INFANTESA (Part 1): Al bell mig del camp d’ordi

Quan sigui gran faré carreteres. Se’m dóna bé. Només cal veure com ha quedat aquest caminoi tan pla entre el marge i el bell mig del camp d’ordi. Clar que això no ho sap fer qualsevol, requereix la seva tècnica. Cal ajupir-se, reptar com una sargantana i a mesura que avances aplanar les tiges amb els colzes i els braços sense massa terrabastall. Crec crec, crec crec. El cos i les cames van al darrere i acaben d’aplanar el camí, que queda com una catifa plena d’espigues i granets. Quina aroma que fan! També has d’aixafar algun terròs i treure alguna pedra. I anar amb compte de no punxar-te amb algun card o xafar alguna caca de qualsevol animaló, ecs! No és tan fàcil tot plegat, no.

Vincent van Gogh (El camp de blat.- 1890)

Vincent van Gogh (El camp de blat.- 1890)

al camp d'ordiA mi no em veuen els grans, sóc baixet i no sóc ruc, vaig al camp quan el blat és ben alt i estirat. De quan en quan m’aixeco i trec el caparró, més que res per veure si m’ha descobert algú i arrencar a córrer, els peus em tocarien al cul i no m’agafarien. També miro per comprovar que vaig per bon camí, no sigui cas que caigui a dins de la bassa com el Pep de Sacanella… ahahahah! He de fer algun giravolt perquè si fos massa recte em podrien veure des del marge i no vull que em vegin. Em vull amagar i estar una estona sol, que m’agrada de vegades.

Quan arribo al mig faig com una petita plaça. Que sigui prou gran com per estirar-me cara amunt i veure com corren els núvols pel sostre del meu amagatall. Un dia la ratlla d’un avió a reacció va travessar com un coet d’una espiga a l’altra. Qui hi ha allà dalt? A on deu anar? Jo quan sigui gran també vull ser aviador. Voleu jugar a saber quin és l’ocell que passa volant pel sostre?… Mireu aquell!… quin era? un pardal?… un tord?… un lluer?… eh?

El temps també passa volant al meu amagatall i sovint arribo tard a casa.

– Què tens fill meu que et rasques tant?
– Em pica, mama
– On has estat?
– Jugant a futbol

No ho puc dir, si ho digués ja no seria un amagatall.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s