El vell Ton

"Home vell afligit" de Van Gogh (1882)

“Home vell afligit” de Van Gogh (1882)

Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps no es mou, el vell Ton no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que al cor hi té por.

De xic, el vell Ton va ser faust, dolç, llest i molt ric. Van ser seus els camps de blat de grans com l’or i els camps de naps ben blancs i els verds de cols plens de corbs, i els bous i els jous i els pous… I seus van ser el bosc del nord, on viu l’arç alb, on creix el bruc i el boix, i el bosc del sud amb tres mil pins, i el prat del riu bell i un bé de déu de mill i un munt de flors.

Tot fos! Què trist que és el joc! Què tràgica que és la droga!

El vell Ton viu en un cau buit. Té un trist jaç brut i un gec ben prim, i el fred cru del mes de març, i el brac perdiguer coix que jeu amb els ulls clucs prop de la llar de foc. Sort que té el gos! Quan té fam, el vell Ton es pren un bol de brou, o un glop de llet amb mel de bruc o un tros de pa sec amb oli i sal o set o vuit nous amb un got de vi bo o tan sols un plat de res.

Fa anys que el vell Ton és cec i els sons són el seu món: el bram del vent, el bruit del bosc, el broll de la font del broc gros, el ball dels joncs, el plor del riu, el cant del gall, el plany del llop… i el pas lent i clar amb què, a poc a poc, ve la mort.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a El vell Ton

EN MELI, EL SUPER… DOTAT?

El dia que en Meli va néixer tothom quedà astorat. D’entrada el primer plor el transformà en un crit ben modulat. Sonava bé, fins i tot diria que força melòdic per la seva curta edat: entre segons i un minut. Tot seguit, va fer un intent de saludar amb simpatia els seus progenitors, allí presents, ben bocabadats. Se’n sortí molt bé, picant-los l’ull amb una traça increïble.

einstein_babyEn Meli no parava de fer demostracions, si les unes extraordinàries, les altres encara més. Penseu que al cap d’una hora d’haver nascut ja mantenia una petita conversa amb la llevadora agraint-li la feina feta, abraçava la mare tot dient-li que no es preocupés per ell que ben aviat trobaria la dona de la seva vida i formaria una família, encaixava la mà del pare assegurant-li que serien bons col·legues, que analitzarien detingudament la situació econòmica de l’empresa agroalimentària que regentava el progenitor i trobarien una sortida adient a la crisi per la qual estava travessant el sector.

Quan en Meli s’adreça, ja caminant, al ginecòleg que l’assistí al part aquest arrencà a córrer com un esperitat per l’hospital. El nadó s’estranyà d’aquesta reacció tan inèdita per a ell i es preguntà què succeïa al seu voltant en veure que encara ningú no havia estat capaç de badar boca. Llavors es retirà en un racó. Reflexionà unes mil·lèsimes de segons i digué tot seriós en veu alta i fèrria:

-Però… què passa, gent, voleu dir que no us falta una mica d’empenta?

Tots els presents van quedar petrificats. A hores d’ara se suposa, com a mínim, que en Meli ja ha arribat a un paradís fiscal fent de les seves. O, -qui sap!-, potser ja ha arribat a la fi dels seus dies!

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a EN MELI, EL SUPER… DOTAT?

TENDRAMENT, T’ADORMS

Poc a poc, silenciosa, calmada, els ulls et van pesant, parpelleges lentament. L’espai de temps en què els teus ulls resten oberts va escurçant-se a cada cullerada que et dono. No em mires, ja, no em veus, però respons obrint la boca cada vegada que t’ho demano. Remeno amb cura el iogurt, els teus llavis es mantenen lleugerament separats, encara, i faig que entrin en contacte amb la cullereta, carregada del làctic. No respons, ja no. Tendrament, t’adorms.

La respiració és calmada, pacífica, relaxada. Per fi has deixat de sentir el dolor que tant t’ha pesat els últims temps, les darreres setmanes, sobretot. Poc a poc, a mesura que avancen les hores, la pau que transmet la teva respiració va difuminant-se per donar lloc a inspiracions forçades i, sobretot, sorolloses expiracions. De cop, tot es complica. El teu rostre, que semblava serè, incorpora noves gesticulacions. Ara t’esforces per respirar i sembla que el sedant no faci tot l’efecte que hauria de fer. Inspiracions i expiracions, ja, forçades, gens discretes, poc profundes. La velocitat de la teva respiració mai havia estat tan alta. Les hores segueixen avançant i tu no et dónes per vençuda, segueixes lluitant, perquè, com deia aquell “l’única lluita que es perd és la que s’abandona” i tu no en saps, d’això, no n’has sabut mai, ets una lluitadora.

20151029_103633-1-1

Il·lustració de Mireia Azorín (iarezo.blogspot.com.es)

T’agafo la mà. T’observo fixament, no et trec la mirada de sobre. Contemplo aquell rostre que, des de fa un temps, ha substituït el teu. Tot és silenci. De sobte, obres un fil les parpelles i poc a poc deixes entreveure, cada instant una mica més, els teus preciosos ulls. Tens la mirada fixa i no respons. Deixes de fer soroll. Respires lentament, a una velocitat extremadament baixa i ja no fas soroll. Tot és silenci. I et miro. Segueixo mirant-te perquè sento que ja ets lluny, que la distància que ens separa és enorme i, a aquestes alçades, insalvable. M’ajupo al costat del llit. T’agafo la mà amb força i, amb l’altra t’agafo el braç. El teu ventre és immòbil. Tot és silenci. Les llàgrimes em neguen els ulls i sento, impotent, com t’allunyes, com te’n vas. Tendrament, t’adorms.

El silenci és, ja, trencat. Corredisses pels passadissos per avisar els teus pares. Massa tard, no han pogut acomiadar-se. Has obert els ulls i, si has vist alguna cosa, ens has vist a nosaltres i jo, he admirat, per darrera vegada l’increïble color dels teus ulls. Tots et vetllem, t’observem, et plorem, indignats per la injustícia que ens ha caigut al damunt. I tu, tendrament t’adorms. Per sempre.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a TENDRAMENT, T’ADORMS

Pel juliol, de sol a sol

The Veteran in a New Field, 1865 de Winslow Homer (EUA, 1836–1910)

The Veteran in a New Field, 1865 de Winslow Homer (EUA, 1836–1910)

Encara és negra nit quan es remulla la cara amb l’aigua del gibrell. Un cop vestit, baixa a l’estable i pixa sobre la palla del femer. Després treu la mula i l’enganxa al carro. Hi carrega la dalla, la pedra d’esmolar, una manta vella i el sarró que li ha preparat la dona.

—Arre! —crida un sol cop. La mula és un animal ja gran de pèls aspres i ulls tristos. Amb el pas mandrós, enfila el camí que porta al camp de blat. El gos perdiguer els acompanya content. Quan arriben al tros, ben just clareja.

Es planta davant l’extensió de blat madur. S’ajusta la faixa, escup a les mans i s’hi posa. Amb el cos lleugerament corbat, mou la dalla d’esquerra a dreta amb mà ferma i una cadència regular, avançant una camada curta després de cada cop. El blat cau arrenglerat al seu pas mentre el sol va pujant. De tant en tant s’atura ja sigui per eixugar-se la suor, afilar la dalla o remullar la gola seca. El gos dorm sota el carro, a l’ombra. La mula pastura lligada llarg a una alzina jove i amb el cap i la cua mira d’espantar els tàvecs que li volen xuclar la sang.

A l’hora de l’àngelus deixa la dalla a terra. Es treu el barret de palla, dóna una grapat de civada a la mula i busca l’ombra del roure. A recer dels raigs del sol, menja un tros de pa de tres dies i un bocí de formatge; de tant en tant fa un trago a galet de vi de la bóta. Després estén la manta i s’hi ajau de costat, amb els genolls arronsats i les mans juntes a mena de coixí. El gos també s’emmandreix a prop dels peus. Fa la migdiada una hora llarga i acabat torna a segar blat.

Sega fins al moment que calcula que podrà arribar a casa amb l’últim bri de llum. Carrega les eines mentre s’empassa la dolorada que li rossega la ronyonada i xiula al gos. No cal que digui res a la mula, ella també té ganes de tornar i amorrar-se a l’abeurador. Mentre s’atansen al poble, pensa en el sopar calent i en el llit tou; i també pensa que la nit serà curta, massa curta, però és temps de collita i ha de pujar cinc fills.

