Segons la periodista i escriptora nord-americana Doris Kearns Goodwin, Abraham Lincoln per justificar la inclusió en el seu executiu d’algunes figures republicanes que se li havien oposat el 1860 en la cursa cap a la presidència dels Estats Units va dir clarament: “Necessitem els homes més forts del partit al gabinet. Havíem de mantenir unida la nostra pròpia gent. Vaig fer un cop d’ull al partit i vaig concloure que aquests eren els homes més forts. No tenia dret, doncs, a privar al país dels seus serveis”.
Durant el seu primer mandat com a president (1861 – 1864), en el qual va esclatar la Guerra de Secessió (Civil) dels Estats Units, Lincoln va persuadir i es va guanyar el respecte del senador de Nova York, William Seward, a priori el seu principal adversari a les primàries del seu partit, per exercir de secretari d’Estat. Va convèncer Edward Bates, per al càrrec de fiscal general. I sobretot, destacar el nomenament de Salmon Chase, exgovernador d’Ohio, per al càrrec de secretari del Tresor tot i que va confabular en contra seu des de l’executiu per rellevar-lo el 1865. Amb tot, Lincoln el va mantenir per l’habilitat que tenia per finançar la guerra. Al llibre Equip de Rivals: el geni polític d’Abraham Lincoln de l’escriptora Goodwin, editat el 2005 per Simon & Schuster, es descriu brillantment l’estratègia de Lincoln per atreure al seu gabinet els seus principals rivals. Els abans citats no van ser els únics rivals que va saber captivar, però sí els més significatius.
Barack Obama va legitimar l’elecció de la seva rival de partit a la presidència, Hillary Clinton, per al càrrec de secretària d’Estat el 2009, segons la lliçó de Lincoln. Amb coneixements de la història de Catalunya també podria haver justificat aquest fet, si hagués agafat el referent d’Enric Prat de la Riba, un dels fundadors de la Lliga Regionalista i el primer president de la Mancomunitat de Catalunya.
No coneixem com n’estava d’informat, Enric Prat de la Riba, de la vida de Lincoln. De totes maneres, a partir del 1914, com a president de la Mancomunitat de Catalunya, va anar molt més lluny que el nord-americà. Va crear un equip amb una llarga llista d’opositors per engegar un extens projecte de renovació del país tenint en compte, però, les limitades possibilitats pressupostàries i polítiques de les diputacions.
Exemples: Antoni Rovira i Virgili, catalanista republicà i lingüista, va col·laborar de manera activa dins del gabinet de premsa; Carles Pi i Sunyer, enginyer i als anys trenta membre d’ERC, va dirigir l’Escola Superior d’Agricultura; Rafael Campalans, el també enginyer socialista, va fer-se càrrec dels serveis públics i de la direcció de l’Escola del Treball; Pere Coromines, economista líder de la Unió Federal Nacionalista Republicana, va entrar com a catedràtic a l’Escola d’Alts Estudis Comercials.
Aquestes i tantes altres figures allunyades de la Lliga Regionalista van comprometre’s amb el repte que suposava la Mancomunitat. Tampoc és necessari divinitzar Prat de la Riba, ni Lincoln o Obama. El seu partit, la Lliga Regionalista, no va assolir una minoria majoritària fins al 1917, any en què va morir, així que per governar va haver de comptar amb perfils també de les altres minories.
Prat de la Riba no va tenir aires de grandesa, de magnànim des d’una majoria absoluta, com molts creuen, sinó que va ser un polític destre amb capacitat de pilotar aquesta nova maquinària amb una idea clara: la prosperitat de Catalunya. Això simplement significava, i al marge de la seva ideologia política, procurar que es visqués millor, ambicionant l’excel·lència amb una aposta per tot el que fos possible i amb una mirada europeista.
A aquestes alçades de la pel·lícula no és necessari repassar la situació en la que ens trobem avui, tant a nivell europeu com mundial: crisi sanitària i socioeconòmica. De la Comissió Europea arribaran fons de reconstrucció finançat amb deute comú europeu per fer front a la brutal crisi econòmica que viuran les societats europees a conseqüència de la crisi de la Covid-19: una oportunitat. A Catalunya hem d’aprendre, hem de rectificar i hem de corregir molt. Ja fa temps que sabem que, i la crisi de la pandèmia ho ha accentuat, no estem tan distanciats d’Espanya com ho estàvem, ni que tampoc no som tan motor d’Europa com vam ser o ens pensàvem que érem. Tot i això, amb aquests fons estructurals es poden plantejar propostes per fer novament un salt qualitatiu endavant.
Les pròximes eleccions del 14 de febrer al Parlament de Catalunya seran també una oportunitat. El proper president de la Generalitat i el corresponent Govern que resulti elegit del Ple del Parlament, del color que sigui, hauria d’abstenir-se d’escollir aquells perfils sense cap altre mèrit que el de pertànyer o aplaudir les formacions governants —i que és el camí fàcil— i atreure figures capacitades i compromeses al marge del seu ideari. Perquè n’hi ha. No cal reunir-les sota marques pomposes de concentració, d’unitat o dels millors. Evidentment, tampoc cal que els partits deixin de promoure els seus idearis. Solament cal seguir, per exemple, els passos de Lincoln i de Prat de la Riba, encara que sigui a nivell més light: establir un propòsit viable i unir el talent per aconseguir-ho.
Carles Mujal i Colilles 