El llibertari

Què coi voleu ara, no veieu que són les tres, l’hora de la migdiada? Sí, digui, qui és? “Hombre!”…, clar…, no…, ho tinc tot controlat…, si…, no et preocupis…, d’acord, ara mateix m’hi poso…, “vinga” maca, fins demà. El jutge penja el telèfon emprenyat, un dia més, emprenyat. No, si és que no se’n fien. Sé que tot això està sortint de mare, que n’hem fet un gra massa, però caram, un xic de confiança, no? Què no veieu el ridícul que m’heu fet passar amb els paperots de Brussel·les i Berlín? Sí home, sí, tot el continent judicial em mira, m’assenyala, se’n fot de mi! A vosaltres tothom us diu que ho heu fet bé, que això és un problema intern, que la llei és la llei i la Constitució, la Constitució. I jo, què? Jo sóc el representant de la llei, l’independent representant de la llei, el que no té cap vinculació amb el govern, cap, el que dicta els autos amb imparcialitat. I un rave! Si em truqueu cada dos per tres, cinc, i em dieu el que haig de dir! Redéu, no us en fieu! Tants anys d’estudi, tants anys de militància, tants cognoms, sempre amb les mateixes famílies de sempre, sempre en la mateixa direcció, la mateixa llotja, sempre les mateixes festes i reunions i bodes i bateigs i comunions, si sempre som els mateixos, sempre! Per què no confieu en mi! Té, mira, ara l’altre. Sí, digui…, “hombre”, què tal? Sí…, ara mateix acabo de parlar amb ella…, ho estic escrivint ara mateix…, sí…, perfecte…, entès ”presi”…, “vinga”, una abraçada. Silenci, una respiració profunda, tot el vermell a les galtes. N’estic fart! Aquesta vegada us heu passat de trucades. Dues en cinc minuts! Ara veureu! El jutge, el senyor jutge, l’imparcial senyor jutge, l’imparcial senyor jutge que no té cap vinculació amb el poder, cap, agafa la ploma d’or i signa el que fa dies li ronda per la clepsa: Justícia independent? Llibertat! Agafa el passaport i se’n va.