Publicat dins de La meva percepció del món | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Pel juliol, de sol a sol

A POC A POQUET

20 € i número-Així, m’hauré d’anar morint a poc a poquet? És el plany d’en Martí al dolor i al desassossec que li provoca l’herpes del voltant dels ulls. Uns ulls petits, enfonsats, de color imprecís, que ja només veuen del record d’haver vist. Fins fa poc, es movia lleuger, gairebé de puntetes, enmig la munió de cadires de rodes i caminadors del geriàtric. Alt com havia estat, tot i anar encorbat d’esquena se’l veia d’un tros lluny. Tenia l’estranya aparença d’un jove esdentegat de cabells blancs. Per mitjà de la meva mare, un dia, em va demanar un favor. -Hi ha aquell home llarg que abans anava sense bastó i, des que va caure, ja no el deixen sortir més, que voldria li anessis a pagar una cosa a la benzinera. -Un deute? -Et donarà diners i una targeta amb un número. Em va costar una bona estona endevinar, deduir, què volia exactament i, abans de dir-li sí o no, vaig consultar-ho amb les cuidadores del centre. Ell, davant tants preàmbuls, pensava que jo no li volia fer el servei. -Si no pot ser, no passa res. Em va donar un cartonet rebregat amb un número de mòbil, escrit per mà més jove que la seva, i vint euros. La caixera de la benzinera, de seguida, va saber de qui es tractava; regularment, el bon home caminava del seu propi peu aquell centenar i escaig de metres per recarregar el telèfon del seu fill. Malgrat els anys, les xacres i la migradesa de la pensió, en Martí continuava exercint de pare. Qui era el més depenent dels dos? Sovint, quan arribo al matí a acompanyar la mare, el busco amb la mirada. Es desplaça per la gran sala empenyent la cadira de rodes amb les puntes dels peus. D’altres vegades, el veig assegut amb els colzes damunt la taula, el cap entre les mans, els ulls tancats… Així, sense fer nosa ni soroll, morint-se a poc a poquet.

Publicat dins de La meva percepció del món | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a A POC A POQUET

Apologia de les matemàtiques i de John Nash

John-Nash

John Nash (Il·lustració de Sergi Balfegó.- mochueloscuro.deviantart.com)

El passat dissabte 23 de maig va morir John Nash, premi Nobel d’Economia, d’accident de trànsit. Era un gran matemàtic expert en teoria de jocs i equacions diferencials en derivades parcials no lineals. Va ser un home que es va aferrar a la seva intel·ligència per seguir endavant malgrat el trastorn mental que patia, l’esquizofrènia. Va poder fer el que l’apassionava tot i tenir el diagnòstic del trastorn mental. A més va lluitar contra l’estigma i el desconeixement, que hi ha encara a la nostra societat, de l’esquizofrènia promovent activitats benèfiques per donar a conèixer la realitat d’aquest trastorn mental.

Tant ell com tants d’altres científics, biòlegs, físics, químics… com Albert Einstein, Marie Curie, Alan Turing … s’admiraven que les matemàtiques, com a producte del pensament humà independent, s’adaptessin, com un guant, tan bé als objectes de la realitat. I així ha estat sempre. Però potser abans no es percebia de manera tan àmplia com es percep avui. Els matemàtics són requerits ara en els més diversos sectors professionals. Des de diferents posicions i amb diversos procediments, contribueixen al progrés i avanç de la informàtica, dels models numèrics per les previsions del temps o del càlcul d’estructures, dels transports, de la logística, de la termodinàmica, de la física quàntica, de la medicina o de la biologia, entre molts altres àmbits. El foment i creixement científic i tecnològic de la nostra societat així ho ha afavorit. És per això que la de matemàtic és una de les professions que té menys d’atur.

Les matemàtiques són per a molts adolescents de l’ensenyament secundari un dels principals entrebancs del seu programa docent. La part abstracta i els mètodes deductius propis de les matemàtiques esdevenen per a molts alumnes en una barrera insuperable. I, malgrat tot això comentat, els que superen aquestes primeres dificultats i s’avesen amb la seva lògica i els seus mecanismes es converteixen, amb freqüència, en apassionats d’aquesta assignatura.

Popularment, les matemàtiques s’han contemplat com uns estudis amb un reduït espectre de possibilitats laborals, bàsicament enfocades en la docència. Avui dia, tal com veiem, les coses són diferents. Però tant abans com ara, i independentment de les oportunitats que apareguin al mercat laboral, l’exercici matemàtic ajuda com pocs ho fan a estimular i estructurar l’activitat cerebral de qualsevol persona que les practiqui. No en va, les matemàtiques exigeixen disciplina, mètode i rigor, però també iniciativa personal; i demanen raonament lògic, però també creativitat. Són motius d’importància, més enllà dels pràctics, perquè des de les institucions governamentals i no governamentals es fomenti l’estudi de les matemàtiques i perquè els estudiants les afrontin amb l’interès més gran.

Hem arrencat amb John Nash i acabarem amb una cita seva que il·lustra, alhora, la seva passió d’explicar la lògica del món a través de les matemàtiques i la resignació que encara hi ha quelcom més superior que explica la lògica de les coses: “Sempre he cregut amb els números, amb les equacions i la lògica que porten a la raó. He buscat a través del que és físic, del que és metafísic, del que és delirant… i torna a començar. I he fet el descobriment més important de la meva carrera, el més important de la meva vida. Solament en les misterioses equacions de l’amor pot trobar-se alguna lògica”.

Publicat dins de La meva percepció del món | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Apologia de les matemàtiques i de John Nash

LA MANDARINA

mandarinaM’encanto observant el meu fill, deu anys ja! I ara, que maneja barroerament aquella mandarina com si fos una pilota menuda i, com l’observa en el vol d’una mà a l’altra. Sé que ha de jugar-hi, és la seva manera de fer, però no li fa fàstics a cap fruita el meu menut, se la menjarà d’una volada. Ara em mira, amb aquella mirada tan personal, té la cara empastifada i els ulls tan clars. Veig sense mirar-lo que ja la va pelant mentre s’atansa a mi, però quan està al meu costat estic enfeinat regirant coses i no veig que m’ofereix la mandarina. Finalment em toca en el braç.

—Té, papa, menja-te-la tu —em diu.

M’ajupo i li miro aquells ulls, ara tan seriosos.

—No fill, aquesta és la teva mandarina, no pateixis, ja trobaré alguna altra cosa, en els contenidors del mercat tiren de tot.

Publicat dins de La meva percepció del món | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a LA MANDARINA

LA JOVE DEL COR

Més o menys alineades d’esquena a l’altar, una trentena de joves veus femenines entonaven Noia preciosa, una de les obres més cantades de Dargomijski. Era l’última actuació d’Irina amb el cor de l’hospici. Li havien trobat pares, li va dir la directora, i després del concert se l’endurien.cor femeníDmitry Kuznetsov i la seva esposa seien a la tercera fila. Al seu costat, la directora els comentava que els havia triat una noia sana, a punt de fer els vint però dòcil i ben ensenyada. Era la quarta començant per l’esquerra, va revelar assenyalant l’Irina amb el cap.

Olga Kuznetsova hauria preferit la que feia vuit, que tenia les espatlles amples, els turmells gruixuts, les mans fortes i les galtes roges. D’ençà que la criada els havia deixat, a casa s’acumulaven la feina i la brutícia.

Dmitry Kuznetsov estava satisfet. La quarta començant per l’esquerra tenia els pits grossos. Al mateix temps, les dues trenes, els ulls clars i els llavis gruixuts li conferien un aspecte virginal i sensual alhora. La serventa que havia marxat era ja granada i, a més, esquerpa.

—Mira, Irina, aquests són els senyors Kuznetsov, els teus nous pares.

L’Irina, amatent, va fregar els llavis a la galta de la senyora i va fer una reverència davant l’home, tal com l’havien alliçonat. Després, es va enretirar dues passes i va quedar a l’espera amb les mans encreuades a la falda i el cap cot de costat. Com torbada de tanta felicitat.

Acabades les presentacions, es van dirigir al jardí, on els Kuznetsov havien aparcat el cotxe. La família recent formada hi va pujar i se’n van anar.

