Portes tant de temps sense venir… Em tens desconcertada, fa més d’un any que les teves visites són anàrquiques, inesperades o espaiades més enllà del que és normal. Em preocupa la teva irregularitat, tinc por que tinguis problemes: el canvi de conducta em dóna mal averany, no pot ser res de bo. Però de sobte tornes, amb l’alegria de sempre, i jo deixo les pors i m’afanyo a atendre’t, contenta de tenir-te. Intento desxifrar si tens dificultats, buscant pistes en el teu comportament, i sempre em quedo amb els dubtes quan tornes a marxar.
Sé que un dia deixaràs de venir, és llei de vida. Ens fem grans i les circumstàncies canvien; sospito que aquesta relació s’acaba, encara que intento enganyar-me, no pensar-hi. Sé que la teva absència em marcarà la resta de la vida, no seré la mateixa quan em faltis: m’aniré encongint i desgastant, els ossos se m’afebliran, em serà difícil mantenir el pes, la pell canviarà…
D’altra banda, em deslliuraré de la dependència dels tampons, les compreses, els analgèsics, la por a l’imprevist… Definitivament, m’hauré d’habituar a la teva falta.
Carles Mujal i Colilles 