La “bruixeria” de l’avi

boira_1Sobtadament i tímida, va aparèixer la boira arran de terra. Primer, amb pas lent, va esborrar les voreres. Els vianants esdevingueren cossos feixucs surant en un mar de cotó fluix. Els cotxes van perdre les formes. Els arbres del parc jugaven a fet a amagar com infants incansables. El campanar de l’església, esporuguit, treia el nas entre un núvol dens que avançava de manera abassegadora aquell capvespre de febrer. El món, vidres enllà, va ésser engolit per la boira. I jo, soleta a la meva cambra, cercant desesperadament la fórmula “espanta boires” que m’ensenyà l’avi quan els dies eren clars, quan passejàvem pel carrer ample, on tots els rostres eren amics, quan el campanar no tenia por i era la torre del castell on vivia la princesa, quan anàvem al parc per saltar plegats damunt la catifa de fulles groguenques. L’avi tenia el do de canviar les coses de nom, de lloc, de fesomia. L’avi sabia com acovardir els núvols, com fer fora les tempestes i com afalagar el sol perquè ens fes companyia una estoneta més. La boira no s’aturà. Mai no s’atura. Trobà una escletxa i va irrompre a la meva cambra i amb els seus dits de fum, llargaruts i deformes, em clavà un ganivet de glaç al pit. Jo no vaig gosar plantar-li cara, perquè l’avi ja no era amb mi i el seu encanteri embruixador i prodigiós s’havia perdut qui sap en quin tombant del record, qui sap si per sempre.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.