La directora va tornar esfereïda i es va tancar a la seva cambra amb pany i forrellat. Panteixava. Encara podia veure l’última mirada de l’Irina quan s’acomiadava a través de la finestreta del cotxe: els iris dels ulls de la noia, fins aquell dia blaus com un cel net, havien esdevingut negres com el cul d’un forat fondo; i de la boca que li somreia sobresortien uns ullals llargs i afilats.

Publicat dins de La meva percepció del món | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a LA JOVE DEL COR

Enllaçades emocions

bar teatre IIVa ser en el petit bar d’un teatre on la va reconèixer. Disposava de poc temps per adreçar-li unes paraules: aviat sonaria el timbre que avisaria els espectadors que la funció es reprendria. S’hi apropà i li recordà el seu nom. Ella va assentir a l’instant i li va dir que se’n recordava perfectament. Com si no haguessin passat els anys.

Un cop van deixar l’institut es van perdre la pista. Voluntàriament. Massa trasbals havien passat en aquella època com per deixar-ho córrer. La relació havia estat un fracàs. Cadascú va intentar passar pàgina però la realitat del moment present, amb el foc creuat de mirades furtives, indicava que encara hi quedava un caliu subjacent.

A la sortida del teatre es van retrobar. L’abraçada va ser efusiva. I el parell de petons a les galtes, també. Portava un perfum més bo que quan era adolescent. Ara, amb uns quants anys més a sobre, la trobava igual de bonica. S’havia tallat els cabells i vestia de forma ben elegant. Segurament es guanyava bé la vida. Potser havia aconseguit una bona feina. Potser, amb una mica de sort, encara era soltera.

Totes aquestes preguntes van ser respostes en un lloc impensable: el llit de casa d’ella. En aquell espai ampli i sobri van descobrir un nou univers. Allí van fer l’amor i allí van decidir el seu futur. Ara sense pors, sense excuses. Ja no calia amagar-se de res, ni calia que els pares aprovessin la seva relació.

En menys d’un any celebraven el compromís mutu de compartir les seves vides. Va ser una boda molt sentida, on les llàgrimes de felicitat no paraven de brollar.

Així van iniciar un nou camí. Fins que el destí va tombar tots els seus plans: una malaltia terrible es va emportar ben aviat la companya de vida.

Ara, ella, s’havia quedat sense ella. Seria difícil refer-se de la tristor. Però la tristor, lentament, s’aniria esvaint. En el fons encara se sentia jove, i en el bar d’algun teatre sempre podria acabar reconeixent algú. Qui sap si de l’institut…

Publicat dins de La meva percepció del món | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Enllaçades emocions

Any 2115 (2015+100): Amors platònics

metroEn Ferran no li ha pogut treure els ulls de sobre des que l’ha vist a l’andana, però no és fins que entren al vagó que pot contemplar-la amb millor perspectiva. És perfecta: guapa, alta i grassa. Tot i tenir-la just al seu davant, no sembla adonar-se d’aquells ulls masculins que l’escruten de dalt a baix. És més, la seva atenció sembla apuntar cap una altra direcció. Encara que la noia sigui discreta, el jove pot resseguir a la perfecció el rumb de la seva llambregada furtiva. Està mirant un adolescent de més o menys la seva edat, també molt alt i obès. En Ferran sospira, resignat. Ell és magre i esquifit i no hi té res a fer contra la bona planta d’aquell altre xicot.

Sempre es repeteix la mateixa història. Malgrat que es digui que l’aparença no importa, al final sempre acaba per imposar-se. El fet saber que uns anys abans els cànons de bellesa afavorien aquells que eren més prims no el consola. I tampoc li ha servit de res recórrer a tota mena de dietes o ginys per tal d’emular la tan anhelada bellesa. El seu metabolisme es resisteix amb fermesa als cànons de l’època.

En Ferran, perdut en les seves cavil·lacions, ni s’ha fixat que, ben a prop seu, una altra noia de la seva edat no ha parat en tota l’estona de mirar-lo de reüll. Tanmateix, poc li importa això a ell. Aquesta és magra i esquifida i no es pot equiparar, ni molt menys, amb la preciositat que seu al seu davant i de la qual no pot treure els ulls de sobre des que l’ha vist a l’andana.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a Any 2115 (2015+100): Amors platònics

INFANTESA (Part 1): Al bell mig del camp d’ordi

Quan sigui gran faré carreteres. Se’m dóna bé. Només cal veure com ha quedat aquest caminoi tan pla entre el marge i el bell mig del camp d’ordi. Clar que això no ho sap fer qualsevol, requereix la seva tècnica. Cal ajupir-se, reptar com una sargantana i a mesura que avances aplanar les tiges amb els colzes i els braços sense massa terrabastall. Crec crec, crec crec. El cos i les cames van al darrere i acaben d’aplanar el camí, que queda com una catifa plena d’espigues i granets. Quina aroma que fan! També has d’aixafar algun terròs i treure alguna pedra. I anar amb compte de no punxar-te amb algun card o xafar alguna caca de qualsevol animaló, ecs! No és tan fàcil tot plegat, no.

Vincent van Gogh (El camp de blat.- 1890)

Vincent van Gogh (El camp de blat.- 1890)

al camp d'ordiA mi no em veuen els grans, sóc baixet i no sóc ruc, vaig al camp quan el blat és ben alt i estirat. De quan en quan m’aixeco i trec el caparró, més que res per veure si m’ha descobert algú i arrencar a córrer, els peus em tocarien al cul i no m’agafarien. També miro per comprovar que vaig per bon camí, no sigui cas que caigui a dins de la bassa com el Pep de Sacanella… ahahahah! He de fer algun giravolt perquè si fos massa recte em podrien veure des del marge i no vull que em vegin. Em vull amagar i estar una estona sol, que m’agrada de vegades.

Quan arribo al mig faig com una petita plaça. Que sigui prou gran com per estirar-me cara amunt i veure com corren els núvols pel sostre del meu amagatall. Un dia la ratlla d’un avió a reacció va travessar com un coet d’una espiga a l’altra. Qui hi ha allà dalt? A on deu anar? Jo quan sigui gran també vull ser aviador. Voleu jugar a saber quin és l’ocell que passa volant pel sostre?… Mireu aquell!… quin era? un pardal?… un tord?… un lluer?… eh?

El temps també passa volant al meu amagatall i sovint arribo tard a casa.

– Què tens fill meu que et rasques tant?
– Em pica, mama
– On has estat?
– Jugant a futbol

No ho puc dir, si ho digués ja no seria un amagatall.

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

GÈNESI

– Avi, tu saps d’on vénen totes les coses? – va dir mentre contemplava el cel.
– Bé Carlota, és una pregunta difícil. Ningú pot estar segur del tot, però a mi m’agrada creure en una vella llegenda del nostre poble.
– Explica-me-la avi! si us plau, si us plau – va interrompre impacient la petita nena.
– Està bé, està bé. Veuràs, que aquesta història va passar fa molt, molt de temps. En aquell moment només existia un lloc en l’univers. I en aquest lloc, vivia en solitud Gènesi, la deessa de la mare natura. Era similar als arbres que pots veure ara. Tenia branques que s’elevaven fins a tocar el cel. Un tronc gruixut i nuós que la mantenia ferma en el sòl. I també una frondosa copa de fulles verdes com les maragdes, que de nit brillaven, reflectint la llum de la lluna. Però Gènesi es sentia sola. Així que va decidir crear nous llocs on més arbres poguessin créixer. Ja saps Carlota, que els arbres es comuniquen entre ells sense paraules. Encara que nosaltres no puguem sentir el que diuen, sempre estan parlant.
– I què diuen els arbres? – Va interrompre empesa per la seva curiositat.
– No ho sé. Quan tornem a casa l’hi preguntarem a l’Aglaner. – Va dir l’avi Emili.
– Avi! L’Aglaner no parla, és un arbre, una alzina! – Van riure junts durant uns segons abans que l’Emili continués la història.
– Com et deia, Gènesi començar a crear nous llocs perquè visquessin més arbres. Així creà Plutó, Neptú, Urà i Saturn. Però eren massa freds i allà no van poder créixer. Després crec Mercuri i Venus. Però feia tanta calor que cremaven sense remissió. Va tornar a intentar-ho amb Júpiter i Mart, però no hi havia aire, i els arbres aviat morien asfixiats.
– Gènesi es va posar molt trist pels seus fracassos. Ja gairebé havia perdut l’esperança de tenir nous companys amb els que parlar i fer amistat. Va passar dies plorant de pena, desconsolada. Fins que un dia va veure una cérvola embarassada. Es va fixar en el seu ventre i en la cria que creixia al seu interior. Es va fixar amb detall què era el que la mare proporcionava a la cria per tal que aquesta acabés desenvolupant-se.
– I així va ser com Gènesi va concebre la Terra. La Terra va anar creixent en el seu tronc, alimentant-se dels nutrients del sòl i de l’aigua que absorbien les arrels de la seva mare Gènesi. I també de l’aire i de la llum que recol·lectaven les fulles de Gènesi. I va créixer fins que va poder abandonar el tronc de Gènesi. Més tard va poder albergar tants arbres que van cobrir la Terra sencera.

