TENDRAMENT, T’ADORMS

Poc a poc, silenciosa, calmada, els ulls et van pesant, parpelleges lentament. L’espai de temps en què els teus ulls resten oberts va escurçant-se a cada cullerada que et dono. No em mires, ja, no em veus, però respons obrint la boca cada vegada que t’ho demano. Remeno amb cura el iogurt, els teus llavis es mantenen lleugerament separats, encara, i faig que entrin en contacte amb la cullereta, carregada del làctic. No respons, ja no. Tendrament, t’adorms.

La respiració és calmada, pacífica, relaxada. Per fi has deixat de sentir el dolor que tant t’ha pesat els últims temps, les darreres setmanes, sobretot. Poc a poc, a mesura que avancen les hores, la pau que transmet la teva respiració va difuminant-se per donar lloc a inspiracions forçades i, sobretot, sorolloses expiracions. De cop, tot es complica. El teu rostre, que semblava serè, incorpora noves gesticulacions. Ara t’esforces per respirar i sembla que el sedant no faci tot l’efecte que hauria de fer. Inspiracions i expiracions, ja, forçades, gens discretes, poc profundes. La velocitat de la teva respiració mai havia estat tan alta. Les hores segueixen avançant i tu no et dónes per vençuda, segueixes lluitant, perquè, com deia aquell “l’única lluita que es perd és la que s’abandona” i tu no en saps, d’això, no n’has sabut mai, ets una lluitadora.

20151029_103633-1-1

Il·lustració de Mireia Azorín (iarezo.blogspot.com.es)

T’agafo la mà. T’observo fixament, no et trec la mirada de sobre. Contemplo aquell rostre que, des de fa un temps, ha substituït el teu. Tot és silenci. De sobte, obres un fil les parpelles i poc a poc deixes entreveure, cada instant una mica més, els teus preciosos ulls. Tens la mirada fixa i no respons. Deixes de fer soroll. Respires lentament, a una velocitat extremadament baixa i ja no fas soroll. Tot és silenci. I et miro. Segueixo mirant-te perquè sento que ja ets lluny, que la distància que ens separa és enorme i, a aquestes alçades, insalvable. M’ajupo al costat del llit. T’agafo la mà amb força i, amb l’altra t’agafo el braç. El teu ventre és immòbil. Tot és silenci. Les llàgrimes em neguen els ulls i sento, impotent, com t’allunyes, com te’n vas. Tendrament, t’adorms.

El silenci és, ja, trencat. Corredisses pels passadissos per avisar els teus pares. Massa tard, no han pogut acomiadar-se. Has obert els ulls i, si has vist alguna cosa, ens has vist a nosaltres i jo, he admirat, per darrera vegada l’increïble color dels teus ulls. Tots et vetllem, t’observem, et plorem, indignats per la injustícia que ens ha caigut al damunt. I tu, tendrament t’adorms. Per sempre.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.