Els funerals

La vida és plena de contradiccions i injustícies. Fins aquí, res de nou. Però d’entre totes les injustícies n’hi ha una que, ara de nou i durant els últims anys, em té un pèl obsessionat. Com pot ser que un dels dies en què reps més amor de tota la teva vida no hi siguis? Com pot ser que la cosa estigui muntada de tal manera que quan tothom et veu les gràcies, quan la gent es posa d’acord per manifestar els seus vincles, quan les persones que t’envolten expressen en veu alta que t’enyoren i que ets una part fonamental de la seva vida tu no ho puguis sentir?

I per què ara de nou aquesta obsessió? Doncs resulta que aquests darrers dies, la Núria, la meva petita Núria, amb disset dolços anys ens ha deixat, i he tornat a recordar, a reviure unes sensacions, uns sentiments, unes emocions, uns trasbalsos… molt dolorosos d’un pretèrit encara molt viu (tot i haver passat cert temps i que “piano piano” vaig recuperant-me i segurament acabaré aixecant-me). A més, per reblar el clau, tot aquest any 2012 ha estat un continu avivament d’aquest maleït foc latent de dolor i enyorança: familiars, amics i familiars d’amics ens han deixat.

Núria+cel

La Núria, des de Solsona, assenyalant el destí del seu nou VIATGE

Crec que els difunts haurien de poder ser presents en els seus funerals. No tinc clar ni què ni com es faria, però considero indispensable que cadascú de nosaltres tingui un dia a la vida en què tots (familiars, amics, companys de feina, companys de club, coneguts de curta distància, …) ens facin saber que ens estimen. No sé… crec que la Núria o la tia Florinda o la mare de la Muji o la mare del Marc o el pare del Jordi o l’amic Messio, els nous estels que hi ha al cel des de 2012, s’ho mereixerien.

Considero sa i balsàmic tenir l’oportunitat d’escoltar de les persones que ens envolten que ens consideren bons i importants per a la seva vida; que no s’avergonyeixin de reconèixer-nos les nostres virtuts i que ens diguin en persona tot allò que s’acostuma a dir en aquestes situacions.

Aquest dia seria important per saber qui ens estima, però també per ser conscient de qui no ens vol tornar a veure, de qui no ens suporta i a qui li importem un rave. Uf! Quin descans! Tenir clar qui sí i qui no, desenganyar-te, deslliurar-te i saber qui ets per a aquells amb qui convius.

Perquè si una cosa fem la majoria de nosaltres cada dia és provar d’esbrinar si ens estimen, si ens aprecien, si els agradem, si estem fent el correcte, si hi ha “feeling” … I, després d’això, ja ens poden enterrar.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.