Sistema SolarAvi i néta van continuar caminant, agafats de la mà durant uns minuts en silenci. Finalment la Carlota es va aturar i va tirar de la mà de l’Emili per cridar la seva atenció.
– Avi, aquesta història te l’has inventat, oi?
– Ell la va mirar fixament als ulls amb gest ofès. Llavors els dos van esclatar en una riallada.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a GÈNESI

¿YO LOCA? ¡ELLOS LOCOS! (*)

¡Uf!, espera que me siente, aquí mismo… tenía tantas ganas de verte, querida mía, que he venido corriendo y ahora… ahora necesito recuperar el aliento…

Ya estamos en el lugar de costumbre, a la hora de siempre. Tú y yo juntas de nuevo, querida, a pesar de los años que hemos pasado separadas.

¡Te he añorado tanto! Desde que recuerdo has sido mi confidente, mi mejor amiga… y la ¡única! En el pueblo no me hacía con nadie, ya lo sabes… los adultos me compadecían o murmuraban; los muchachotes me tiraban cualquier cosa, al verme: si no había ninguna piedra a mano, un escupitajo servía; las otras niñas me ignoraban o se me reían en la cara. Hacían mofa de mis cabellos libres, los pies descalzos… Desde pequeña me ha gustado ir sin zapatos, sentir el calor o el frío del suelo, y ninguna estrechez. Sólo tú acogiste mis pasos desnudos sin aspavientos, acariciándome la piel, refrescándomela.

Porque no me herías y porque siempre estabas cuando te buscaba, te escogí como ¡amiga! Por eso sabes mis secretos…

Hemos compartido momentos de todo tipo, tú y yo, algunos de los que se borran con el paso del tiempo, otros de los que se graban a fuego en la memoria del corazón… A tu lado lo conocí. ¿Recuerdas la luz, el color de aquel día inolvidable? Tú lucías tranquila y yo te hablaba, paseando sin prisa. Entonces lo descubrí, inmóvil sobre las rocas. Y todo se removió dentro. No dije nada a ninguno de los dos. Sólo te sonreí. Tú me enviaba olas como risas cómplices y nos entendimos.

El primer día que entramos en contacto, sin embargo, tuviste un ataque de celos… ¡tienes que reconocerlo! Ya sólo apoyarme en él, nos salpicaste duramente. ¡No te lo reproché nunca!

Y cuando le hablé, finalmente… ah, esa tarde enmudeciste de repente: ni rumor de olas ni murmullo de salpicaduras, en silencio escuchando cada palabra que le dirigí a él, ¡descaradamente!

Tú eres el único testigo de nuestros encuentros, quien sabía de nuestra relación y de mis sentimientos: nadie más me habría entendido.

A la madre nunca le dije nada. Hacía tiempo que me miraba con temor y desconcierto, al igual que observaba de soslayo a la tía. Su hermana y yo nos parecíamos tanto… en todo… También le gustaba ir descalza y descabellada, también le decían loca en el pueblo… y cosas peores. La madre siempre me decía que no debía escuchar aquellas malas palabras ni repetirlas, así que no podía preguntarle qué significaban; adivinaba que nada bueno, sin embargo.

Antes de ella, le habían dicho loca a la abuela, aquella mujer que hablaba con los pájaros y, como ellos, necesitaba volar. Se tiró por el despeñadero, ¿recuerdas? Años después, la tía bailaba de noches: como la luna, bailaba desnuda, blanca y etérea, mientras reinaba la oscuridad. Algunos hombres del pueblo se escapaban de casa para admirarla, pero yo no podía seguirla: lo tenía tan prohibido como pronunciar aquellas malditas palabras.

La madre siempre ha sido mujer de pocas palabras, aunque menos de bailoteo y cantadas.

Cuando viene de visita al sanatorio habla poco; al verme caminar descalza, sólo sonríe con los ojos. Allí en la Casa Grande me dejan sacar los zapatos y patalear por la hierba del jardín, bajo los árboles; es agradable, pero no se puede comparar con caminar por la arena, escuchándote: ¡ésta es una sensación incomparable! Como la de contemplarte sin prisa… nunca he visto nada tan bello como tú, ¡mar querida!

dona a la platja

Él no era bello, no. A un hombre no le hace falta belleza, creo. Él era… firme… sólido… ¡escuchaba! Abrazarme a él me permitía soñar que podría resistir cualquier cosa: el embate del viento que quería hacerme despegar como una pluma o la atracción de la luna… Esto me enamoró de él: ¡su firmeza!, y su saber ¡escuchar!

¿Recuerdas los poemas que le escribía? y ¿como los recitaba, sentada a sus pies, temblando entera? Al sanatorio me los quitaron todos. Entonces me negué a comer. Para hacerme tragar algo me tentaron, me suplicaron, me amenazaron,… incluso se inventaron una mentira estúpida: me dijeron que él no existía, que sólo era una estatua, un monumento a los hombres marineros. Y que tú eres cruel… ¿Qué te parece?

En la Casa Grande, como en el pueblo, siempre me han tratado como una loca, nieta de chalada y sobrina de lunática, íntima amiga de la mar y estúpida enamorada de un hombre imposible, de un pescador de piedra que alguien colocó a su paso indefenso.

¿Yo loca? ¡Ellos son los locos, que no aman con locura la belleza ni son capaces de enamorarse de nada increíble!

(*) En castellà perquè és una de les llengües més riques, entre d’altres, per expressar finament i subtilment emocions, sentiments…

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a ¿YO LOCA? ¡ELLOS LOCOS! (*)

#9N2014 i #CataloniaWins

“Qui va dir que Catalunya no podria opinar sobre el seu futur polític? Qui ho va dir es va equivocar. Quan ha arribat l’hora, tots érem allà”. #9N2014 i #CataloniaWins

IMG_4034

Voluntaris del 9N2014 a Solsona (Fotografia de Nació Digital Solsona)

Publicat dins de Política | Comentaris tancats a #9N2014 i #CataloniaWins

EL MEU PRIMER “BORDELL”

Ahir, cap el punt de les vuit del vespre, sortia de la feina. Els carrers transitaven plens i el fred de novembre s’hi agafava amb força, tot i que, buscant el plaer de l’aïllament que regala la multitud, vaig decidir gaudir de Barcelona i tornar a casa caminant. Així que em vaig perdre sense rumb, amb pas introspectiu, sota les fulles mig marronoses (o encara mig verdoses) dels plataners dels carrers a punt de caure, però, en arribar a Ausiàs Marc, el so d’un sensual Burlesque i la llum d’un passadís d’espelmes em van captivar l’interès.

passadís burlesqueA la porta, un noi de metre noranta, vestit amb un impecable esmòquing negre, em va somriure amb la mirada i, mentre em donava pas amb la mà estesa, només vaig sentir que em deia “Senyoret, l’estàvem esperant”. No sé si va ser la força de la seva presència, el perfum de l’encens de nag champa o el meu estat de xoc, però sense ni adonar-me’n, em vaig descobrir apropant-me a les cortines del final del passadís candent que, amb vellut d’intens vermell, en tapaven el destí.

Només entrar, procurant adaptar la vista a la dèbil llum vermella, em va rebre una atractiva noia morena vestida amb uns guants de setí negre i la cotilla més elegant que mai havia vist, i és que la punta d’encaix negra, sobre seda blau turquesa, només convidava a imaginar… Somrient-me, amb dolça i falsa innocència, em va rosar amb el dit la mà dreta, afegint “aquestes són les fitxes amb les que ens podràs pagar”.

