Amb els ulls oberts de bat a bat, ens fitem.
Notem que els cors ens bateguen rítmicament, dintre de la desesperació. Massa roba a sobre pels trenta-cinc graus que solidifiquen l’aire. La suor entra als nostres ulls. Pica.
Ell està a uns dos-cents metres de mi. Des d’aquesta distància és impossible fallar. La situació és tan obvia que adopta un caire de fatalitat acceptada per tots dos.
Les nostres mirades semblen desfilar per uns fils invisibles que les connecten, uns fils d’alta tensió que fan espurnejar el no res tens que se’ns interposa.
La posició corporal és la mateixa tan per a ell com per a mi: les cames lleugerament separades, els braços adoptant la identitat d’unes ales que no dubtaran a volar quan sigui el moment precís, que evidencien les taques de suor que ens amaren les aixelles.
Sóc conscient del moviment lent del sol al cel ras, en el seu inexorable discórrer cap el migdia, l’hora fixada.
Detecto que ell s’avança. El traeixen els nervis. Encara no és l’hora. Tinc experiència. Sé que aquestes dècimes de segon em poden costar cares, per això reacciono fent-me a un costat mentre premo el gallet.
El raig d’aigua surt de la meva mànega a una velocitat superior al de la seva, he reduït el cabal de la punta per què la pressió sigui superior. Toca de ple a la seva cara i el seu pit. El seu tret passa, inofensiu, a uns quants metres de mi.
L’amo ens pesca. Ens diu que mai a la vida ha vist a uns jardiners tan “gilipolles”.
Però el que no sap és que el parc era massa petit per a nosaltres dos.
Carles Mujal i Colilles 