Sempre hi haurà injustícies…

Símbol de la "justícia" que no ve, a vegades esclar!

Símbol de la "justícia" que no ve, a vegades esclar!

Un s’ha de protegir, sobretot del victimisme, de les vegades que té raó i aquesta raó, pel que sigui no li és reconeguda. Un s’ha de protegir, sobretot, de l’impuls de queixar-se quan se li infligeix una injustícia. La vida continua, la vida mai no s’atura per molt grossa que ens l’hagin fet. Sempre hi ha injustícies, sempre teníem raó, però si ens concentrem en llepar-nos la ferida molts més trens se’ns escapen, i la llàstima que ens fem nosaltres mateixos és la mare dida de totes les excuses. Quan un troba una excusa pot trobar-ne mil, i no hi ha res més estèril que les excuses.

La vida no s’atura i hem de competir i hem d’intentar guanyar totes les partides. Hem de perdonar perquè el pes de viure enfadat és molt molest, tot i que no hem d’oblidar mai, repeteixo, no hem d’oblidar mai, i ja el curs de les coses ens donarà, tard o d’hora, l’ocasió de tornar-nos-hi. Però el que no podem fer és perdre el ritme, perquè perdem la vida, perquè perdem la velocitat que ens manté dempeus, perquè perdem moltes més partides.

És molt còmode viure en la queixa. Certament! poden existir greuges, i inconscientment d’aquests greuges en podem viure. En podem viure tant, d’aquests greuges, que ens oblidem de què fer-ne de la resta que sí que tenim, que sí té també raó de justícia, que sí dóna sentit i caràcter a la vida. I com que no estem atents, i com que perdem la velocitat i el ritme, encadenem un disbarat rere l’altre, un error rere l’altre, una disbauxa rere l’altra, una derrota més després de tantes derrotes. Com que m’ha passat, ja us dic que no val la pena la queixa constant per la injustícia patida sinó que s’ha de mirar endavant. Sabeu que és el millor del passat? Doncs que és passat. Dit això, també faig meva l’afirmació de Montesquieu sobre les injustícies: “Els més desgraciats no són els que les pateixen, sinó els que les cometen”.

Ens hauríem de proposar no queixar-nos més, revisar el que tenim, fer inventari de les forces que ens queden i aprendre a treure’n tot el profit. No dic que l’altre, l’opositor per dir-ho suaument, tingui raó, ni que haguem de renunciar a res, ni que no haguem de plantejar tot allò que ens sembli que hem de plantejar. El que dic és que hem de deixar de queixar-nos, hem de fer les coses sense fer el ploramiques com les criatures que de seguida volen la mama.

Ens hauríem d’exigir l’autoexigència i l’autocrítica, saber què volem sense que sigui per oposició a ningú, i saber amb què comptem, amb quina força, amb quin coratge i amb quina suma de suports.

La queixa ens serveix, aparentment, per viure sense haver-nos d’esforçar, però en el fons ens va matant fins a la total defunció. Ens hem de protegir, sobretot, de les vegades que tenim raó i la raó vola. Viure és un constant i desesperant ofici, no apte per a retòriques de tortell ni per a senyoretes aficionades.

Anuncis

Quant a Carles Mujal

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por". MERCÈ RODOREDA, PRÒLEG a MIRALL TRENCAT.
Aquesta entrada ha esta publicada en La meva percepció del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s