Sentiments d’una mare

Sempre havia pensat que per a una mare, un dels sentiments més emotius que sent és quan neix el seu fill. Plovia a bots i barrals quan va néixer l’Isaac. Era rabassut i de tant en tant se li escapava un somriure incontrolat. Sense adonar-nos, vam celebrar el seu segon aniversari i va apagar les espelmes.

Però, tot i que era molt espavilat, l’Isaac encara no parlava, a diferència de la Júlia, sa germana gran, que havia començat a dir els seus primers mots quan tenia sis mesos i que a hores d’ara encara no havia après a callar. Es passava el dia atabalant l’Isaac: va, digues “ma-ma” o va, digues “pa-pa”. L’Isaac somreia, mirava cap a una altra banda i passava de tot.

Quan va començar a anar a l’escola bressol, la mestra em va recomanar que li fes proves d’audició. No se m’havia acudit mai que en pogués tenir problemes.
A la tarda vaig trucar la pediatra per comentar-li i finalment les proves van donar com a resultat que era sord de naixement.

Així fou com l’Isaac va començar a aprendre la llengua de signes i com jo vaig conèixer aquesta manera tan visual de comunicar-se i vaig saber que a diferència de la parla, la poden adquirir sense un procés d’aprenentatge programat. Em vaig sentir feliç i esperançada.

Un dia, en tornar a casa, l’Isaac es va apropar a mi, em va mirar i es va posar el dit polze tocant la seva barbeta, amb la mà ben oberta.
La Júlia es va posar a riure i digué:
—Mama, mira et fa “pam i pipa”. Jajaja, això és tot el que ha après en aquella escola?

Jo me’l vaig mirar i vaig recordar l’emoció que vaig sentir quan la Júlia va dir la seva primera paraula. Llavors vaig plorar.

—Mama, perquè plores? No crec que l’Isaac et faci burla.
—Ploro d’emoció, Júlia. L’Isaac, per primer cop, m’acaba de dir mare.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.