Ara sí que va de debò

dinar a alcanar

Moment del dinar al punt de trobada a Alcanar.-Montsià (sud del país)

No cal dir que nosaltres també hi hem estat a la Via Catalana d’avui dia 11 de setembre. A les vuit del matí amb el groc per ensenya, com ja s’havien identificat els defensors de les llibertats de Catalunya fa tres-cents anys, hem enfilat la C-12 direcció Lleida, Maials, Flix, Móra d’Ebre, Tortosa, Amposta… i fins que hem arribat a Alcanar a les dotze del migdia. La progressiva acumulació durant el viatge de cotxes amb integrants grocs i estelades curosament plegades al porta abrics o esteses glorioses al vent, em van confirmar que tot plegat seria un èxit. Al punt de trobada hem dinat una gran paellada amb tota la gent dels trams de la Via compresos entre les Cases d’Alcanar i Sant Carles de la Ràpita. Ja cap a les tres de la tarda, anticipant-nos dues hores al moment àlgid de les 17:14 hores, ens hem afegit al nostre tram 23 per prendre la mida i afinar la cadena, tram que passa perdut per la N-340 enmig de camps d’oliveres, en un paratge típicament mediterrani a la vora de la mar, a prop de les platges de còdols, que forma part del port dels Alfacs. L’espai temporal que ha anat des de llavors fins a les sis de la tarda ha estat sensacional, emotiu, de pell de gallina… Sentir-se fent de baula d’una cadena que travessa el teu país és una sensació de caràcter planetari que pocs humans experimentaran mai. Em vaig sentir privilegiat i orgullós de nou. Quina sort ser català! Com sempre, el més important de qualsevol projecte és el camí. I quin camí que estem fent! A les 17:14 hores em vaig amarar d’un ambient familiar, engrescador, optimista i decidit! No sé pas quina altra prova col·lectiva haurem de superar però des d’aquell racó de món que no ha sortit a cap mitjà vaig tenir la convicció que som capaços de tot per reconquerir la llibertat que ens estan arrabassant cada dia des de fa tres-cents anys.

Via-Catalana l'Alt-Emporda

Via Catalana a l’Alt Empordà (nord del país)

Just a les sis de la tarda, una vegada cantat festiva i emotivament el cant d’Els Segadors s’ha clausurat la Via, hem agafat el cotxe i tornat a casa. Durant el viatge, en silenci, he pensat amb els anys enrere (2004, 2005, 2006, 2007…), i que llavors la possibilitat de què per exemple Rajoy assistís a la independència de Catalunya semblava molt llunyana. De fet, llavors estava bastant convençut, molt a pesar meu, que no hi havia país i que calia continuar, per desgràcia dels catalans, fent la viu-viu (cliqueu aquí per si voleu llegir per exemple un article dels meus publicat el 2007 i que demostra aquesta desconfiança meva del “proppassat”).

Gràcies a déu, ja hem superat l’etapa de discutir rucades i de tractar a la gent com si fos menor d’edat. Els arguments de l’espanyolisme es descomponen com un conte infantil i ja no hi ha cap víscera que els guardians del galliner puguin manipular que serveixi per tornar a omplir la guarderia. Els últims anys, per la Diada, em divertia amb els espectacles de contorsionista que els articulistes de referència miraven d’oferir al públic per adaptar-se al discurs oficial. El país ha dinamitat les excuses del mal pagador i la situació no és gaire diferent de la de l’abril de 1931, quan va arribar la República. Per sort, el context d’avui és més favorable: les ideologies ja no emmetzinen el cervell de la gent i les ocupacions militars estan mal vistes. Però la situació internacional és poc estable i el món encara ens pot acabar caient a sobre. Hem sortit del soterrani i com sempre que sortim del soterrani Espanya ja no ens podrà aturar sense la col·laboració d’un conflicte internacional. Si Catalunya és capaç de fortificar la seva posició abans que esclati la tempesta potser aquesta vegada aconseguirem surar.

Amb això vull dir que hem creuat el Rubicó i que si a partir d’ara no comencem a actuar com si tinguéssim un estat, com si ens juguéssim la supervivència, acabarem tenint problemes. La independència de Catalunya no és com la independència d’Escòcia, si no ja hauríem -com a mínim- intentat ser independents d’altres vegades. Qualsevol que agafi un mapa i un llibre d’història i miri d’endevinar el paper que jugaria Barcelona al sud d’Europa al capdavant d’una Catalunya lliure es pot fer una idea dels recels que podem arribar a generar no només a Espanya, sinó també a França, Itàlia i Anglaterra. Com passa amb Alemanya, el problema de Catalunya és l’excés de força. Fins que no ens fem responsables de la nostra força i l’oferim al món, igual que han fet els alemanys, fracassarem una vegada rera l’altre. Hem de tenir clar que, per molt bé que vagin les manifestacions, només si la nostra determinació converteix la unitat d’Espanya en una opció més cara que la nostra independència, assolirem la llibertat. Si ens despistem, si perdem la concentració, si no generem un discurs sòlid i un pensament clar, ens tornaran a tancar a la gàbia, i encara que ara mateix ens sembli impossible els referents de la nova Catalunya seran homenets tan estilosos com aquest historiador que ha dit que Casanova era un “capullito”.

Igual que el 1714 contra l’absolutisme, i com el 1936 contra el feixisme, la Via Catalana no desafia només l’Estat espanyol -com titulava avui Le Figaro. Evidentment, la Via Catalana és una reacció contra els abusos de Madrid però, encara que sigui sense saber-ho, també desafia una aristocràcia econòmica decadent que intenta compensar la seva pèrdua de poder mirant d’espoliar els seus territoris. L’independentisme funciona perquè connecta amb uns problemes que afecten la classe mitjana de tots els països democràtics. A Alemanya, a Holanda, a Anglaterra, fins i tot en algunes regions d’Itàlia i França també hi ha una classe mitjana disposada a lluitar. Si comprenem això, també entendrem que una minsa part de la societat catalana, en nombre, ha viscut molt bé sota l'”establishment” tal i com ha funcionat fins ara, perquè s’ha sentit molt còmode amb l’actual relació amb l’Estat espanyol, i els mateixos ara intentin arribar a una solució de compromís -que en el fons no passa de ser una sortida personal. L’independentisme català és l’expressió més forta i més dinàmica del conjunt de malestars que assetgen les classes vives europees. Però a la llarga només evitarem pagar els plats trencats dels canvis que vindran si sabem convertir-nos en un element d’estabilitat i regeneració per tot el continent. Per tant, molta calma i molta força, com la Merkel amb la crisi. Som una gran nació. I, si em permeten, nosaltres ens vam inventar Espanya quan Madrid era un poblet i nosaltres la salvarem, trencant-la. Espanya ha deixat de tenir sentit. No solament és “La Morta”, com deia a finals del segle XIX Joan Maragall, el poeta, sinó que a més, avui, és una font de verí incompatible amb la vida activa i creadora dels pobles que la conformen.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.