Les puntes de coixí de la iaia

puntes de coixíAvui a cal la iaia, una masia a tocar del bosc on passo una bona part de l’estiu perquè no tinc escola, el dringar dels boixets omplen la galeria d’un so familiar. Mentre la iaia cantusseja una melodia que reconec de sempre, els meus soldadets blaus – els clicks de Playmobil – fan cursa, entre potes de cadires i de la tauleta de cosir, per conquerir el campament indi, on aquells els hi tenen preparat un parany que els faci desistir de la seva funesta intenció.

Miro enfora enllà de la finestra, per sota les cançons de la iaia i el so dels boixets, s’escolta un xipolleig esmorteït. Són gotes de pluja que, tot lliscant entre les fulles de roures, alzines i pins, comencem a mullar la terra seca de l’era. Un ruixat estiuenc de finals d’agost al Solsonès més agrest. Sembla que les hores d’anar feliçment lliure amunt i avall camp a través amb espardenyes i roba mig esparracades tot jugant i empaitant les ovelles com si fos un més del ramat toquen el dos.

La iaia, de cara xuclada i cabells blancs recollits en una tofa petita, ha deixat de cantar i veig que m’està mirant; jo li faig un somriure, m’aixeco per fer-li una abraçada, mirant de no clavar-me cap agulla del coixí que està manipulant. Li escolto la veu endinsat a la seva falda.

—Reietó, reietó, que s’acaba l’estiu i tu aviat comences el primer curs de l’escola amb els nens que teniu més anys que dits en una mà. Allí aprendràs moltes coses, tingues els ulls ben vius.

—Sabré tantes coses com tu, iaia? I cantarem cançons com tu?

Fa un somriure ella, ho sé per la seva respiració, no li veig la cara capficat en aquells magres braços, i amarat pel perfum de la seva colònia.

—Si no acluques els ulls i aprens a escoltar els mestres, sabràs coses que ni jo puc somiar.

—Però tu saps tantes coses!

—Rondalles reietó, rondalles…

Torno als indis i americans (aquests últims són els soldadets blaus) mirant la iaia de reüll i ella, amb un somriure sorneguer, segueix entrelligant fil agulles i boixets, cantussejant cançons alegres, que sols canta per a mi.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.