La cabanya

15-the-hut-at-trouville-low-tide-1881

“La cabanya a Trouville” Claude Monet (1881)

He desmuntat quatre portes i ara són allà davant, amb altres trastos, una taula podrida i una escultura espantosa de fusta de boix, que figura un cavall amb el cap boterut. Com que de moment no em veig amb cor de trossejar-ho, he clavat l’engendro cap per avall a la sorra i l’he mig tapat amb les restes d’un bastiment greixós.

L’home que vivia aquí va folrar les parets de quadres a l’oli i no quedava un tros de la casa lliure de rampoines: fotos, llumetes vitricolors, ninots, mirallets emmarcats, flors seques, tot entremig dels quadres que ell mateix cometia i signava sense vergonya ni profit. Reposen tots al petit jardí del darrere, esperant que els seus hereus o similars vinguin a fer-ne el què vulguin mentre me’ls treguin d’aquí.

Encara queden coses per desallotjar, com vuit o nou gàbies brutes, i més dibuixos que he descobert al bany quan ja em creia lliure de tanta marina i natura morta.

Estic cansat, tot el dia feinejant, i és tard, o sigui que em faig una sopa a la petita cuina i em menjo un entrepà de tonyina, pico unes nous, em prenc dos iogurts amb mel, escolto els xiscles de les gavines, em bec el vinet i m’acabo les galetes de xocolata. La sopa la deixo que ja m’ha passat la gana.

Traient estris he aixecat pols, i veig els bellugadissos punts brillants en el raig de llum, gairebé horitzontal, que entra per la finestra, arran de platja. Fa olor d’andròmina desmuntada, de ferro i verdet i mullena, barrejada amb aquesta salabror, picant i fresca, que ho impregna tot.

L’escala de fusta m’agrada: és de color blau, i es blega al meu pas, perquè carrego el portàtil i una capsa grossa plena de CD’s. Encara falta pujar llibres, bastir les postades noves, desembalar la roba. Però no hi ha pressa. Demà, demà. O l’altre.

Des de dalt, veig com el sol s’enfonsa a mar, i em ve un gran silenci a dintre, com una onada. I sento que és aquesta la casa que buscava.

Per escriure, llegir. Per estar sol, estones, per compartir, altres moments. Tot això. Per viure.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s