Després de comprar-ne dues (com n’hagués pogut comprar dues-centes), una de les noies, nua de cintura per amunt que, a més d’una curta i refinada faldilla només duia una corbata que penjava entre els seus dos pits, va clavar-me la mirada, i apropant-se’m, amb un pecaminós somriure, em va fer seguir-la agafant-me de la mà.

cortina negraVa separar una de les cortines negres que embolcallaven el local i, en un espai reduït, em va tapar els ulls posant-me de cara a la paret. Lentament, apujant-me els braços amunt, se’m va apropar a l’orella i, sense deixar-me anar les mans i copsant al meu dors els seus erectes pits, va començar amb un anglès americanitzat sorprenentment superintel·ligible a recitar-me, per una fitxa i amb ardor, un dels seus poemes preferits, moment del que, abans de captivar-me, només recordo el “This is what I feel when Salvat-Papasseit looks me through your eyes”.

El Bordell Poètic, cada mes, s’amaga a la ciutat.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a EL MEU PRIMER “BORDELL”

MEMÒRIA!

memoria

Jau, memòria, jau
i regala’m
una mica de descans
sense ressons!

Calla quan la nit cau
i obsequia’m
un son tranquil,
sense sotracs!

Escolta la remor de l’allau
i perdona’m
els records que porta el dia,
sense malsons…

Camina amb pas més suau
i acompanya’m
el camí que permet l’avenç
sense forats!

És avui
(que encara sóc viu,
que esgoto les forces,
que no puc més,
que em perdo,
que moro
cada dia una mica)
que et prego, memòria,
em permetis la pau
i la vida.

Si no tu, qui?
Si no ara, quan?

Quan sigui mort
no caldrà: per sempre més,
et seré sord.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a MEMÒRIA!

HONORA LA TEVA ALEGRIA (#CatalansVote9N)

#ViaCatalana 2014 / #Araéslhora / #VolemVotar / #CatalansVote9N

#ViaCatalana 2014 / #Araéslhora / #VolemVotar / #CatalansVote9N

Honora la teva alegria i pensa que el sacrifici que t’exigirà l’esperança serà molt més intens. És ben lògic que avui sentis alegria, que la proximitat dels colors a la samarreta et faci sentir més estimat i que l’entusiasme regali sentit a la teva lluita. Però recorda que hi haurà un moment on l’alegria no serà el factor determinant d’aquesta aventura, ni de bon tros, i hauràs de demostrar a què estàs disposat a renunciar per assolir la llibertat. Pensa que inaugurarem, potser ben aviat, un temps on perillarà el teu petit benestar i tot allò pel qual has estat treballant durant anys… i el somriure no et salvarà de la pena. Festeja amb jovialitat, però demà comença a esmolar l’espasa i sigues ben conscient que s’ha acabat la festa. Perquè no lluites contra un tribunal, ni lluites contra una sentència buròcrata: lluites contra una gent que està disposada a tot per aniquilar-te, per eliminar fins l’últim àtom de vida de la teva voluntat. No estàs davant d’un Estat que no escolta, manifestant-te, estàs contra una maquinària de guerra que no cedirà si tu no estàs disposat a jugar-t’ho tot per allò que creus. El teu enemic és la covardia dels teus, les hipoteques del passat que es cobraven a canvi de silenci. I la teva por, justificada, t’ha de fer més dur contra un aparell que està disposat a fer coses que ni t’imagines per destruir-te. Gaudeix, avui. Demà, prepara’t per lluitar.

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a HONORA LA TEVA ALEGRIA (#CatalansVote9N)

Nostàlgia sana

Il·lustració de Mireia Azorín (iarezo.blogspot.com.es)

Il·lustració de Mireia Azorín (iarezo.blogspot.com.es)

És segona meitat d’estiu i la nostàlgia es fa present de nou al meu cor. De nits, estirat al llit m’agrada fixar la mirada a la lluna, astre imperial que brilla amb tanta força… I potser mig adormit veig el teu reflex allà mateix, en la immensitat del cel i les estrelles. Nerviós m’aixeco del llit, surto al carrer i et segueixo i, sí ho reconec, busco atrapar-te. Però no puc. Quan sóc a prop, la teva imatge es dilueix i de nou et perdo. Una vegada més desperto i sento la soledat present a la meva estança.

De dies et busco en els tonificants rajos del sol estival de primera hora del matí, en els camps d’ordi i de blat ja segats, en les vinyes de raïm madurant-se, en els alzinars i rouredes armant-se de glans… M’agrada palpar amb la mà la flora que m’envolta, empassar aquest flaire que m’encisa com només tu ho feies. I és que no sé com però encara puc sentir la teva olor, les teves mans unides amb les meves, el meu cor palpitar amb força… I no hi ets ni hi seràs mai més.

Amb el pas del temps tinc cada vegada més tancades les ferides de la teva desaparició terrenal, però en determinats moments semblen obrir-se i heus aquí el problema!, a estones no acaben de cicatritzar. No vull fer-te sentir culpable, no sóc així, més en dies com avui la nostàlgia és fa present i de nou et busco, però no hi ets. Però aquesta nostàlgia ja no és tan carregada de melancolia sinó que és més sana i farcida de felicitat pel fet d’haver disposat del privilegi de compartir els teus millors moments.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a Nostàlgia sana

ANHELS D’UNA NOIA DES DE LA FOSCOR

Sense tombar-se cap a la seva amiga, va respondre-li:
– Sempre he viscut a les fosques, ja ho saps… M’he acostumat a acceptar les coses tal com em diuen que són aquells que les veuen ben clares, sense qüestionar-me sobre com voldria que fossin… Però això que em preguntes, ho sé del cert! – Va percebre un lleuger moviment de la seva acompanyant, endevinant que somreia.– Li he donat moltes voltes i estic segura de com desitjo que sigui el meu amor, aquell home especial que espero trobar algun dia!
– Digues, va…
– Per començar, m’agradaria que tingués els ulls ben grocs! Vull que em miri i sentir-me il·luminada, quelcom semblant al que experimento quan m’estiro al sol i la seva llum m’escalfa.
– Quina mirada més càlida!
– M’agraden les persones que desprenen escalfor… En canvi, voldria que tingués els llavis blaus, del mateix color refrescant que el mar, i que els sabés moure com ho fan les ones quan m’endinso, m’envolten i m’acaronen…
– Quin contrast!
– Voldria que tingués la pell verda, del mateix to dens que la molsa, amb aquell tacte de vellut fresc, suau, acollidor, que m’invita a apropar-me molt, a olorar-la, a estirar-me a sobre i deixar-me anar, esmaperduda, badabadoca, sense presses i confiada…
– I què més?
– El cabell, com la sorra fina de la platja volcànica, d’aquell to que anomeneu bru carbó… M’agrada tant enfonsar-hi els dits, un cop i un altre, jugar-hi… Les dents i la rialla, les vull enèrgiques i entusiastes, ben taronges!
– Si jo trobés un home així, quedaria garratibada!
– A mi em sembla una combinació molt atractiva! Espero sincerament que tingui una veu marró, ferma com la fusta, per dir paraules amb força… i amb relleu, com l’escorça dels troncs, per poder resseguir la textura dels camins que m’obren els seus mots.

colors– Ja veig que ho tens prou clar!
– I tant! Néixer cega, créixer en mig de la foscor, no vol dir ignorar les sensacions que m’ofereixen els colors. Des de la foscor, els escolto atentament, assaborint-los, i trio els que millor em pinten l’amor!

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

La “Creació”…

Pluja serena, olor a terra mullada. Els raigs del sol baixos, en travessar les gotes, tracen sobre l’horitzó un arc lluminós amb tots els colors de l’espectre. Més tard cau la nit i en la volta s’encenen milers de punts blancs i brillants. S’acaba dissabte i ha culminat la “Creació”. Déu guarda el fitxer, apaga l’ordinador i se’n va a dormir satisfet.

Diumenge es llevarà tard i acabat de dinar farà una bona migdiada. Després de sis dies creant el món, bé en mereix un de descans. A partir de dilluns –tindrà tota una eternitat– es podrà dedicar al seu passatemps favorit: el conreu de l’hort que té a tocar del jardí del Edèn. Fa uns dies que va collir les pomes, una mica verdes per tal que es conservin més temps, però en va deixar una a l’arbre, la més grossa i ben formada, perquè acabés de madurar natural. Dilluns la colliria. Mentre s’adormia n’imaginava l’aspecte daurat, en flaire, la textura en mossegar-la, el punt just de sabor amarant les papil·les linguals…

Però dilluns la poma no hi era.

