A la parada dels acomiadaments
com les llebres hi dormen els plors,
hi sobreviuen els penediments
i amb seny hi reposen els dolors.
A la parada dels acomiadaments
la devoció canvia d’andana,
les vies s’omplen de reprotxaments
i de besos els silencis de la campana.
De la parada dels acomiadaments, però,
em quedo amb l’orgull
de qui comença un nou senderó,
i amb la rialla de qui gira full.
De la parada dels adéus
em quedo amb tu,
que puges als trineus
i llences el llast del passat perpetu.
Em quedo amb tu,
que desfàs tots els colors
per inventar-ne de nous
recomençant sense pors!
Carles Mujal i Colilles 