L’eina

Quan la Cecília, la petita Ceci per tothom, es va tacar de sang per primera vegada, sa mare, sense dir res, se la va quedar mirant amb mal dissimulada satisfacció i orgull. Al cap d’uns segons de silenci etern, i per sorpresa de la mateixa Ceci, la seva mare li va demanar que l’acompanyés a prendre el tradicional te de cada divendres a ca l’àvia Gabi juntament amb les tietes Mar i Cel.

Ara que ja has deixat de ser una nena -li deien la mare acompanyada per l’àvia i les tietes- , has de conèixer les tradicions i els costums de les dones de la nostra vella família. La vida és dura. I ho és encara més per a nosaltres perquè no te’n pots refiar mai de ningú, i dels homes encara menys! D’ara en endavant, doncs, caldrà que treballis al màxim les teves potencialitats per arribar a ser, absolutament i en tot, autosuficient. Nosaltres t’ajudarem tant com puguem, no et preocupis!

La ja no nena Ceci estava il·lusionada i continguda alhora. Era conscient que havia deixat enrere la infantesa i estava entrant en un món nou que, encara avui ja al segle XXI, era ple de perills i discriminacions per a dones com elles.

Primer de tot cal que tinguis l’eina -li deien totes. Totes en tenim una i tu n’has de tenir una de pròpia. Sense ella mai no seràs una dona completa i dependràs dels altres!

I tot seguit es van posar a discutir sobre si seria millor comprar-la per catàleg o cridar la cosineta Ona, que muntava reunions d’aquelles on es venien des de pots de plàstic fins a bijuteria fina, perquè assessorés la Ceci en aquella transcendental elecció. Finalment totes van acordar que això millor que quedés en família i davant de la Ceci van trucar-la per quedar dissabte al vespre.

El mostrari era ampli i variat. N’hi havia de totes les mides, colors i textures. La mare va dir-li que l’important és que fos més aviat gruixuda per aguantar-la bé entre les cuixes i més aviat llarga per poder agafar-la amb els braços ben estirats. La tieta Mar, per la seva banda, opinava que més valia comprar-ne una de bona i grossa perquè s’hi anés acostumant a la mida estàndard. I l’àvia, somrient i múrria, va sentenciar que triés la que triés havia de poder dur-la al setè cel.

Al final la Ceci va decidir i escollir. Davant de la mirada atenta de totes elles i acompanyada de les seves felicitacions per la tria feta, se la va col·locar a l’entrecuix notant d’immediat una plenitud –composta d’emoció i d’èxtasi embriagador- quan tot just va començar a vibrar rítmicament.

I, orgulloses, totes les dones de la família van anar enfilant la balconada, oberta de bat a bat a la lluna plena, muntades en les seves escombres.eina

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.