Toca’m el melic

Mac, Mec, MIC, toca'm el melic

Mac, Mec, MIC, toca’m el melic

Des de fa poc temps i per motius molt propers he anat descobrint el MIC, un petit home de roba, de color taronja, amb una nàpia grossa i roja, una rialla instal·lada a la cara i un melic que és el centre de l’univers per a milers d’infants.

En un reportatge televisiu, a una periodista l’acompanyaven una dotzena de nens i nenes d’entre 2 i 3 anys que havien vingut de diferents poblacions per saludar, en persona –o millor dir- en roba el seu amic MIC. Veureu-ho va ser fantàstic, la veritat. La periodista va poder entrevistar en MIC i ells el van poder tocar, besar, abraçar i fer-li preguntes d’aquelles que només saben fer els nens i les nenes que encara no arriben al pot de les galetes.

De tot plegat, el que més va al·lucinar a la periodista va ser que els nens i nenes que hi havia davant del MIC no van veure en cap moment les dues noies que li movien els braços, les cames, el cap i li donaven veu i ànima. Elles eren allà darrere, dues titellaires vestides de carrer, fent la seva feina sense cap mena d’intenció d’amagar-se o camuflar-se. El feien gesticular, moure i parlar per donar vida a un ninot que ara mateix vindria a ser el Messi dels més petits. La periodista, atemorida que els nens descobrissin el secret, els va preguntar: “però, com us ho feu perquè els nens no us vegin?” I elles, tranquil•les com dues mares de família nombrosa, li contesten que els nens no les veuen mai perquè només tenen ulls per al MIC, aquell homenet que esmorza amb ells i els acompanya al llit i al cotxe i quan fan les banyeres.

I és aleshores quan em pregunto en quin moment les persones comencem a veure els fils de la vida. Quan som conscients dels titellaires que hi ha, sempre, al darrere? Quan deixem de mirar per passar a veure? Quan ens resistim a creure en l’impossible? Quan s’esgota la nostra capacitat per sorprendre’ns i deixar-nos portar? I el més inquietant, quants fils ens queden encara per descobrir? I si poguéssim triar, voldríem descobrir-los?

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.