Dilema pueril

La senyora xerraire, per fi, va callar. El pare i la mare de la Laia van sentir-se alleujats; als seus rostres, en mig de l’expressió de fatiga, aparegué un somriure d’esperança. La senyora incansable, però, no s’acomiadava encara. Els havia preguntat tota mena de detalls i semblava esgotat el qüestionari sobre la seva vida i la dels seus familiars, quan aquella font inesgotable d’interrogants decidí adreçar-se a la petita. Ajupint-se un poquet i aguditzant el to de veu, engegà a la Laia:

-I tu a qui t’estimes més, bufona? Al pare o a la mare?

La nena va mirar-se-la fixament uns instants. Després dirigí la mirada cap als seus pares, que la contemplaven estupefactes. Va estar a punt de dir “A la mare” perquè avui la mama havia fet macarrons, li havia permès col·laborar en els preparatius i posar un paquet sencer de formatge ratllat per damunt; ella havia gaudit d’allò més, s’havia atipat de valent i era agraïda. Després va pensar dir “Al pare” perquè després de dinar, enlloc de fer migdiada, el papa havia accedit a jugar amb ella i les titelles de dit. Tots dos havien rigut a cor què vols!

Mentre dubtava, la senyora curiosa, espessigant-li lleugerament les “galtones”, insistí:

-Al pare o a la mare?

pare i fillaVa recordar que abans de sortir de casa la mare li havia permès pentinar-la. A la Laia li agradava jugar a perruqueres, i fer-ho amb un adult era més divertit que amb les nines. També li havia deixat posar-se unes gotes de la seva colònia, que feia una olor a flors esplèndida; encara podia sentir-la… Però, tot just feia una estona, en dir que estava cansada, el pare l’havia pujat de seguida sobre les seves acollidores espatlles…

La senyora obstinada, agafant-la de la barbeta, persistia:

-A qui t’estimes més, eh?

La Laia, incòmoda, no sabia què dir. Sentia devoció per la mare i adorava el pare. No podia triar un de sol, en qüestió d’estima. No podia, tampoc, continuar callada i rebent nous pessics. Quan aquella dona li repetí la pregunta, ho va tenir clar:

-A tu, no.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.