Potser el que proposaré ara és l’esforç més èpic que molts haureu fet en els últims mesos, si no, en anys, però crec que provar-ho pot valdre la pena. Tots hem passat o estem passant moments molt complicats a la vida per diferents motius: alguns us heu quedat sense feina, a d’altres us han rebaixat el sou fins a un punt insostenible; d’altres han perdut una persona estimada i uns altres estan malalts. N’hi ha que els han tret de casa seva i n’hi ha que han hagut de marxar a un altre país per provar de començar de nou. Segur que no ens costarà trobar gent a qui han trencat el cor i d’altra a qui han trencat l’ànima; gent que es troba sola i gent que no sap lletrejar la paraula “esperança”. Persones que han hagut d’abaixar la persiana d’un negoci familiar i centenari, i persones que han abandonat una vocació per poder portar un plat a casa. Tot això i moltes altres coses estan minvant l’esperit de la gent, ens estan empetitint i agrisant. Els problemes ja no són personals, són comuns, ens contagiem els uns als altres de desànim, de desencoratjament i de tristor. Ens hem tornat més solidaris amb l’altre i això significa també compartir el seu patiment.
Per això el que avui vull fer des d’aquest humil blog, temporalment inactiu excepte avui perquè és important i s’ho val, és convidar-vos a pensar en una cosa bona que teniu al costat del vostre record: un projecte que us fa somiar, una persona que us estima, una vivència que encara us fa riure, un detall que algú va tenir amb vosaltres quan ja no crèieu en els detalls, un dia de sol o de xim-xim si sou dels que us agrada el sol o la pluja fina, un gest que us fa creure en les persones, una mà que us prem la vostra, la panxa grossa i maternal d’una bona amiga, un favor que us fan abans que el demaneu, una conversa inesperadament reconfortant… Uf, si n’hi ha de coses!
Perquè si no ho fem nosaltres potser no ho farà ningú i si ho fem potser això, aquest positivisme, també se’ns contagia encara molt més.
(*) en llenguatge “Merkelinés” ara que tothom l’està aprenent… 😉
