M’encanto observant el meu fill, deu anys ja! I ara, que maneja barroerament aquella mandarina com si fos una pilota menuda i, com l’observa en el vol d’una mà a l’altra. Sé que ha de jugar-hi, és la seva manera de fer, però no li fa fàstics a cap fruita el meu menut, se la menjarà d’una volada. Ara em mira, amb aquella mirada tan personal, té la cara empastifada i els ulls tan clars. Veig sense mirar-lo que ja la va pelant mentre s’atansa a mi, però quan està al meu costat estic enfeinat regirant coses i no veig que m’ofereix la mandarina. Finalment em toca en el braç.
—Té, papa, menja-te-la tu —em diu.
M’ajupo i li miro aquells ulls, ara tan seriosos.
—No fill, aquesta és la teva mandarina, no pateixis, ja trobaré alguna altra cosa, en els contenidors del mercat tiren de tot.
