PRUNERA enfront de MAGNÒLIA

Prunera

Prunera

A l’hort de casa, hi havia una prunera. A l’estiu en collíem les prunes groguenques de pell fina i brillant. Heu vist una prunera? No és pas un arbre majestuós, ni la flaire de les seves flors sacseja els sentits, ni els seus fruits tenen una vistositat envejable. La prunera és un arbre tímid i silent. A la tardor, es despullava de mica en mica, sense cap enrenou, i restava moixa fins a la primavera.

Recordo que feia una tardor suau. Aquella tarda el cel estava esquitxat de núvols rosats i el sol es delitava jugant-hi a fet i amagar abans d’anar-se’n a dormir. L’àvia hauria volgut escombrar les fulles escampades i amuntegar-les a un costat de l’arbre, però estava cruixida de dolor. El reuma la posseïa com un amant obstinat, torçant-li els dits com branques d’olivera, fent-la defallir cada dues passes. I jo era un nen petit que jugava a l’era amb cotxes en miniatura fent-los córrer per circuits dissenyats amb les herbes i les pedretes de l’hort. A casa no hi havia ningú més.

Com es va iniciar el foc és un misteri. I, de fet, és el que menys importa en aquesta història. En un tres i no res, la prunera era una teia, i les fulles, en flames, no deixaven apropar-s’hi. A casa només hi havia l’àvia, una dona que havia perdut l’agilitat. Només ella i jo. Els nens petits no saben què es fa amb una prunera encesa, llevat de mirar-se-la i esperar que el foc redueixi l’arbre al no-res. Hi ha una perversitat inexplicable en el gust dels infants. L’espectacle del fum grisenc i les flames d’un roig intens em produïen un plaer inusual. De sobte, va arribar la mare. Ella no va restar immòbil. Va agafar un cubell ple d’aigua i la va llençar a la soca. “Au, ajuda’m”, em va dir. Però jo continuava embadalit, com si no fos allà enmig de l’hort amb les fulles seques cremant i la prunera a punt d’esfondrar-se.

Magnòlia

Magnòlia

Els pares mai no em van retreure la manca de determinació. Era petit, ja se sap. A l’hort hi vam plantar una magnòlia en el lloc de la prunera. Heu vist alguna vegada com són d’encisadores les magnòlies? La seva bellesa, però, mai no ha pogut esborrar la prunera del record. Ara que ja no tinc magnòlia ni hort però que em resta la memòria, m’adono que allò que va passar aquell capvespre tardorenc era premonitori: aquella fascinació pel foc, aquella manca de determinació davant la catàstrofe… He comès el mateix error una vegada i una altra, sense saber que l’amor és com aquella prunera: crema amb rapidesa i deixa un bocí de cendra enterrat a l’ànima. Davant l’amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques (que sí, que és bellesa enlluernadora però també aparença, façana …) si allò que ens estimem és una prunera (l’esguard senzill i silenciós però de constant companyia).

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.