Maleïts! El rostre se li va tenyir de morat. Les venes de les temples semblaven centpeus violats a punt de rebentar. Els havia advertit, me n’havia refiat! Els ulls, molt oberts, eren com mapamundis solcats per rius i afluents vermellosos.

Va anar cap a l’oficina donant cops de bastó a tot el que trobava i d’una revolada va obrir l’ordinador. Ara veuran! Esbufegava assegut a la punta de la cadira; la mà dreta crispada sobre el ratolí. Inicio – Mi PC – …

Mi PC_v0– Disco local (C:) – Archivos de programa – Creació – món7d.exe. Botó dret: editar. Hi va inserir pesta i sida, polítics i religions, els diners, guerres, nits fredes, dies negres, drogues dures i paraules buides, lepra i càncer, accidents de trànsit i malsons, el gust dolç de la venjança i la mala sort, infidelitats, amants, enganys, mentides, cinisme, soledat, fam, immigració, refugiats, inundacions, incendis … També va aprofitar que tenia el fitxer obert per agregar-hi la fe i diverses pregàries.

Credo in unum Deum, Patrem omnipoténtem,
Factorem cæli et terræ,
visibílium ómnium et invisibílium… 

Publicat dins de La meva percepció del món | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Les variables

Emperador Wu de Jin

Emperador xinés Wu de Jin (236 dC-290 dC)

Després de calcular les monedes que desava la cambra del tresor, l’emperador va sol·licitar la presencia de l’entès en previsions i li va preguntar quants anys de vida li assegurava el tresor imperial. «Depèn», va contestar l’entès en previsions. L’emperador va demanar més detalls i, d’aquesta manera, s’inicià en el terreny de les variables: depenia del nombre de súbdits de l’imperi, dels tributs que recaptessin els exactors i de l’honradesa d’aquests homes, de les inversions que l’emperador volgués fer en el seu poble, de la quantitat que es reservés per a ell mateix, però fet i fet, podia estar tranquil, perquè la seva riquesa li assegurava la vida a ell, al seu fill, fins i tot al fill del seu fill. L’emperador va preguntar què passaria amb el seu besnét i com a tota resposta va obtenir un «depèn». No va voler ser marejat amb noves variables.

Després de pensar molt, va manar que l’entès en lleis anés a veure’l. I l’entès va confirmar-li la lleialtat de tots els súbdits. Doncs havia arribat el moment de ser magnànim. I per això li encarregava la creació de les dispenses imperials. Totes les lleis dictades podrien tenir-ne una. «La llei diu que un súbdit només pot tenir una dona, doncs si adquireix una dispensa en podrà tenir dues. La llei diu que un súbdit només pot tenir un fill, però si té dues dones podrà tenir dos fills. Això sí, li caldrà una dispensa. Ara la llei diu que un súbdit només pot tenir una casa, però amb les dispenses pertinents en podrà tenir tantes com vulgui», va dir l’emperador. L’entès en lleis escoltà en silenci i no s’atreví a discutir res. L’emperador va associar el silenci a l’aprovació i afegí que s’establís un preu per la dispensa que garantís prou riquesa perquè pogués viure amb comoditat tota la seva descendència.

L’emperador, però, no va tenir en compte totes les variables que la creació de les dispenses comportava, i la llei deia, explícitament, que els súbdits d’aquell imperi només en podien tenir un, d’emperador.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a Les variables

M’hauré d’habituar a la teva falta

Portes tant de temps sense venir… Em tens desconcertada, fa més d’un any que les teves visites són anàrquiques, inesperades o espaiades més enllà del que és normal. Em preocupa la teva irregularitat, tinc por que tinguis problemes: el canvi de conducta em dóna mal averany, no pot ser res de bo. Però de sobte tornes, amb l’alegria de sempre, i jo deixo les pors i m’afanyo a atendre’t, contenta de tenir-te. Intento desxifrar si tens dificultats, buscant pistes en el teu comportament, i sempre em quedo amb els dubtes quan tornes a marxar. 
Sé que un dia deixaràs de venir, és llei de vida. Ens fem grans i les circumstàncies canvien; sospito que aquesta relació s’acaba, encara que intento enganyar-me, no pensar-hi. Sé que la teva absència em marcarà la resta de la vida, no seré la mateixa quan em faltis: m’aniré encongint i desgastant, els ossos se m’afebliran, em serà difícil mantenir el pes, la pell canviarà… 

falta

D’altra banda, em deslliuraré de la dependència dels tampons, les compreses, els analgèsics, la por a l’imprevist… Definitivament, m’hauré d’habituar a la teva falta.

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ, uno de los mejores escritores de las letras españolas

gabrielGarciaMarquez1981Hoy, Diada de Sant Jordi y Día Internacional del Libro, escribo estas palabras (*) a modo de apología para homenajear al recientemente desaparecido escritor colombiano Gabriel García Márquez.

¿Qué me han dejado los libros de Gabriel García Márquez?

Primero, la certeza de ser el escritor en lengua castellana que más me gusta, aún cuando suene a frase de cajón. He leído mucha de su producción. El libro que más me gusta, y además él también compartía esa opinión, es “El amor en los tiempos del cólera”. Él decía que era su obra maestra.

Me gusta porque es un relato maravilloso de una historia de amor entre dos seres maduros, y porque es un libro muy bien investigado sobre las costumbres de Cartagena (Colombia) en ese momento, sobre todo lo que representó esa ciudad a principios del siglo XX.

Me acerqué a la literatura de Gabriel García Márquez por mi profesora de literatura española en el instituto. Cada obra de él es una poesía con ese manejo maravilloso del lenguaje, en la forma en que relata unas historias que son absolutamente típicas de la costa Caribe colombiana, con esa magia y esa inverosimilitud que a veces tienen sus historias. Su obra es encantadora. Su literatura tambíen busca explicar la prolongada soledad de América Latina desde las deformidades del poder tradicional, responsable de la miseria y del atraso seculares. García Márquez venía de esa generación de latinoamericanos que había crecido bajo las dictaduras bananeras instauradas por Estados Unidos durante los años más álgidos de la Guerra Fría. A través de su escritura de ficción aprendemos que el poder, su erótica y sus trasuntos no cambian nunca, enquistado como está en las entretelas del corazón humano, una bestia peligrosa que algunos logran domesticar y otros más bien azuzan dentro de sí mismos.

Para las letras españolas Gabriel García Márquez ha sido, es y será uno de los mejores escritores, por no decir el mejor, que hemos tenido.

Lo siento muy cercano. Lo que pasa es que se le ha considerado un personaje y a él le encantaba ser anónimo, cosa que medio logró viviendo en México.

Descansa en paz, GABO.

Aquí va uno de sus poemas:

LA MARIONETA

“Si por un instante Dios se olvidara
de que soy una marioneta de trapo
y me regalara un trozo de vida,
posiblemente no diría todo lo que pienso,
pero en definitiva pensaría todo lo que digo. 

Daría valor a las cosas, no por lo que valen,
sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más,
entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos,
perdemos sesenta segundos de luz. 

Andaría cuando los demás se detienen,
Despertaría cuando los demás duermen.
Escucharía cuando los demás hablan,
y cómo disfrutaría de un buen helado de chocolate. 

Si Dios me obsequiara un trozo de vida,
Vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, 
dejando descubierto, no solamente mi cuerpo sino mi alma. 
Dios mío, si yo tuviera un corazón,
escribiría mi odio sobre hielo,
y esperaría a que saliera el sol. 

Pintaría con un sueño de Van Gogh
sobre las estrellas un poema de Benedetti,
y una canción de Serrat sería la serenata
que les ofrecería a la luna. 

Regaría con lágrimas las rosas, 
para sentir el dolor de sus espinas,
y el encarnado beso de sus pétalo…
Dios mío, si yo tuviera un trozo de vida… 

No dejaría pasar un solo día 
sin decirle a la gente que quiero, que la quiero.
Convencería a cada mujer u hombre de que son mis favoritos 
y viviría enamorado del amor. 

A los hombres les probaría cuán equivocados están,
al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen,
sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse.
A un niño le daría alas,
pero le dejaría que él solo aprendiese a volar. 

