Feia una estona que li havien notificat. Tocava prendre una decisió, el temps passava ràpid i la situació es complicaria molt més.
La Martina recordava els moments feliços que havia viscut al seu costat. Esglaiada, amb el cor accelerat i el pensament emboirat, demanava amb la mirada que ell acomplís el seu compromís. Aquells ulls que sempre havien estat vitals, ara eren un pou d’agonia i patiment. I els d’ell, un mar de llàgrimes endins.
En Robert sabia prou bé el que calia fer. Ja ho tenia pensat, però no estava del tot preparat per afrontar-ho. Mai s’està prou preparat per a una cosa així – va pensar.
De joves havien redactat el seu testament vital i s’havien compromès l’un amb l’altre a dur-ho a terme si es donava el cas. Però actualment les lleis havien canviat. El govern, fatxa i dictatorial, havia prohibit i criminalitzat l’eutanàsia, la mort digna, l’avortament… i volia establir de nou la pena de mort. Quina incongruència!
Se l’havia d’endur abans no la connectessin a una màquina per mantenir-la en vida. En Robert, ja entrat en anys, però fort quan calia ser-ho, va agafar la Martina en braços i l’assegué en una cadira de rodes que havia pres dissimuladament de la sala d’urgències. Van sortir de l’hospital sense que ningú s’adonés de la seva presència. Es van encaminar cap al cotxe, un cotxe vell i de mala combustió, però que sempre els havia respost bé. La va agafar en braços de nou i la va posar a dins ben recolzada amb un parell de coixins. La mirada de la Martina tornava a brillar. Era feliç al costat d’en Robert com ho havia estat tota la vida.
“Penya-segats a prop de Pourville” Claude Monet (1882)
Van aparcar el vehicle dalt d’un penya-segat, un lloc idoni amb unes vistes magnífiques de la posta de sol sobre la Mediterrània. No sabia ben bé on l’havia llegit aquesta frase, però li havia agradat: “Preparar-se per a la mort. Un moment que només es dóna una vegada a la vida”. Així ho havia fet. Un cop enllestits els preparatius, es disposaren tots dos a viure l’instant més íntim i més tendre de la seva vida.
Carles Mujal i Colilles 