Dilema pueril

La senyora xerraire, per fi, va callar. El pare i la mare de la Laia van sentir-se alleujats; als seus rostres, en mig de l’expressió de fatiga, aparegué un somriure d’esperança. La senyora incansable, però, no s’acomiadava encara. Els havia preguntat tota mena de detalls i semblava esgotat el qüestionari sobre la seva vida i la dels seus familiars, quan aquella font inesgotable d’interrogants decidí adreçar-se a la petita. Ajupint-se un poquet i aguditzant el to de veu, engegà a la Laia:

-I tu a qui t’estimes més, bufona? Al pare o a la mare?

La nena va mirar-se-la fixament uns instants. Després dirigí la mirada cap als seus pares, que la contemplaven estupefactes. Va estar a punt de dir “A la mare” perquè avui la mama havia fet macarrons, li havia permès col·laborar en els preparatius i posar un paquet sencer de formatge ratllat per damunt; ella havia gaudit d’allò més, s’havia atipat de valent i era agraïda. Després va pensar dir “Al pare” perquè després de dinar, enlloc de fer migdiada, el papa havia accedit a jugar amb ella i les titelles de dit. Tots dos havien rigut a cor què vols!

Mentre dubtava, la senyora curiosa, espessigant-li lleugerament les “galtones”, insistí:

-Al pare o a la mare?

pare i fillaVa recordar que abans de sortir de casa la mare li havia permès pentinar-la. A la Laia li agradava jugar a perruqueres, i fer-ho amb un adult era més divertit que amb les nines. També li havia deixat posar-se unes gotes de la seva colònia, que feia una olor a flors esplèndida; encara podia sentir-la… Però, tot just feia una estona, en dir que estava cansada, el pare l’havia pujat de seguida sobre les seves acollidores espatlles…

La senyora obstinada, agafant-la de la barbeta, persistia:

-A qui t’estimes més, eh?

La Laia, incòmoda, no sabia què dir. Sentia devoció per la mare i adorava el pare. No podia triar un de sol, en qüestió d’estima. No podia, tampoc, continuar callada i rebent nous pessics. Quan aquella dona li repetí la pregunta, ho va tenir clar:

-A tu, no.

Anuncis
Publicat dins de La meva percepció del món

Interrogants

interrogants

Qui no entén l’idioma d’una abraçada?

Hi ha diccionaris per traduir un petó?

Quina llengua parla la mort?

I la vida?

I l’amor?

Quan una criatura neix, no és el seu plor comprensible en tots els idiomes?

Quan un infant juga, les seves rialles parlen alguna llengua?

Les masses forestals ancestrals parlotegen amb el vent, es percep la flaire verda de l’herba, se sent la fressa d’un torrent d’aigua transparent. Als pics les neus perdurables perfilen les muntanyes contra l’horitzó del cel; la terra, els oceans, el cel… qui és l’ingenu que presumeix ser-ne l’amo?

Les puces fan la guerra per determinar a qui pertany el gos?

Per què hauria de servir el cel: per ser creuat pel llampeguejar de bombes i míssils, o per presenciar milions de petites històries felices?

Per què ens costa tant mirar al nostre voltant i comprendre que nosaltres som el voltant d’algú altre?

Per què creiem que som illes, i no veiem que som el mar?

Has intentat algun cop destriar, d’allò que tens, allò que no necessites?

Algun cop t’has preguntat què és el que necessites realment?

En una balança: hi caben els dies que passem sense ser ben bé feliços? Hi ha alguna cosa per posar a l’altre costat?

A qui veiem al mirall, al jo que som, al jo que voldríem ser, o al jo que no volem ser?

Per què es van inventar els miralls?

Si et deixo de fer preguntes, em regales una resposta?

Un petó?

Un llibre?

Una rosa?

Un somriure?

Et puc donar les gràcies?

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

Carta als Reis Mags d’Orient

carta-reis-magsEstimats Reis
Mags d’Orient:

Aquest any m’he portat molt bé. He ajudat a casa, no m’he barallat amb els meus germans, he estat amable amb la gent gran i moltes més coses bones. En definitiva, em mereixo bons regals.

Així que si, després de portar-me bé tot l’any, em porteu el mateix miserable llibre del ratolí Geronimo Stilton, com féreu l’any passat, penso perseguir-vos per tot l’Orient, fins acabar amb vosaltres, estúpids!

No penso deixar que desgracieu un altre Nadal d’un nen innocent, us enverinaré els camells i la llet us la deixaré amarga. Així que ja em podeu portar la consola PS4 Pro.

Atentament,

Signat:
El Vostre Malson

Publicat dins de La meva percepció del món

Joc eròtic

Quan et desatenc les temples i ressegueixo amb els ulls closos el coll, el beso; i pessigo les espatlles amb els llavis i amb petons que esclaten com diminutes esferes de sidral remuntant la pell tesa dels teus pits magnífics; me n’aparto uns segons per contemplar-los i mirar-te tothora els ulls juganers.

Els dits embullen encara els teus cabells despentinats. La llengua encercla i enfonsa el mugró que senten créixer els meus llavis, venen ja també les mans. M’omple la teva càlida i desitjosa nuesa i la personal perfecció del teu cos em cega. Inspiro profundament, començo un tortuós camí de descens pel teu ventre que et fa estremir i aprofito la teva figura vinclada per convidar-te a quedar bocaterrosa.

