El “jutge”

Iustitia, divinitat romana que personifica la justícia

El jutge guarda les darreres modificacions a la sentència i la imprimeix. Es treu les ulleres i es frega els ulls inflamats d’ignomínia, estira els braços, les espatlles i la consciència. Poc es pot permetre, ara, que un remordiment inoportú li esguerri un futur que ha anat sembrant tota la vida. Llavors, un altre cop, torna a sentir la veu somorta i constant que l’ha perseguit i judicat al llarg dels anys.

Iustitia se’l mira malgrat la bena que li tapa els ulls. Encara que només és una petita reproducció, mai entendrà que en aquell país que s’expandeix entre la conjunció dels dos mars i la serralada que l’aïlla de la civilització, la veritat i l’equitat són tota una altra cosa.

Necessita música. Els nocturns de Chopin sempre aconsegueixen apaivagar-lo i de pas amorteixen la veu que el mortifica. Passa la clau al despatx i planta les mans damunt la sentència encara pendent de signatura. La tinta curulla d’injustícia se li infiltra per l’epidermis, l’enverina i l’envaeix delerosa de vèncer-lo. Assaboreix cada nota i es va asserenant. Ja coneix la sensació del deure acomplert i de les recompenses que ha aconseguit, només una petita diferència el fa dubtar, fins ara només ha indultat culpables. Avui ha de condemnar innocents.

Passeja el tou dels dits pel motlluratge de la taula, obre el primer calaix i n’extreu una vella Beretta. Comprova l’hora. Té la promesa d’una jubilació daurada un cop hagi signat la sentència. Quan ho hagi fet marxarà cap a un país indeterminat, on l’espera una mansió i un compte corrent amb xifres milionàries en un paradís fiscal. Canvia el disc, és el torn de Wagner i de les valquíries. Apuja el volum. Es mira Iustitia i subjecta la pistola. Apropa el canó a la templa i dispara.

Després del tret, el jutge surt del despatx abillat amb un abric de pell de camell i la sentència signada sota el braç. Damunt la moqueta s’escampen les restes de Iustitia ajusticiada.