A POC A POQUET

-Així, m’hauré d’anar morint a poc a poquet? És el plany d’en Martí al dolor i al desassossec que li provoca l’herpes del voltant dels ulls. Uns ulls petits, enfonsats, de color imprecís, que ja només veuen del record d’haver vist. Fins fa poc, es movia lleuger, gairebé de puntetes, enmig la munió de cadires de rodes i caminadors del geriàtric. Alt com havia estat, tot i anar encorbat d’esquena se’l veia d’un tros lluny. Tenia l’estranya aparença d’un jove esdentegat de cabells blancs. Per mitjà de la meva mare, un dia, em va demanar un favor. -Hi ha aquell home llarg que abans anava sense bastó i, des que va caure, ja no el deixen sortir més, que voldria li anessis a pagar una cosa a la benzinera. -Un deute? -Et donarà diners i una targeta amb un número. Em va costar una bona estona endevinar, deduir, què volia exactament i, abans de dir-li sí o no, vaig consultar-ho amb les cuidadores del centre. Ell, davant tants preàmbuls, pensava que jo no li volia fer el servei. -Si no pot ser, no passa res. Em va donar un cartonet rebregat amb un número de mòbil, escrit per mà més jove que la seva, i vint euros. La caixera de la benzinera, de seguida, va saber de qui es tractava; regularment, el bon home caminava del seu propi peu aquell centenar i escaig de metres per recarregar el telèfon del seu fill. Malgrat els anys, les xacres i la migradesa de la pensió, en Martí continuava exercint de pare. Qui era el més depenent dels dos? Sovint, quan arribo al matí a acompanyar la mare, el busco amb la mirada. Es desplaça per la gran sala empenyent la cadira de rodes amb les puntes dels peus. D’altres vegades, el veig assegut amb els colzes damunt la taula, el cap entre les mans, els ulls tancats… Així, sense fer nosa ni soroll, morint-se a poc a poquet.