“No le pidas peras al olmo”

la_pera_de_omCom cada tarda d’estiu, la Martina sortí a passejar amb la seva mare. Feia calor. El sol picava de valent. Tan bon punt pogueren, s’afanyaren a aixoplugar-se sota un om majestuós.

La Martina tenia gana.

– Mare, agafa’m una pera d’aquest arbre!

– Martina -sentencià la mare-. Els oms no fan peres. Només ens ofereixen el resguard de la seva ombra.

La nena, decebuda, trobà que aquell era un arbre ben especial. Se’l mirà amb atenció de dalt a baix. Ella tenia gana i volia un fruit.

De tornada cap a casa, la imatge d’aquell arbre estrany no deixà de retornar, insistent, al seu pensament. De tal manera que s’acostava per visitar-lo i escrutar-lo atentament, un dia sí i un altre també.

Uns dies després, en l’hora resplendent del migdia, la Martina aparegué tot d’una a casa. Amb el rostre il·luminat, s’acostà a la cuina:

– Té, mare. Mira quina pera més maca!

La mare aixecà els ulls de la pica i mirà de fit a fit la filla amb estranyesa. No recordava haver comprat aquells fruits al mercat, el darrer dissabte.

– I d’on l’has tret, filla meva, aquesta pera? -preguntà, sorpresa.

– De l’om, mare.

– De l’om? Però si els oms no fan peres! -digué la mare, mentre esbossava una petita rialla incrèdula.

– És que no era un om, mare. Era… un perer disfressat.

P.D.- L’esperança és l’últim que es perd!

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.