EL MEU PRIMER “BORDELL”

Ahir, cap el punt de les vuit del vespre, sortia de la feina. Els carrers transitaven plens i el fred de novembre s’hi agafava amb força, tot i que, buscant el plaer de l’aïllament que regala la multitud, vaig decidir gaudir de Barcelona i tornar a casa caminant. Així que em vaig perdre sense rumb, amb pas introspectiu, sota les fulles mig marronoses (o encara mig verdoses) dels plataners dels carrers a punt de caure, però, en arribar a Ausiàs Marc, el so d’un sensual Burlesque i la llum d’un passadís d’espelmes em van captivar l’interès.

passadís burlesqueA la porta, un noi de metre noranta, vestit amb un impecable esmòquing negre, em va somriure amb la mirada i, mentre em donava pas amb la mà estesa, només vaig sentir que em deia “Senyoret, l’estàvem esperant”. No sé si va ser la força de la seva presència, el perfum de l’encens de nag champa o el meu estat de xoc, però sense ni adonar-me’n, em vaig descobrir apropant-me a les cortines del final del passadís candent que, amb vellut d’intens vermell, en tapaven el destí.

Només entrar, procurant adaptar la vista a la dèbil llum vermella, em va rebre una atractiva noia morena vestida amb uns guants de setí negre i la cotilla més elegant que mai havia vist, i és que la punta d’encaix negra, sobre seda blau turquesa, només convidava a imaginar… Somrient-me, amb dolça i falsa innocència, em va rosar amb el dit la mà dreta, afegint “aquestes són les fitxes amb les que ens podràs pagar”.

Després de comprar-ne dues (com n’hagués pogut comprar dues-centes), una de les noies, nua de cintura per amunt que, a més d’una curta i refinada faldilla només duia una corbata que penjava entre els seus dos pits, va clavar-me la mirada, i apropant-se’m, amb un pecaminós somriure, em va fer seguir-la agafant-me de la mà.

cortina negraVa separar una de les cortines negres que embolcallaven el local i, en un espai reduït, em va tapar els ulls posant-me de cara a la paret. Lentament, apujant-me els braços amunt, se’m va apropar a l’orella i, sense deixar-me anar les mans i copsant al meu dors els seus erectes pits, va començar amb un anglès americanitzat sorprenentment superintel·ligible a recitar-me, per una fitxa i amb ardor, un dels seus poemes preferits, moment del que, abans de captivar-me, només recordo el “This is what I feel when Salvat-Papasseit looks me through your eyes”.

El Bordell Poètic, cada mes, s’amaga a la ciutat.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.