El vell Ton

"Home vell afligit" de Van Gogh (1882)

“Home vell afligit” de Van Gogh (1882)

Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps no es mou, el vell Ton no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que al cor hi té por.

De xic, el vell Ton va ser faust, dolç, llest i molt ric. Van ser seus els camps de blat de grans com l’or i els camps de naps ben blancs i els verds de cols plens de corbs, i els bous i els jous i els pous… I seus van ser el bosc del nord, on viu l’arç alb, on creix el bruc i el boix, i el bosc del sud amb tres mil pins, i el prat del riu bell i un bé de déu de mill i un munt de flors.

Tot fos! Què trist que és el joc! Què tràgica que és la droga!

El vell Ton viu en un cau buit. Té un trist jaç brut i un gec ben prim, i el fred cru del mes de març, i el brac perdiguer coix que jeu amb els ulls clucs prop de la llar de foc. Sort que té el gos! Quan té fam, el vell Ton es pren un bol de brou, o un glop de llet amb mel de bruc o un tros de pa sec amb oli i sal o set o vuit nous amb un got de vi bo o tan sols un plat de res.

Fa anys que el vell Ton és cec i els sons són el seu món: el bram del vent, el bruit del bosc, el broll de la font del broc gros, el ball dels joncs, el plor del riu, el cant del gall, el plany del llop… i el pas lent i clar amb què, a poc a poc, ve la mort.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.