Vola, vola!

milotxaLa Coia contempla l’estel i bada. L’encisen aquells moviments suaus, aquelles giragonses mandroses que semblen escriure incomprensibles missatges de color llampant sobre el blau intens i l’omplen d’alegria.
La padrina Misericòrdia, que llegeix molts llibres i recorda històries oblidades per la majoria de la gent, li havia explicat l’origen de l’invent.
– Això que ara és una joguina per a la canalla, en altres temps va tenir un paper molt seriós en la guerra. Tu ja saps qui eren els romans, oi?
– Aquells que van construir coses a Tarragona.
– Monuments, bonica, com l’amfiteatre, el circ, el Pont del Diable i l’Arc de Berà.
– I què feien amb els estels? – havia interromput la nena, neguitosa.
– Els romans feien volar teles en forma d’aus que indicaven als arquers la direcció i la força del vent, i així, aquests podien afinar la punteria.
– I fixant-se en el vent guanyaven la guerra?
– Sí, bufona. A vegades passa que, en la vida, el que ens permet guanyar batalles són coses invisibles als ulls.
La Coia no entén les paraules, però es sent dipositària d’un secret important i, fixant la mirada en el joguet, mormola:
– Vola, estel, vola!

Empar segueix atentament els moviments del catxerulo. No es cansa de vore les cabrioles que fa cada vegada més amunt, remenejant amb gràcia els draps de la coa, com si volguera escapar-se cap al cel. Bufa un ventet fluix i ella aguanta fort el cordell amb les dues manetes.
La xiqueta recorda la història que li va explicar la seua iaia, una dona que pareix saber coses que ningú altre no sap. D’ella, que per a les veïnes és Ampariues i per al iaio Amparito, li ve el nom que li posaren i l’afició pels contes. Ella va ser qui li regalà eixe llenguado de colors brillants que, clavat a dues canyes, ara nada sobre l’escuma dels núvols.
– Al Japó tenen la costum de celebrar una festa dedicada a la menudalla el dia cinc del quint mes de cada any. En eixe dia, les cases on ha nascut una criatura celebren el succés fent volar catxerulos en forma de peix, que es mouen pel cel com l’infant haurà de fer-ho pel riu de la vida, o siga, aguantant-se sense caure tot el temps possible.
– I si cauen, iaia?- havia preguntat la menuda, imaginant tota classe de desgràcies.
– No passa res, guapeta. Els catxerulos, com els xiquets, han d’aprendre a alçar-se una vegada i una altra i totes les que facen falta, que l’important a la vida és saber-se alçar; si et quedes a terra, sempre acaben per xafar-te.
Empar, mirant fixament el fràgil artefacte, li prega:
– Vola, catxerulo, vola!

La Tate goita la milotxa confeccionada amb el bateder de papers, llistons, trossos de drap, fil d’empalomar…de sobre el banc de fusta. El padrí ha fet anar la navalla i l’escarpet, ella les tisores i el pinzell; plegats, han aconseguit un giny hexagonal molt cridaner que s’ha enlairat sense problemes i ara tiba la brida i el cordill des d’allà dalt.
Tot goitant les seves evolucions aèries, evoca la llegenda que li va explicar la iaia Claustre entre somriures de complicitat.
– Diuen que expliquen que conten que la idea de construir milotxes va sorgir quan el vent s’emportà el barret d’un pobre noi camperol xinés. Era un minyó tant treballador i belluguetes que mai tenia temps per altra cosa que sembrar a ruix i recollir els productes amb què s’alimentava; també ajudava als menys afortunats i feia ofrenes segons les seves costums, però no tenia temps per fer amics ni conèixer noies.
– Què li va passar al seu barret, iaia?- s’havia impacientat la petita.
– Que un dia, mentre el rei-xic treballava al camp d’arròs, una bufada de vent se li emportà. El barret començà a voleiar i el noi a empaitar-lo tot fent xafader al sembrat. Cada cop que semblava aixoplugar-lo, el barret se li tornava a escapar. El jove ramonejant s’anava enfurismant, però no el deixava de petja, i tan fixat l’encalçava que bentrestant no va veure una noia a qui va fer caure per terra, en xocar. Des de l’instant en què es miraren als ulls, es van enamorar. Ell la va ajudar a aixecar-se, després a netejar-se la roba, a recollir el que li havia caigut… i des de llavors, es van ajudar l’un a l’altra la resta de les seves vides.
– I el barret?
– Ah, el barret! Amb el seu vol, els havia fet enamorar; per recordar-ho, cada any feien volar un de semblant, però aquest cop ben lligat a fi d’estalviar-se fatigues i un bon escamatge. I d’aquí va néixer una lliçó per a la canalla i un costum pels que cerquen la bona ventura. Perquè tant la sort com l’amor són de qui els busca i els empaita, de qui es mou, preciosa meva, no de qui tan sols espera que arribin.
La Tate, tot goitant el bellugueig de colors, demana:
– Vola, milotxa, vola!

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.