EN MELI, EL SUPER… DOTAT?

El dia que en Meli va néixer tothom quedà astorat. D’entrada el primer plor el transformà en un crit ben modulat. Sonava bé, fins i tot diria que força melòdic per la seva curta edat: entre segons i un minut. Tot seguit, va fer un intent de saludar amb simpatia els seus progenitors, allí presents, ben bocabadats. Se’n sortí molt bé, picant-los l’ull amb una traça increïble.

einstein_babyEn Meli no parava de fer demostracions, si les unes extraordinàries, les altres encara més. Penseu que al cap d’una hora d’haver nascut ja mantenia una petita conversa amb la llevadora agraint-li la feina feta, abraçava la mare tot dient-li que no es preocupés per ell que ben aviat trobaria la dona de la seva vida i formaria una família, encaixava la mà del pare assegurant-li que serien bons col·legues, que analitzarien detingudament la situació econòmica de l’empresa agroalimentària que regentava el progenitor i trobarien una sortida adient a la crisi per la qual estava travessant el sector.

Quan en Meli s’adreça, ja caminant, al ginecòleg que l’assistí al part aquest arrencà a córrer com un esperitat per l’hospital. El nadó s’estranyà d’aquesta reacció tan inèdita per a ell i es preguntà què succeïa al seu voltant en veure que encara ningú no havia estat capaç de badar boca. Llavors es retirà en un racó. Reflexionà unes mil·lèsimes de segons i digué tot seriós en veu alta i fèrria:

-Però… què passa, gent, voleu dir que no us falta una mica d’empenta?

Tots els presents van quedar petrificats. A hores d’ara se suposa, com a mínim, que en Meli ja ha arribat a un paradís fiscal fent de les seves. O, -qui sap!-, potser ja ha arribat a la fi dels seus dies!

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.