Avui, a la nit, és lluna plena. Són les 7 del vespre i encara és de dia. És el que té el març. Quantes vegades m’he preguntat si aquest astre que tant em fascina –lluna, luna, lune, lua, luno, moon … i quin nom més preciós, en tots els idiomes- té realment efectes sobre el nostre comportament, sobre el nostre estat mental i espiritual? Però torno a la terra. Aixeco el cap i veig que la llumeta vermella s’il·lumina a la parada de Fontana. És la meva. M’aixeco ràpid, esquivo les persones que hi ha de peu al vagó del metro i que estan adduïdes pel seu inseparable amic, el mòbil. Les portes es tanquen just quan poso els peus a l’andana.
Baixo del vagó i camino, a pas ràpid. No m’agraden els metros. M’atabalen. M’ofeguen. Respiro ansietat. Quan surto al carrer miro el cel. És una mania. El cel és pau, tranquil·litat. Igual que el mar. Immensos oceans d’aire i agua que m’aporten serenitat. Però en moments com aquest és difícil que ni tan sols ells em puguin ajudar a desconnectar, a ser conscient de les sensacions de present i a no pensar en res més. És més, en aquests moments em provoquen fins i tot un feliç sentiment d’enyor. Començo a caminar. I et penso. I t’enyoro. I et torno a pensar, i encara t’enyoro més.
Observo la gent que passeja pel carrer Gran, observo la gent que és feliç gaudint d’un vespre primaveral en un dels carrers més bonics de Barcelona. Són feliços. Molt. Segur. Són feliços de veritat? Espero que sí, que ho siguin. Imagino com deuen ser les seves vides perfectes… I et torno a pensar. Per què? Per què apareixes als meus pensaments? Per què el teu record intercedeix melosament els meus instants presents? I t’enyoro. A tu. A les nostres caminades, enyoro les sessions terapèutiques de sofà de casa teva, enyoro les teves abraçades, i les teves paraules. Enyoro els viatges amb cotxe sense rumb. Les teves improvisacions. I els teus petons, i les teves mans, i les teves mirades amb ulls de color bru. I fins que ens retrobem de nou, ai, quanta espera! I de tant que t’estimo, només puc acceptar tendrament aquesta situació d’aguant, com quan admets de per sí que després de la tempesta, després de la crisi…, més tard o més d’hora, acaba arribant la calma, la solució…
Noto una llàgrima d’emoció que em llisca per la cara.
Segueixo caminant, ara amb la mirada fixa, endavant, però sense veure res. Les llàgrimes m’entelen els ulls, però no són elles les que no em deixen veure res. És el meu cap. Pit-pit! El clàxon d’un cotxe em fa tornar a ara i aquí. He traspassat en vermell – ho sento, no me n’he adonat, perdó, perdó, sí, culpa meva… –. M’he espantat. Miro enrere perseguint el cotxe amb la mirada. M’eixugo les llàgrimes amb les mans tremoloses. I continuo caminant, alegrement amb una rialla a la cara.
Continuo caminant, alegrement amb una rialla a la cara.
Carles Mujal i Colilles 