És un mes de novembre força esvalotat. Venteja, fa fred i comença a tronar. La Blanca s’amaga com pot de les escomeses de’n Pau. El plataner que els separa no sap quina tonalitat de color posar, belluga les fulles agitades. Ell intenta agafar-la per la dreta i ella crida per l’esquerre. No es diuen res, només gemeguen. De tant en tant, en Pau somriu i la Blanca xiscla mig tallada.
Però ell ensopega amb l’arrel del plataner i ella ho aprofita per sortir corrent, cridant amb els braços oberts. Indiferents, els altres s’ho miren i riuen. La Blanca intenta amagar-se darrere l’Albert, però aquest li venta un cop de colze. En Roc l’empeny bruscament. Els altres estan ocupats. En Pau no diu res, continua rient i gemegant alhora.
La Blanca corre escales amunt, al terrat que tenen prohibit. Els graons semblen infinits, els sospirs la fan suar encara més. Està tibada. A dalt, s’atura i observa com en Pau va pujant a poc a poc, molt a poc a poc, esbufegant satisfet, amb els rínxols més rinxolats que mai i els ulls clavats en la seva figura tremolosa.
El terrat no té cap amagatall, no té cap sortida. És un espai mort i prohibit. La Blanca retrocedeix panteixant. En Pau arriba a dalt i emet un bramul, semblant al d’un gran felí caçador. Ell avança una passa, ella en retrocedeix una altra. Ell en fa dues, ella en retrocedeix dues, topa amb la paret del fons i s’hi arrapa com un llangardaix. Ell s’atura satisfet, somriu, olora la fi. Des de baix, l’Albert i en Roc xisclen esverats. Els altres tomben el cap.
A la comissaria, els Mossos d’Esquadra no entenen la trucada però hi acudeixen ràpidament. No s’ho poden creure. De fet, ningú s’ho pot creure. El silenci només el trenca el petit fullam del plataner. No es mou ningú, tothom està quiet.
Al peu de l’escala una flassada amaga un cos menut. La directora intenta donar raons. Els Mossos intenten comprendre raons. Tot plegat és inexplicable. És el primer cas que es troben així, en una guarderia.
P.D.: Com puja la canalla! Terrorífic no? 😉 Tranquils!, és només narrativa relacionada amb TERROR. La ficció supera la realitat …
Carles Mujal i Colilles 