A los viejos les enseñaría que la muerte
no llega con la vejez sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres
He aprendido que todo el mundo quiere vivir
en la cima de la montaña,
Sin saber que la verdadera felicidad está
en la forma de subir la escarpada. 

He aprendido que cuando un recién nacido
aprieta con su pequeño puño,
por vez primera, el dedo de su padre,
lo tiene atrapado por siempre. 

He aprendido que un hombre
sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo,
cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes,
pero realmente de mucho no habrán de servir,
porque cuando me guarden dentro de esa maleta,
infelizmente me estaré muriendo.”

(*) En castellano porqué mi “relación” con los libros de García Márquez siempre ha sido, es y será en dicha lengua y de manera natural no me sale hacerlo en otra lengua.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ, uno de los mejores escritores de las letras españolas

TREPADORES

El temps, buscant la llum
com una enfiladissa,
m’escala.
L’heura tenaç de les hores
cobreix les paraules
de boira.
Com ungla de gat feréstec,
em deixa senyal
alguna data
que traspassa la pell
i deixa a la carn
una penyora.

ungla de gatEls rosers perennes em claven
a cada minut que passa
les espines,
sagetes despietades,
penells d’un vent
constant.
Desperten sentits esmolats
les volubles glicines
de matinada.
El gessamí prudent perfuma
de nit entortolligats
records
que el tumult de la buguenvíl·lia
amaga
dia rere dia
amb capes de clorofil·la.
Les arrels de la callada escorça
maltractada
permeten passar les setmanes
cisellant el calendari
a estones,
fins marcir els mesos, brodant
catifa
de fulles seques.
Al jardí, la vida vol fer-se bosc
però no gosa.
Envoltada d’un mur antic,
la selva
pren esperit d’horta
i suporta
les tiges del temps
que grimpa
buscant la llum
com una enfiladissa.

-21 de març de 2014, Dia Mundial de la Poesia-

A Pablo Neruda i sobretot a Joan Salvat-Papasseit, per tants versos i que podrien haver estat molts més.

PD.- Al meu entendre, digerir un poema és, a efectes pràctics, com devorar un llibre complet. T’obre infinitat de camins. Penso que cal recuperar la poesia, a vegades per certa gent poc valorada, per dir allò que no es pot explicar amb els codis lingüístic convencional i científic com són la narrativa i les matemàtiques respectivament.

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

Les puntes de coixí de la iaia

puntes de coixíAvui a cal la iaia, una masia a tocar del bosc on passo una bona part de l’estiu perquè no tinc escola, el dringar dels boixets omplen la galeria d’un so familiar. Mentre la iaia cantusseja una melodia que reconec de sempre, els meus soldadets blaus – els clicks de Playmobil – fan cursa, entre potes de cadires i de la tauleta de cosir, per conquerir el campament indi, on aquells els hi tenen preparat un parany que els faci desistir de la seva funesta intenció.

Miro enfora enllà de la finestra, per sota les cançons de la iaia i el so dels boixets, s’escolta un xipolleig esmorteït. Són gotes de pluja que, tot lliscant entre les fulles de roures, alzines i pins, comencem a mullar la terra seca de l’era. Un ruixat estiuenc de finals d’agost al Solsonès més agrest. Sembla que les hores d’anar feliçment lliure amunt i avall camp a través amb espardenyes i roba mig esparracades tot jugant i empaitant les ovelles com si fos un més del ramat toquen el dos.

La iaia, de cara xuclada i cabells blancs recollits en una tofa petita, ha deixat de cantar i veig que m’està mirant; jo li faig un somriure, m’aixeco per fer-li una abraçada, mirant de no clavar-me cap agulla del coixí que està manipulant. Li escolto la veu endinsat a la seva falda.

—Reietó, reietó, que s’acaba l’estiu i tu aviat comences el primer curs de l’escola amb els nens que teniu més anys que dits en una mà. Allí aprendràs moltes coses, tingues els ulls ben vius.

—Sabré tantes coses com tu, iaia? I cantarem cançons com tu?

Fa un somriure ella, ho sé per la seva respiració, no li veig la cara capficat en aquells magres braços, i amarat pel perfum de la seva colònia.

—Si no acluques els ulls i aprens a escoltar els mestres, sabràs coses que ni jo puc somiar.

—Però tu saps tantes coses!

—Rondalles reietó, rondalles…

Torno als indis i americans (aquests últims són els soldadets blaus) mirant la iaia de reüll i ella, amb un somriure sorneguer, segueix entrelligant fil agulles i boixets, cantussejant cançons alegres, que sols canta per a mi.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a Les puntes de coixí de la iaia

Calimes diàfenes

Ha estat inacabable aquest torn de nit. Sense respir, cada quinze minuts he reproduït els mateixos gestos, acrobàcies i figures mítiques inimitables per a molts dels meus invisibles espectadors.

Avui em regalo un gratificant bany de sals després de la dutxa. Apago llums, encenc espelmes. Quan preparo aquest cerimonial vigilo de no despertar a la Jana, la noia esquívola, tímida, introvertida… amb qui comparteixo el pis. Ella matina cada dia.

mirall entelatL’aigua raja suau i no triga en escalfar-se. El seu baf emboira primer els miralls i després tota la menuda cambra. M’agrada aquesta sensació bromosa d’invisibilitat, viure oculta entre boires i calimes.

Al rabeig de la dutxa escolto passes descalces que s’atansen, incauta i confiada ni respiro. Qui entra pel meu darrere em cobreix els ulls amb una vena. Tot seguit unes mans matusseres m’apamen els contorns, sento uns pits arrapats a l’espatlla i unes dents amb llengua que em mesuren el lòbul de l’orella. La invasora es fa una idea del perímetre del meu cos, amb tot el seu cos.

Estic esgotada, però m’atrau el joc i girant-me li busco la boca que m’ofereix golafre. La banyera s’omple a poc a poc, mentre nosaltres juguem a descobrir-nos la pell, a cercar-nos el sexe. Els llavis xarrupen mugrons i llavis, i amb tacte insistim en el gaudi del tacte, del plaer silent.

Nuades com si fórem un sol cos, l’aigua ens escalfa i ens cobreix més cada cop. Esteses i tibades arribem a l’orgasme. Després el temps es torna lax, mentre palpem l’eternitat apamant-nos la pell.

D’una revolada ella s’aixeca i fuig repetint com una salmòdia; “ho sento… ho sento.”

Em quedo sola traient-me la vena lentament. Veig que les boires de la cambra s’han esvaït. De sobte tinc clars tants detalls quotidians. En acabar d’assecar-me i nua com estic m’encamino fins l’habitació de la Jana, m’estiro en el llit arrapada al seu cos encara humit i gemegant. En silenci l’agombolo i amb suaus petons li dono consol i caliu entre els llençols.

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a Calimes diàfenes

Existeix vida intel·ligent, allà fora

Va caure del cel una nit de juny, a prop d’una base naval. El caporal de guàrdia va veure un objecte incandescent a gran velocitat estavellant-se en un bosc proper, provocant un gran núvol de pols i un petit incendi. De seguida es va descartar que fos ferralla espacial o un meteorit: la seva forma seria un disseny clarament intel·ligent, i la duresa i resistència eren desconegudes fins ara. En forma d’ortoedre, negre, d’escasses dimensions, l’hi van posar el nom clau de “TMA#1 bis” (Tycho Magnetic Anomaly #1 bis), homenatjant Stanley Kubrick. S’interpretava que provenia d’una galàxia desconeguda.

Ortoedre negre

Declarat matèria classificada, el van aïllar al laboratori secret subterrani. Era essencial assegurar-se l’avantatge de gaudir en exclusiva d’aquells hipotètics coneixements que es presumien, per avançar-se sobre els altres països. I aquí estem, sense contacte amb el món, llevat dels generals que de tant en tant ens visiten.

A mi m’ha tocat desxifrar la incògnita. Els meus doctorats en Ciències Físiques i Nanotecnologia sembla que em fan el científic ideal per fer-ho. Pensen que contindrà un missatge amb les claus per desenvolupar la nostra tecnologia i ens permetrà posar-nos al nivell d’aquella raça necessàriament més evolucionada. Però ja porto tres mesos sense resultats.

