Ha arribat el dia: LES ELECCIONS DE LA NOSTRA VIDA

Ha arribat el dia. Som on som fruit d’un procés que s’ha gestat gota a gota. Els resultats d’avui seran els que seran i els partits del SÍ trauran els diputats que treguin i els del NO els seus. I uns i altres s’ho faran venir bé per vendre a l’opinió pública que els resultats els donen la raó. I a partir d’aquest moment començarà la segona part d’un partit llarg i difícil que acabarà amb pròrroga. Però hi ha una cosa que ni aquests resultats ni les interpretacions partidistes no canviaran: LA REALITAT.

Entre Catalunya i Espanya hi hagut sempre una fossa, un forat fet a terra que les separa. I no ve de nou. Fa més d’un segle, i de dos, que estem així. I aquesta fossa cada vegada s’ha anat fent més gran. I la sentència de l’Estatut va omplir aquesta fossa d’aigua. Va ser quan la societat civil catalana va dir prou. I va sortir al carrer (mani del 10 juliol 2010). I va dir-ho amb serenor i d’una manera festiva i alegre. I, sobretot, utilitzant arguments. La resposta de Madrit (no ciutat sinó concepte) va ser omplir la fossa de serps pitons i piranyes afamades. Enlloc de treure l’aigua i posar sorra al forat per convertir-lo en terreny pla, va optar pel discurs de la por, de l’amenaça i de l’insult. En comptes d’arguments, bastonades, no vols caldo, llavors dues tasses, tal com ja van fer els castellans fa més de dos segles amb les seves colònies americanes. Davant de la il·lusió, un temporal de bilis. I el pitjor és que alts dirigents del PP català i de Madrit diuen en privat, i amb una gran preocupació, que han equivocat totalment la resposta i que són conscients que han perdut el control de la situació. Doncs mirin, i a mi que m’expliquen, ara? Ara ja és tard. I el tema ja no és si els sobiranistes sumaran 5, 10 diputats més o menys o si farem una consulta d’aquí 2 anys, 5 o 30. Això és la circumstància. El fet és que la majoria de catalans han trencat els seus ponts emocionals amb Espanya. Això ja no té marxa enrere i és d’aquesta manera perquè a Madrit ho han volgut així. I ells ho saben.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.