Mira-la, és preciosa… No em canso de mirar-la. Surt de l’aigua com una deessa, els negrosos cabells embullats, la pell bruna, les gotes d’aigua marina que llisquen per la cara i els llavis, i coll avall acaben perdent-se pel profund congost entre els seus pits erectes sota la tela molla; i me’n voldria fer, per resseguir-li el cos, la cintura, el doble parèntesi de les natges tot just cobertes pel minúscul biquini. Em somriu i em capbusso en el seus ulls de mar, acollidors i càlids. Arriba a la tovallola i s’eixuga els cabells. —Necessites res?—, em demana. Li dic que no, i es treu el sostenidor mullat per prendre el sol.
Ella és de sol, jo d’ombra. Faig veure que llegeixo, però em passo hores saturant-me de la seva sensualitat innata. Necessito absorbir tot el que pugui d’ella, però sense que se n’assabenti: demà 1 de setembre se n’anirà, i no he de tornar a veure-la. Es mereix algú millor que jo, que li pugui donar el que jo ja no puc.
Aquests mesos d’estiu han estat increïbles, tantes hores junts. Hem descobert que tenim gustos comuns, aficions compartides…; les converses fins la matinada, amb un got de rom o uns gelats. Gairebé dos mesos de contacte tan íntim…
“La barca de vela” Claude Monet
Aliena a tot, pren el sol endormiscada. I jo, talment com una barca que navega pel sinuós onatge del mar, em penso llengua i li corono els pits, davallo pel seu ventre i m’enredo en el seu pubis fins a hostatjar-me a la seva cripta.
—Vols que marxem?—. La seva veu talla la meva fantasia. Li dic que sí, i ella recull la bossa i es posa el vestit de gassa, el de l’escot per on pots abocar-te al gorg de la seva sina; es treu les calces del biquini i se’n posa unes de cotó.
De tornada, no puc evitar trair-me:
—Deus estar contenta.
Ella deixa d’empènyer la cadira. Se’m planta al davant:
—Què vols dir?
—Que acabes el contracte d’estiu i ja tornes a la universitat a estudiar. Ha de ser molt feixuc cuidar dia a dia una persona que té tetraplegia: la fisioteràpia, la higiene, moure’l…
Em posa un dit als llavis. Té una lluïssor humida als ulls. Em costa entendre-la:
—Si m’ho demanessis, et cuidaria tota la vida.
Carles Mujal i Colilles 