Il·lustració de NudeGrafia

Il·lustració de NudeGrafia

Rius pel petó solitari i distret, fora de context, que t’he fet a la natja però intueixo que tanques els ulls i aguantes la respiració quan notes el meu alè al clatell i el pes que t’empresona. Cerco les teves mans sota el coixí i m’encomanes la força entrellaçant-me els dits. Amb suaus mossegades t’arrenco els sospirs del clatell, del coll i les orelles, dels braços; les humitats dels nostres sexes es coneixen. No és senzill però els malucs dansen en col·laboració per trobar-nos a dins. Entro. Entro de mica en mica però sense massa dificultat. Et sento en cada centímetre fins al final i quedem immòbils. Deixa’m dir-t’ho ara que no em veus i puc xiuxiuejar-te a l’orella…

Et venero!

Publicat dins de La meva percepció del món

“No le pidas peras al olmo”

la_pera_de_omCom cada tarda d’estiu, la Martina sortí a passejar amb la seva mare. Feia calor. El sol picava de valent. Tan bon punt pogueren, s’afanyaren a aixoplugar-se sota un om majestuós.

La Martina tenia gana.

– Mare, agafa’m una pera d’aquest arbre!

– Martina -sentencià la mare-. Els oms no fan peres. Només ens ofereixen el resguard de la seva ombra.

La nena, decebuda, trobà que aquell era un arbre ben especial. Se’l mirà amb atenció de dalt a baix. Ella tenia gana i volia un fruit.

De tornada cap a casa, la imatge d’aquell arbre estrany no deixà de retornar, insistent, al seu pensament. De tal manera que s’acostava per visitar-lo i escrutar-lo atentament, un dia sí i un altre també.

Uns dies després, en l’hora resplendent del migdia, la Martina aparegué tot d’una a casa. Amb el rostre il·luminat, s’acostà a la cuina:

– Té, mare. Mira quina pera més maca!

La mare aixecà els ulls de la pica i mirà de fit a fit la filla amb estranyesa. No recordava haver comprat aquells fruits al mercat, el darrer dissabte.

– I d’on l’has tret, filla meva, aquesta pera? -preguntà, sorpresa.

– De l’om, mare.

– De l’om? Però si els oms no fan peres! -digué la mare, mentre esbossava una petita rialla incrèdula.

– És que no era un om, mare. Era… un perer disfressat.

P.D.- L’esperança és l’últim que es perd!

Publicat dins de La meva percepció del món

De caos (mental) a salut (mental)

Solitud…
Rialla capgirada
caiguda tenebrosa
buit personal
intermitència temporal

Apatia…
Plats apilats
roba bruta
llibres escampats
pols arreu

Pànic…
Ulls oberts
llavis freds
cor mort
plor de gel

Buidor…
Somrís trencat
esma perdut
dolor somort
silenci absolut

caos

 

 

 

 

 

* El Caos necessari per emprendre camí nou…

Esforç, disciplina…
Fer dissabte
treure pols
“posar negre
sobre blanc”

Acceptació, recuperació…
Plorar, esborrar,
tornar a:
confiar, relacionar-se
estimar, riure

Activitat…
Amb olors
i sabors,
amb llums
i reaccions

Il·lustració Abel Rivas

 

 

 

 

 

 

 

* Salut Mental.
(Il·lustració Abel Rivas)

Publicat dins de La meva percepció del món

Una de l’oest

duel pistolerAmb els ulls oberts de bat a bat, ens fitem.

Notem que els cors ens bateguen rítmicament, dintre de la desesperació. Massa roba a sobre pels trenta-cinc graus que solidifiquen l’aire. La suor entra als nostres ulls. Pica.
Ell està a uns dos-cents metres de mi. Des d’aquesta distància és impossible fallar. La situació és tan obvia que adopta un caire de fatalitat acceptada per tots dos.

Les nostres mirades semblen desfilar per uns fils invisibles que les connecten, uns fils d’alta tensió que fan espurnejar el no res tens que se’ns interposa.

La posició corporal és la mateixa tan per a ell com per a mi: les cames lleugerament separades, els braços adoptant la identitat d’unes ales que no dubtaran a volar quan sigui el moment precís, que evidencien les taques de suor que ens amaren les aixelles.

Sóc conscient del moviment lent del sol al cel ras, en el seu inexorable discórrer cap el migdia, l’hora fixada.

Detecto que ell s’avança. El traeixen els nervis. Encara no és l’hora. Tinc experiència. Sé que aquestes dècimes de segon em poden costar cares, per això reacciono fent-me a un costat mentre premo el gallet.

El raig d’aigua surt de la meva mànega a una velocitat superior al de la seva, he reduït el cabal de la punta per què la pressió sigui superior. Toca de ple a la seva cara i el seu pit. El seu tret passa, inofensiu, a uns quants metres de mi.

L’amo ens pesca. Ens diu que mai a la vida ha vist a uns jardiners tan “gilipolles”.

Però el que no sap és que el parc era massa petit per a nosaltres dos.

Publicat dins de La meva percepció del món