He intentat de tot per obrir-lo. Ho resisteix tot, ni el làser més potent ha pogut fer-li una escletxa. Immune a agents químics o físics. Ni els àcids, ni els canvis de temperatura, ni les ones electromagnètiques, ni la pressió o la percussió. Impenetrable als raigs X i al microscopi electrònic. Res de res.

Estic perdent l’esperança. M’assec, desmotivat, prement l’objecte entre les mans. I és així que ho veig clar: Per davant dels ulls desfila una apressada successió d’imatges de guerres, genocidis, fam, refugiats, selves espoliades, casquets polars descongelats, aigües contaminades, espècies extingides… Ara rebo el missatge amb tota claredat: LA RAÇA HUMANA SERÀ ELIMINADA EN QUATRE MESOS, PER SALVAR EL PLANETA.

Respiro alleujat. En el fons, m’alegro.

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

El plataner

platanerÉs un mes de novembre força esvalotat. Venteja, fa fred i comença a tronar. La Blanca s’amaga com pot de les escomeses de’n Pau. El plataner que els separa no sap quina tonalitat de color posar, belluga les fulles agitades. Ell intenta agafar-la per la dreta i ella crida per l’esquerre. No es diuen res, només gemeguen. De tant en tant, en Pau somriu i la Blanca xiscla mig tallada.

Però ell ensopega amb l’arrel del plataner i ella ho aprofita per sortir corrent, cridant amb els braços oberts. Indiferents, els altres s’ho miren i riuen. La Blanca intenta amagar-se darrere l’Albert, però aquest li venta un cop de colze. En Roc l’empeny bruscament. Els altres estan ocupats. En Pau no diu res, continua rient i gemegant alhora.

La Blanca corre escales amunt, al terrat que tenen prohibit. Els graons semblen infinits, els sospirs la fan suar encara més. Està tibada. A dalt, s’atura i observa com en Pau va pujant a poc a poc, molt a poc a poc, esbufegant satisfet, amb els rínxols més rinxolats que mai i els ulls clavats en la seva figura tremolosa.

El terrat no té cap amagatall, no té cap sortida. És un espai mort i prohibit. La Blanca retrocedeix panteixant. En Pau arriba a dalt i emet un bramul, semblant al d’un gran felí caçador. Ell avança una passa, ella en retrocedeix una altra. Ell en fa dues, ella en retrocedeix dues, topa amb la paret del fons i s’hi arrapa com un llangardaix. Ell s’atura satisfet, somriu, olora la fi. Des de baix, l’Albert i en Roc xisclen esverats. Els altres tomben el cap.

A la comissaria, els Mossos d’Esquadra no entenen la trucada però hi acudeixen ràpidament. No s’ho poden creure. De fet, ningú s’ho pot creure. El silenci només el trenca el petit fullam del plataner. No es mou ningú, tothom està quiet.

Al peu de l’escala una flassada amaga un cos menut. La directora intenta donar raons. Els Mossos intenten comprendre raons. Tot plegat és inexplicable. És el primer cas que es troben així, en una guarderia.

P.D.: Com puja la canalla! Terrorífic no? 😉 Tranquils!, és només narrativa relacionada amb TERROR. La ficció supera la realitat …

Publicat dins de La meva percepció del món | Deixa un comentari

Vola, vola!

milotxaLa Coia contempla l’estel i bada. L’encisen aquells moviments suaus, aquelles giragonses mandroses que semblen escriure incomprensibles missatges de color llampant sobre el blau intens i l’omplen d’alegria.
La padrina Misericòrdia, que llegeix molts llibres i recorda històries oblidades per la majoria de la gent, li havia explicat l’origen de l’invent.
– Això que ara és una joguina per a la canalla, en altres temps va tenir un paper molt seriós en la guerra. Tu ja saps qui eren els romans, oi?
– Aquells que van construir coses a Tarragona.
– Monuments, bonica, com l’amfiteatre, el circ, el Pont del Diable i l’Arc de Berà.
– I què feien amb els estels? – havia interromput la nena, neguitosa.
– Els romans feien volar teles en forma d’aus que indicaven als arquers la direcció i la força del vent, i així, aquests podien afinar la punteria.
– I fixant-se en el vent guanyaven la guerra?
– Sí, bufona. A vegades passa que, en la vida, el que ens permet guanyar batalles són coses invisibles als ulls.
La Coia no entén les paraules, però es sent dipositària d’un secret important i, fixant la mirada en el joguet, mormola:
– Vola, estel, vola!

Empar segueix atentament els moviments del catxerulo. No es cansa de vore les cabrioles que fa cada vegada més amunt, remenejant amb gràcia els draps de la coa, com si volguera escapar-se cap al cel. Bufa un ventet fluix i ella aguanta fort el cordell amb les dues manetes.
La xiqueta recorda la història que li va explicar la seua iaia, una dona que pareix saber coses que ningú altre no sap. D’ella, que per a les veïnes és Ampariues i per al iaio Amparito, li ve el nom que li posaren i l’afició pels contes. Ella va ser qui li regalà eixe llenguado de colors brillants que, clavat a dues canyes, ara nada sobre l’escuma dels núvols.
– Al Japó tenen la costum de celebrar una festa dedicada a la menudalla el dia cinc del quint mes de cada any. En eixe dia, les cases on ha nascut una criatura celebren el succés fent volar catxerulos en forma de peix, que es mouen pel cel com l’infant haurà de fer-ho pel riu de la vida, o siga, aguantant-se sense caure tot el temps possible.
– I si cauen, iaia?- havia preguntat la menuda, imaginant tota classe de desgràcies.
– No passa res, guapeta. Els catxerulos, com els xiquets, han d’aprendre a alçar-se una vegada i una altra i totes les que facen falta, que l’important a la vida és saber-se alçar; si et quedes a terra, sempre acaben per xafar-te.
Empar, mirant fixament el fràgil artefacte, li prega:
– Vola, catxerulo, vola!

La Tate goita la milotxa confeccionada amb el bateder de papers, llistons, trossos de drap, fil d’empalomar…de sobre el banc de fusta. El padrí ha fet anar la navalla i l’escarpet, ella les tisores i el pinzell; plegats, han aconseguit un giny hexagonal molt cridaner que s’ha enlairat sense problemes i ara tiba la brida i el cordill des d’allà dalt.
Tot goitant les seves evolucions aèries, evoca la llegenda que li va explicar la iaia Claustre entre somriures de complicitat.
– Diuen que expliquen que conten que la idea de construir milotxes va sorgir quan el vent s’emportà el barret d’un pobre noi camperol xinés. Era un minyó tant treballador i belluguetes que mai tenia temps per altra cosa que sembrar a ruix i recollir els productes amb què s’alimentava; també ajudava als menys afortunats i feia ofrenes segons les seves costums, però no tenia temps per fer amics ni conèixer noies.
– Què li va passar al seu barret, iaia?- s’havia impacientat la petita.
– Que un dia, mentre el rei-xic treballava al camp d’arròs, una bufada de vent se li emportà. El barret començà a voleiar i el noi a empaitar-lo tot fent xafader al sembrat. Cada cop que semblava aixoplugar-lo, el barret se li tornava a escapar. El jove ramonejant s’anava enfurismant, però no el deixava de petja, i tan fixat l’encalçava que bentrestant no va veure una noia a qui va fer caure per terra, en xocar. Des de l’instant en què es miraren als ulls, es van enamorar. Ell la va ajudar a aixecar-se, després a netejar-se la roba, a recollir el que li havia caigut… i des de llavors, es van ajudar l’un a l’altra la resta de les seves vides.
– I el barret?
– Ah, el barret! Amb el seu vol, els havia fet enamorar; per recordar-ho, cada any feien volar un de semblant, però aquest cop ben lligat a fi d’estalviar-se fatigues i un bon escamatge. I d’aquí va néixer una lliçó per a la canalla i un costum pels que cerquen la bona ventura. Perquè tant la sort com l’amor són de qui els busca i els empaita, de qui es mou, preciosa meva, no de qui tan sols espera que arribin.
La Tate, tot goitant el bellugueig de colors, demana:
– Vola, milotxa, vola!

Publicat dins de La meva percepció del món | Comentaris tancats a Vola, vola!

Poema de Joan Brossa

“Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa! Una abraçada, amor, i alcem la copa!”. Eloqüent Joan Brossa. Abans que s’acabi aquest 20 de novembre comparteixo amb vosaltres aquest sonet de Brossa:

Imatge

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Poema de Joan Brossa