Un petó. Jo beso, tu beses, nosaltres ens besem. I s’ha acabat la conjugació verbal. Ja he donat massa. Perquè et puc besar. Amb l’encant d’un petó robat. Però millor si ho fem pronominal en primera persona del plural. Que així, potser costa d’entendre. Però quan ho fem, ho entenem tot. O no ens fa falta entendre res.
Petons. D’una banda, de l’altre costat i del revés. Petons vertaders per prohibits que siguin. A la boca o directament al cor. Als llavis i amb l’ànima. Petons que fins i tot se saben de memòria però segueixen sabent a amor. Petons de diferents gustos i sabors, a deshora i que posen a punt. Petons que fins i tot fan sortir pols arterial. Petons a l’estació, al metro… Parada Amor. El de la diada de Sant Jordi; que de llegenda no en tenen res. Petons que haurien de tenir copyright. Petons amb tu.
I no recordar quant nerviosos estàvem abans del primer petó fins a segons previs al següent. Després de mesos, possiblement. I no saber quan serà l’últim petó amb una mateixa persona. El petó que no vas poder fer-li. O el petó que li vas fer quan ja va tancar els ulls per sempre. El que en català és, de vegades, més bonic perquè es diu que es fa, no que es dóna.
I sentir que hi ha boques que són peces de trencaclosques que encaixen. Tant de bo que fem callar més boques amb petons. No ens guardem petons al calaix. Encara que tots ells siguin l’assaig d’una obra que potser mai s’estreni. Perquè en els nostres cors, aquests petons són tota una revolució. Ai…, revelació!
Carles Mujal i Colilles 