Calimes diàfenes

Ha estat inacabable aquest torn de nit. Sense respir, cada quinze minuts he reproduït els mateixos gestos, acrobàcies i figures mítiques inimitables per a molts dels meus invisibles espectadors.

Avui em regalo un gratificant bany de sals després de la dutxa. Apago llums, encenc espelmes. Quan preparo aquest cerimonial vigilo de no despertar a la Jana, la noia esquívola, tímida, introvertida… amb qui comparteixo el pis. Ella matina cada dia.

mirall entelatL’aigua raja suau i no triga en escalfar-se. El seu baf emboira primer els miralls i després tota la menuda cambra. M’agrada aquesta sensació bromosa d’invisibilitat, viure oculta entre boires i calimes.

Al rabeig de la dutxa escolto passes descalces que s’atansen, incauta i confiada ni respiro. Qui entra pel meu darrere em cobreix els ulls amb una vena. Tot seguit unes mans matusseres m’apamen els contorns, sento uns pits arrapats a l’espatlla i unes dents amb llengua que em mesuren el lòbul de l’orella. La invasora es fa una idea del perímetre del meu cos, amb tot el seu cos.

Estic esgotada, però m’atrau el joc i girant-me li busco la boca que m’ofereix golafre. La banyera s’omple a poc a poc, mentre nosaltres juguem a descobrir-nos la pell, a cercar-nos el sexe. Els llavis xarrupen mugrons i llavis, i amb tacte insistim en el gaudi del tacte, del plaer silent.

Nuades com si fórem un sol cos, l’aigua ens escalfa i ens cobreix més cada cop. Esteses i tibades arribem a l’orgasme. Després el temps es torna lax, mentre palpem l’eternitat apamant-nos la pell.

D’una revolada ella s’aixeca i fuig repetint com una salmòdia; “ho sento… ho sento.”

Em quedo sola traient-me la vena lentament. Veig que les boires de la cambra s’han esvaït. De sobte tinc clars tants detalls quotidians. En acabar d’assecar-me i nua com estic m’encamino fins l’habitació de la Jana, m’estiro en el llit arrapada al seu cos encara humit i gemegant. En silenci l’agombolo i amb suaus petons li dono consol i caliu entre els llençols.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.