i, quan vegis una estrella fugaç, demana el desig que em converteixi de nou en una noia.

Novament ella, com era habitual, havia trobat una resposta. En Pep decidí provar-ho. No podia perdre res, només podia guanyar un refredat. S’hi passà molta estona, al balcó. No podia deixar les coses així. Se sentia neguitós i culpable. L’estimava molt. No albirava cap estrella fugaç ni res que se li assemblés. De sobte, en detectà una que venia per l’est i… Va, va! Concentrem-nos!…

En Pep es tombà amb els ulls clucs. No tenia valor per obrir-los… Però…, veié l’estimada germana de nou.

-Vull ser sempre el teu “mico filós” preferit! —exclamà exultat en Pep mentre s’abraçava a l’Alba.

Ara sí que la veia mona!

Conte infantil dedicat al “mico filós” i a la “mona”, i a tots els nens i nenes catalans que viuen amb els seus pares a l’estranger per feina.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.